Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Porcel. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Porcel. Mostrar tots els missatges

dijous, 28 de juny del 2018

UN NOU SANTORAL, LAIC I CATALÀ

Endreçant papers m'adono que han passat tres anys des de les primeres sessions de treball amb l'historiador Jaume Claret per preparar la presentació pública que havíem de fer (a l'Anglo-Catalan Society) de la recerca conjunta sobre la munió d'entrevistes a personatges destacats de la cultura catalana als anys seixanta i setanta, ara finalment convertida en l'article "Un santoral laic de referència. Les sèries d'entrevistes a figures culturals en el tardofranquisme", acabat d'aparèixer a Catalan Review (no en obert, ho sento).

A l'article hi ha Baltasar Porcel i Montserrat Roig com a entrevistadors i protagonistes, però les pàgines són plenes d'una plèiade d'altres noms, d'entrevistadors (Lluís Busquets i Grabulosa, Joaquim M. Puyal, Antoni Ribas, Robert Saladrigas, Joaquín Soler Serrano) i sobretot d'entrevistats, centenars d'entrevistats, amb una llista preciosa cap al final de la peça.

Miro les dates dels papers i penso que en molts casos cal fer-se càrrec, en l'àmbit de les humanitats, que aquest és el ritme per a la recerca&presentació&redacció&discussió&revisió&publicació acadèmiques. Com amb l'arròs o amb els fills, amb el coneixement compartible no hi ha manera de forçar que les coses vagin més de pressa, si no les volem de supermercat.




dijous, 24 de setembre del 2009

COM L'OS, COM EL MARBRE

A l’anotació d'El quadern gris corresponent a l’u de setembre de 1919, Josep Pla escriu: “Amb una ploma a la mà, tothom es torna una mica exagerat en aquest país”. En el trist reguitzell de defuncions que als darrers mesos va puntejant les nostres notícies literàries, destaca sens dubte per l’impressionant ressò mediàtic la mort de Baltasar Porcel. A banda de la pila d’articles durant dies al diari del qual era columnista (tot un detall, tenint en compte la llengua literària de l’escriptor i els usos del mitjà), jo els recomanaria les pàgines del darrer número de L’Avenç (amb peces d’Emili Manzano, Rosa Cabré, Julià de Jòdar i Manel Ollé) i la dilatada suite de divuit entrades al blog de Toni Sala: hi aprendran, hi riuran i s’hi emocionaran, que de tot plegat es tracta. A més, en cap d’aquests papers no es trobaran la incòmoda desmesura dels infladors d’obituaris, els que aquest cop van parlar de pacte fàustic o no van saber no escriure que Porcel era el millor escriptor del segle o un gran contista injustament obviat.

Baltasar Porcel era el retrat vivent de la voluntat i l’ambició en el món de les lletres i això, que combinat amb la mediocritat artística és senzillament ridícul, donava en el cas dels seus llibres l’esplèndid i insòlit resultat d’un autor de primera sempre en primera línia i en regeneració permanent. Diguin el que diguin els turiferaris d’una banda i els llepafils de l’altra, algú que ha escrit Cavalls cap a la fosca, Les primaveres i les tardors o El cor del senglar té lloc reservat a la taula dels grans novel·listes catalans del segle XX, tot i que després molts articles diaris o alguna de les novel·les ràpidament enllestida o una declaració fora de to un dia puguin fer-nos arrufar el nas. No hi ha problema: la mort afina els grans i afona els engrandits. Amb el pas del temps, els escriptors es van alliberant de ganga sociològica o biogràfica i, amb una mica de sort (i de complicitat d’hereus i editors), se’n va ressaltant més i més l’obra, clara com el marbre, com un os, com el paper. En la parauleria fúnebre tampoc no es tracta del que es diu, sinó del que es dirà. Com ja van advertir Josep Carner i Horace McCoy, les mortalles no tenen butxaques.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 9-IX-09
Versión en castellano


dimarts, 8 de setembre del 2009

PORCEL I PORCEL I PORCEL

Demà hi faig referència a la columna d'El Periódico, però no deurà ser cap problema que ho avanci ara aquí: no us perdeu la llarga sèrie d'entrades ("Consideracions marginals", en diu ell) que Toni Sala ha dedicat aquest estiu a evocar la figura de Baltasar Porcel.

Va començar pocs dies després de la mort del novel·lista mallorquí, a principis de juliol, amb uns apunts sobre tertulians i pallassos, i a la darrera peça, que és la que fa divuit, hi transcriu part d'una conversa amb Joaquim Molas sobre paraula, memòria i poder. Com sol passar amb els papers del Toni, no acabes de saber què és el que tens a les mans però sí que t'adones que es llegeix sense pausa i amb l'agraïment creixent del lector no enredat. Una esplèndida suite memorialística.

diumenge, 10 de juny del 2007

PORCEL MESTREJA, LA POESIA RAPEJA




El millor homenatge a Baltasar Porcel en aquestes setmanes d'aniversari, premis i reconeixements deurà ser escoltar-lo: al web de Televisió de Catalunya es pot contemplar sencera i fora d'hora (una altra cosa estupenda per agrair a internet) l'entrevista que li va fer Emili Manzano a "L'hora del lector". Porcel és, a més d'allò que abans en deien un narrador de raça, un dels més bons conversadors del gremi: xerrant sense guió té una força, un magnetisme, una imprevisibilitat, inqüestionables. De propina, també el podem veure dir un dels seus poemes predilectes: "La relíquia", de Joan Alcover.

Per completar l'enllaç televisiu cal apuntar també a la intervenció sobre Porcel i la nova narrativa catalana llegida per Toni Sala a les recents sessions d'homenatge de Caixa Catalunya. Que Toni Sala se sumi a la coral de webs i blocs, ni que sigui amb "una mena de calaix per anar desant textos, d'accés obert", és una d'aquelles notícies que et fa sentir content fins i tot el dia que els teus han rereregalat la lliga amb la trista col·laboració d'uns que només arriben a celebrar fotre els veïns. Sort que jo era a l'Auditori amb la boca oberta davant de la transformació de Josep Pedrals de la mà de Guillamino. Certament, la música s'endú la poesia a territoris insospitats. En voleu més proves? No us perdeu un dels millors espais digitals inaugurats aquests mesos, Música de poetes, producte de la col·laboració de Lletra i la SGAE, amb l'ajut de la ILC. Hi escolto i torno a escoltar els meus poemes favorits inflamats per la veu d'Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Pau Riba o Raimon i després reprenc la versió al·lucinatòria (segur que al poeta el farà somriure) de les "Rates" de Màrius Sampere a "En/doll", que algun dia hi anirà a parar.

diumenge, 5 de juny del 2005

AMB QUI

S'aprèn de pressa, que val més no fer gaire cas a les suposades declaracions de la gent als diaris, però en aquest cas es veu que Juan Marsé va escriure's abans el que volia dir i ho va anar repetint a tots els mitjans que li telefonaven (també ho transcrivia in extenso El Mundo, per exemple). No diria el mateix del suposat comentari de Javier Tomeo en el sentit que a Catalunya hi ha dues llengües i tots els escriptors interessants escriuen en la seva (la d'ell, és clar). Déu n'hi do, la campanya de promoció que ens hem organitzat amb la història de l'anar a Frankfurt. En qualsevol cas, comentaris com el de Josep M. Fonalleras em semblen exemplars.




MARSÉ Y EL VUELO A FRANKFURT

Según Abc del sábado 28 de mayo, Juan Marsé "se encendía literalmente" al hablar de lo de Frankfurt. En cambio, según El País, "la polémica le había causado desazón". Son cosas distintas. Puede parecer que primero llamó El País y luego fue Abc quien habló con Marsé, porque en pura lógica narrativa a uno le entra primero la desazón y más tarde, sólo más tarde, es cuando llega uno a encenderse. Yo creo, sin embargo, que la película de los hechos fue distinta.

Tengo una hipótesis. Preguntado sobre su reacción ante lo de Frankfurt, Marsé afirmaba: "Aunquem ei nvitaran no aceptaría y diré por qué: la sola idea de verme sentado en el avión junto a Baltasar Porcel o Maria Mercè Roca...". Bueno, aquí ya entramos en las variantes. En Abc,"la sola idea me pone los pelos de punta". En cambio, para El País,"la sola idea me produce verdadera urticaria". ¿Qué fue primero, en la mente de Marsé, la urticaria o los pelos de punta? En ambos casos la reacción es instintiva, casi animal, pero si algo te pone los pelos de punta, más parece un pronto, un escalofrío momentáneo. Creo que tener los pelos de punta no dura mucho. No conozco a nadie que haya padecido el síndrome pelos de punta más allá de un par de minutos, a no ser que le esté acosando un pitbull, pero ni Porcel ni Roca lo son y, además, no estaban ante Marsé cuando a Marsé se le pusieron los pelos de punta pensando en ellos.

Una urticaria es algo más serio. Sigue siendo un reflejo incontrolado, una defensa corporal ante la agresión exterior. Suele durar más. A veces puede combatirse con antihistamínicos, pero el Zirtec no siempre surte efecto. Puede ser realmente molesta una urticaria, porque encima tienes que rascarte pero resulta que no te dejan, con lo cual llegamos a la conclusión de que Marsé se fue encabritando y pasó de un mínimo nivel de indignación a un nivel de indignación agudo, casi clínico.

Yo no me he sentado nunca en un avión con Porcel. Con Roca, tampoco. Con el primero viajé una vez en coche y también compartí mesa. Con la segunda, recuerdo haber estado justo a su lado en un Catalunya-Expres. A ver: no son, ni uno ni la otra, los seres humanos con los que sueño compartir cabaña en una isla desierta. El día que sueño eso, se me aparecen otras personas, casi siempre chicas y nunca escritoras. Pero puedo asegurar que ni Porcel ni Roca provocan excitación capilar ni erupciones cutáneas. Incluso son bastante afables y, en un avión, creo que pueden llegar a ser capaces de levantarse para permitir que uno vaya al lavabo, si es que uno tiene necesidad de ir, claro.

Además, no es necesario volar en el mismo avión. Si Marsé decidiera al fin ir a Frankfurt y quisiera despegar desde Barcelona, tiene como mínimo 12 opciones, vía Zurich, Milán, Madrid o París -o también un vuelo directo, si le apetece-, y podría viajar con Alitalia, Iberia, Air France o Swissair. Con Lufthansa, mejor no hacerlo porque tiene escala en Palma de Mallorca, y eso sí que podría llegar a ser urticante. Con Maria Mercè Roca, no hay por qué preocuparse. De ir a Frankfurt sacaría su billete en Ryanair. Te dejan a más de cien kilómetros del centro, pero tiene la ventaja de que sólo vale 60 euros. Esta opción (barata) tiene la ventaja añadida, para Marsé, de que no coincidiría con Roca ni tan siquiera en el aeropuerto, ni tan siquiera por casualidad.


Josep M. Fonalleras, La Vanguardia, 5 de juny de 2005