MIRACLE A HARLEM

És lluny de veritat: dos transbordaments i tres quarts d'hora amb metro, i llavors una estoneta caminant en una discreta fila de turistes per les amples voreres buides amb veïns de color asseguts aquí i allà davant de botigues encara tancades que ens miren encuriosits. Quan hi arribem, l'església que surt a totes les guies ja és plena encara que falti més d'una hora per al servei i ens desvien educadament, inflexiblement, cap a d'altres esglésies del barri una mica més llunyanes, una mica menys famoses. Al final anem a parar al carrer 141, a la parròquia (catòlica) de sant Charles Borromeo a mitja missa dominical, i els nouvinguts ens acumulem a l'entrada (al costat d'unes vitrines amb fotos de Joan Pau II, amb un tros emmarcat de la catifa groga que li van posar als peus en una missa multitudinària a Nova York l'any 2000, amb els opuscles de la catequesi i d'un viatge parroquial a Roma).

Amb l'esquena contra la paret em miro els col·legues de visita cultural recomanada, entomant una missa en anglès amb sermó i pregàries i la presentació a la comunitat dels nous catequistes i escolanets i encens, ells i elles que a casa deu fer anys que no s'acosten a una església i que alcen la cella quan senten la paraula creure i que troben que el diumenge és un dia per fer el mandra. Ara s'estan drets al fons del temple en una cerimònia que s'allargassa i de tant en tant diuen tímidament amén i fins i tot algun alça la mà dreta per compartir el jurament dels catequistes i aplaudeixen, això sí, amb tothom seguint el ritme quan el cor canta i canta mentre la gent s'aixeca per anar deixant la seva ofrena (Somehow I made it!). Mirant-los amb el seu interès i la seva pell pàl·lida en aquest barri a aquestes hores un pensa amb sant Pau, campió dels conversos, que certament els camins del Senyor són inescrutables. Ara el solista canta amb veu prou afinada per sobre del piano elèctric:

Sometimes your load is so heavy
Seams that nobody cares
Sometimes your way seems so dark

i els feligresos van fent que sí amb el cap, i la confraria eclèctica de joves amb texans i motxilles que a Europa no anirien a missa ni arrossegats fan que sí amb el cap i es piquen amb la mà al costat, allà on duen camuflats el mapa i la guia amb un punt a la pàgina de "Coses que no t'has de perdre".

DESEO

Por el campo tranquilo de septiembre,
del álamo amarillo alguna hoja,
como una estrella rota,
girando al suelo viene.
Si así el alma inconsciente,
Señor de las estrellas y las hojas,
fuese, encendida sombra,
de la vida a la muerte.

   Luis Cernuda

SAGARRA AL SEU CARRIL

Ahir va fer cinquanta anys de la mort de Josep Maria de Sagarra, un dels noms de primera fila de les lletres catalanes del segle XX. Però la primera fila d’un segle en què coincideixen Maragall, Carner, Riba, Foix, Pla, Rodoreda, Villalonga, Fuster i d’altres és una fila llarga llarga, i la sala en què celebrem la literatura catalana té una estranya forma d’embut, amb mala visibilitat per les bandes. Vull dir que malgrat la seva quarantena d’obres de teatre, la dotzena de llibres de poesia, les extraordinàries versions de la Divina Comèdia i de gairebé tot Shakespeare, malgrat les seves impressionants i divertides Memòries, malgrat Vida privada i els centenars d’articles periodístics ara aplegats en diversos reculls, Sagarra continua sent una mica un “sí però no” a la llista dels indiscutibles. Hom li retreu ara la lleugeresa, ara que fos aristòcrata; ara la felicitat, ara que no fes política. De fet, sovint tens la impressió que el que no se li acaba de perdonar són més aviat dues virtuts que la gent d’aquesta terra sabem molt bé com coure perquè acabin resultant amargues: la facilitat i l’èxit. Sagarra es llegeix, és cert, amb una aparent facilitat (en art, però, res fàcil no és senzill), i podem dir sens dubte que forma part (amb Verdaguer, Maragall, Espriu o més recentment Martí i Pol) de la curta llista d’escriptors enormement populars en vida. Passat mig segle, però, llegeixin “Cançó de pluja”, “La balada de Luard el mariner” o “Aiguamarina” i veuran que de vegades el públic no s’equivoca.

Ara que a Catalunya hem convertit gairebé totes les carreteres (les que calia i algunes que no) en vies de dos i tres carrils, aniria bé que deixéssim tranquil un temps el quitrà i apliquéssim el criteri de les obres públiques a la literatura: que així com camions, 4x4, descapotables, híbrids i familiars comparteixen carretera sense fer-se fora del camí, de la mateixa manera autors diferents i divergents poguessin anar fent tranquils i en la mateixa direcció la ruta blava de la història de la literatura, sense invasions de carril, embussos ni peatges.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 28-IX-11
Versión en castellano











MÉS
Esplèndida entrevista (inèdita) amb el fill de Sagarra sobre son pare, per gentilesa de Jordi Galves (Un dia en les carreres).
Narcís Comadira, "El poeta Sagarra" (Ara, 25-IX-11).
"Reivindicant el teatre de Josep M. de Sagarra" (VilaWeb).
Saragatona, "Record i reivindicació de Sagarra en el cinquantenari de la seva mort".
Bereshit, "50 anys sense Josep M. de Sagarra" (amb "extres" de La Publicitat i Joan Solà).

INICI DE TARDOR A NOVA ANGLATERRA

Veure caure literalment les fulles, una per una i a centenars, a milers. En silenci. Ara ràpides, ara giravoltant emmandrides. És com llegir el diari, però sense fotos.

VISCA QATAR

"[...] La directiva del Barça havia estat sorprenentment clara i havia reconegut dues coses molt importants: primera, que era el govern de Qatar, directament el govern de Qatar, qui pagava la samarreta; segona, que Qatar no era una democràcia. Es va inventar unes preteses eleccions municipals per dissimular el missatge i mirar de confondre l'ambient, però era difícil d'amagar l'obvietat: Qatar, una dictadura, paga la samarreta del Barça.

I un club com el Barça, més que un club i orgullós de ser-ho, s'ho pot permetre, això? S'ho pot permetre, això, un club com el Barça al qual tanta gent ens hem acostat perquè representava la democràcia i la lluita per la democràcia? La resposta dels compromissaris va ser d'evitar el debat, 'no parlem de política', ignorar del tot les raons morals i menjar-se la dignitat. Pels diners, per l'estabilitat, perquè hem d'anar tirant, perquè les coses són difícils [...]"

Vicent Partal, "La Catalunya més covarda" (VilaWeb)

S'ENVOLA PAN AM

Avui comença a emetre's als Estats Units Pan Am, la nova sèrie de retorn als magnètics anys seixanta (per mirar d'atrapar Mad Men) que la cadena ABC ha posat en mans de Jack Orman i Thomas Schlamme, col·laborador del vell rei Midas televisiu Aaron Sorkin. Els mitjans del país estan empaperats amb la propaganda superestilosa dissenyada per la cadena (que inclou tornar a posar al mercat les bosses de mà de les hostesses i tot d'altres gadgets de l'antiga companyia aèria, la més important dels Estats Units al seu moment).

La veritat és que divendres a les pàgines de televisió del New York Times semblava que perdonessin la vida a Pan Am, però ja se sap que una sèrie és una sèrie i un episodi pilot no sempre en defineix la sort. A veure què passa.

MONARQUIA I REPÚBLICA

Els Reis tocant "Faraó" als Estats Units... ara fa vint anys.

[Disculpes per l'àudio. Aquí és més bo, i si tanqueu la finestra no es veu la postaleta.]

HI SENT, VARGAS LLOSA?

Finalment una veu sàvia i prou serena (la d'Assumpció Carandell, vídua de José Agustín Goytisolo) s'alça anomenant les coses pel seu nom i convida a pensar per ells mateixos (i a venir i veure) als que es diuen intel·lectuals i això no obstant en relació amb el català actuen com autòmates a la fira del nacionalisme d'estat:

Apreciado Mario: ven unos días a Barcelona a conocer gente normal y a entender lo que representa el catalán para nosotros. Ni José Agustín Goytisolo ni yo hemos sido exagerados en que solo se hable catalán. Él escribió siempre en castellano a excepción de Novíssima Oda a Barcelona y Parcs Naturals de Barcelona, pero fue un buen traductor de la literatura catalana, fundó una colección con el proyecto de 100 títulos traducidos al castellano y divulgó por España e Hispanoamérica la magnífica obra de nuestros autores.

Créeme, no te ajuntes con los que hablan de derechos del castellano aquí: no conocen la situación o la tergiversan. Si el catalán no hubiera defendido sus derechos, integrando al mismo tiempo a la gente llegada de fuera, hace tiempo que habría desaparecido, y tú sabes que los idiomas minoritarios, además de ser la expresión espontánea del alma de personas reales, son un tesoro que hay que defender.

¿Cómo podemos comparar el castellano, con tantos millones de hablantes, con el catalán que apenas lo leen y escriben habitualmente, unos tres millones de personas?

Para mí, con una infancia partida por las dos lenguas, tan queridas y admiradas las dos, es una tristeza que personas como tú no vengáis a conocernos, a preguntarnos, y no ayudéis a defender este tesoro, también tuyo, Mario. (...)

Ton Carandell, "A Mario Vargas Llosa" (El País, 22-IX-2011)

No us perdeu la carta sencera. I reenvieu-la si coneixeu altres vargueslloses d'aquests que si no ho llegeixen en castellà i en una tribuna com El País segur que es pensen que es tracta de propaganda subvencionada.















MÉS
Jordi Galves, "En defensa de Vargas Llosa"

LA VIDA DELS LLIBRES

M'escriu l'Albert i em diu que ha vist Una pedra sura damunt d'una taula a ca l'editor. Rebo també un missatge de la Marina que parla d'una ressenya de les 50 odes a la pàtria que no he llegit, i penso que sé que el llibre existeix però encara no l'he arribat a tenir a les mans: n'espero de fa dies un parell d'exemplars que els serveis de correus em van duent amb barca, amb calma. En José Luis Regojo, amic i traductor de Gary Snyder, m'avisa que acaba de penjar al bloc una crònica minuciosa i amable de la seva lectura de Rapala i per un moment és com si em parlessin de l'obra d'algú altre. La Laia em posa al dia de gestions en curs relacionades amb la versió de Stevenson. Tots plegats van fent la seva. Com els fills, cada llibre té la seva vida. I fa gràcia seure a veure'ls com s'espavilen.

HUMOR IANQUI

O potser estrictament novaiorquès (tal volta també jueu). Al metro, l'anunci de Manhattan MiniStorage, una d'aquestes empreses guardatrastos que han florit a les grans ciutats, diu:

"A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts" (Jo 14:2)

És obvi que Jesús no era de Nova York.

DE MUSEUS

Que poquíssim sabem de tantes altres coses!

ESPERIT DE VI

Que passeu un bon cap de setmana, deixats endur pel que convingui.

PÀTRIES DISCRETES

"[...] Sempre 50. Sempre imprescindibles. Jaume Subirana no para d’imaginar espais i conceptes on encabir poemes que coneixem de manera dispersa i que ell concentra en aquests volums deliciosos i útils. Poemes que són molt bons o poemes que són molt adients. O poemes que són totes dues coses. Ara és el torn de la pàtria. El meu país és el nom del recull d’odes que arriba en un moment especialment adequat perquè torni a ser una bona aventura editorial. El que succeeix, perquè Subirana és savi i és irònic, i és generós i efervescent, però no pas naïf, és que, més enllà del que tothom espera trobar en una antologia patriòtica, més enllà de les necessàries i conegudes cançons, himnes i proclames, més enllà del Cant de la Senyera, Els Segadors o Les tombes flamejants, més enllà, hi ha la pàtria senzilla i no gens encarcarada d’Enric Casasses amb “Les cases del meu carrer”, la ironia de Brossa o la tristesa profunda i meditada de Verdaguer amb els campanars germans del Canigó. O l’evocació nostàlgica de Rosselló-Pòrcel amb aquell magnífic vers final de “A Mallorca, durant la guerra civil”: “Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca”. O la remembrança que Ponç Pons fa de l’exili, des d’on recorda la terra i la dona que ha deixat: “La meva set només beu als teus pits”. Pàtries enceses i pàtries en captivitat; pàtries que provoquen el plor ardent o l’encoratjament bèl·lic. Pàtries que no són sinó els límits d’una vida discreta i amable, singular, quotidiana."

Josep M. Fonalleras, "Pàtries" (El Punt/Avui, 16-IX-2011)

CECÍLIES

Per acompanyar els meus estudiants llegeixo Rodoreda en anglès, de la mà de David Rosenthal. Un país que té la Rodoreda no pot ser un mal país. Ni un país il·legal, com alguns havien decidit que fos també quan ella escrivia. Potser és la legalitat el que, com Rodoreda, haurem d'esperar que canviï (que torni a canviar) per acabar de saber a qui hem de dir-li pare i mare.

DUES FIRES (I UN SEMINARI)

Aquests dies, els llibreaddictes que teniu la possibilitat de passejar per Barcelona esteu d'enhorabona: fins diumenge hi ha oberta al Parc de la Ciutadella la Setmana del Llibre en Català, i a partir de divendres (i fins a principis d'octubre) la seixantena Fira del llibre d'Ocasió antic i modern al Passeig de Gràcia, organitzada en aquest cas pel Gremi de Llibreters de Vell.

Si sou, en canvi, a prop de Girona, la Càtedra Josep Pla hi organitza a la universitat, entre avui i divendres, un seminari internacional sobre periodisme literari: "Coses vistes, coses llegides. L'edat d'or del periodisme literari a Catalunya, Espanya i Europa (1906-1936)".

RESSONS

Per un costat hi ha El meu país. 50 odes a la pàtria, que fa pocs dies que ha començat a rodar imprès i, a banda de ser ja a les llibreries, ha obtingut ressò a can Saragatona (gràcies, Pere!) i al web del Què llegeixes?, a més dels comentaris deixats aquí al F l u x.

D'altra banda, el Jardí de versos d'un nen de Robert Louis Stevenson també continua recollint comentaris. Els darrers de què he tingut notícia són "El tresor amagat de Stevenson", esplèndida ressenya de Jordi Galves des d'Un dia en les carreres; el comentari d'Anabel Sáiz a Voces de las dos orillas (reproduït també a Pizca de papel) i, ara fa pocs dies, l'apunt de Vicenç Llorca a la "Tria personal" que publica a Serra d'Or.

Com s'agraeix, que allò que un ha imaginat com sonaria vagi ressonant impulsat ara per les paraules d'altres!

MÉLANGE

A les escales mecàniques del centre comercial, dos homes joves amb accent cubà que deuen fer plans:

–Sí, pero no right now, amigo...

A les tres, un grup de netejadores surten d'un dels edificis de la universitat. La més grossa, que enfila en direcció contrària a les altres, abans els crida, riallera:

–See you mañana, girls!

ONZES

AMOR DE PÀTRIA

Quan les volgudes muntanyes
deixava el pobre catiu,
plorant collí d’una penya
un brotet de romaní.

  Passà terres i fortunes,
però, resant cada nit,
besava el pobre, besava
un brotet de romaní.

  Un dia d’hivern, les ones
tragueren un mort, ai trist!
Estret en la mà tenia
un brotet de romaní.

            Miquel Costa i Llobera

Extret d'El meu país. 50 odes a la pàtria (Ara llibres, 2011)

VARIADÍSSIM

"Ho veig variadíssim. A vegades, en pla de broma, dic que Catalunya serà un país original perquè hi podrem estudiar totes les variants de totes les coses, perquè hi haurà tot el que vulguis: hi haurà el català que és com aquests de Ciutadans, i al costat hi haurà un argentí que serà més catalanista que el Prat de la Riba... Hi haurà molta variació. Però jo també crec que arribarà un moment que la immigració s’estabilitzarà, almenys durant una època, i que amb aquesta estabilització es produirà un efecte d’integració molt més alt que ara. Amb totes les variables i contrastos que vulguis, que seran molt grossos."

Josep Termes

MÉS
Entrevista a L'Avenç amb l'autor
La biblioteca de Josep Termes (VilaWeb)

DO DE SÍNTESI

Cito textualment d'un missatge que m'envia un amic fent un resum de l'actualitat política nacional: "X ja t'ha posat al corrent de les ximpleries i maldats de la judicatura espanyola, que segueix entestada a fer-nos a tots independentistes. Però ara que sabem que la Constitució es pot canviar d'un dia per l'altre, s'obren possibilitats sensacionals per resoldre el que el Constitucional va empantanar. Només és qüestió de convèncer la sra. Merkel". Em costaria dir-ho millor, i sobretot amb aquest sentit de l'humor. De vegades penso que d'escriptors també n'hi ha més a fora que a dins.

PARET DE VIDRE

Entrar en una aula buida (que serà la meva aula, a partir de dijous) en un racó del segon pis de la biblioteca i seure-hi sol i en silenci una bona estona. Seure-hi sense treure'm la jaqueta, que fresqueja, mirant la pluja emmandrida que va caient a l'altra banda de la paret de vidre sobre un dels edificis històrics del centre de la ciutat, el que té el penell daurat en forma d'estrella i finestres palladianes a l'últim pis com enganxades damunt de la paret de totxana vista. Seure a l'aula en silenci, com cau en silenci la pluja que no ens mulla. Tres dies, han dit. I aprendre a veure-hi també, a una altra velocitat, com va escolant-se la llum de la tarda.

LABOR DAY

Anys enrere el Dia del Treball (Labor Day), el primer dilluns de setembre, era als Estats Units no només el dia que s'acaben simbòlicament les vacances sinó també l'últim dia en què les noies (i dones) de bona família podien anar vestides de blanc. Avui és un festiu oficial i és, sobretot, dia de rebaixes, amb cartells i anuncis pertot. "Fas festa si la teva feina és rere un desk [una taula d'oficina]", ens deia un veí, "però si és rere un counter [un taulell] et tocarà pencar."

LA CINQUENA

No pas la cinquena hora, ni la cinquena simfonia, ni la cinquena Copa d'Europa (la de Munic). Em refereixo a la cinquena antologia editada amb la gent d'Ara Llibres. Que ja és aquí. A les llibreries, vull dir. Perquè és un llibre de sempre però alhora un llibre amb data: la tria d'ara es titula El meu país. 50 odes a la pàtria, i conté com els altres una selecció de poemes que poden ser llegits en aquest cas com odes a la pàtria (a aquest país nostre tan petit que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure, etcètera, etcètera), amb un pròleg de Quim Monzó que també es pot llegir com una oda.

Ja sabeu, doncs, quin us falta a la col·le. Els editors, per cert, posen avui també al carrer la quarta edició dels 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira i la segona dels 50 poemes per saber de memòria. No serà per versos...

EN PARLEN

Biel Mesquida a la seva Plagueta de Bord
Saragatona, "Immersos en aquest camí tan fi, tan fi..."
Al Què llegeixes?
Josep M. Fonalleras, "Pàtries" (El Punt/Avui)

OF THIS LONG SUMMER FEELING

Quan l'estiu s'acaba el que en queda són en bona part les cançons de l'estiu, diferents cada any i diferents per a cadascú segons les circumstàncies. Jo he tingut la sort de comprar a molt bon preu "Write about love" i trobar-hi aquesta peça que m'ha acompanyat quilòmetres i quilòmetres, amb Norah Jones fent la segona veu de Stuart Murdoch...

Travel south until your skin turns, woman
Travel south until your skin turns brown
Put a language in your head and get on a train
And then come back to the one you love

NOMS DE LES COSES

Al centre de la ciutat, el corrent d'aigua acanalat que la travessa es diu oficialment riu de la Providència, Providence River en anglès. Però una petita placa esplèndidament tipografiada en una banda d'un dels ponts (país de plaques, aquest) explica que de fet es tracta de la suma dels rius anomenats Woonasquatucket i Moshassuck.

Woonasquatucket en llengua algonquina (la dels indis de la zona, els narragansett) volia dir "allà on s'acaba l'aigua salada", i moshassuck el "riu on s'abeuren els ants". La mà de Déu, doncs, per a Roger Williams i els "fundadors" del segle XVII, i la mirada a la natura per als algonquins. Els noms de les coses sempre diuen coses.