divendres, 30 de setembre de 2011

MIRACLE A HARLEM

És lluny de veritat: dos transbordaments i tres quarts d'hora amb metro, i llavors una estoneta caminant en una discreta fila de turistes per les amples voreres buides amb veïns de color asseguts aquí i allà davant de botigues encara tancades que ens miren encuriosits. Quan hi arribem, l'església que surt a totes les guies ja és plena encara que falti més d'una hora per al servei i ens desvien educadament, inflexiblement, cap a d'altres esglésies del barri una mica més llunyanes, una mica menys famoses. Al final anem a parar al carrer 141, a la parròquia (catòlica) de sant Charles Borromeo a mitja missa dominical, i els nouvinguts ens acumulem a l'entrada (al costat d'unes vitrines amb fotos de Joan Pau II, amb un tros emmarcat de la catifa groga que li van posar als peus en una missa multitudinària a Nova York l'any 2000, amb els opuscles de la catequesi i d'un viatge parroquial a Roma).

Amb l'esquena contra la paret em miro els col·legues de visita cultural recomanada, entomant una missa en anglès amb sermó i pregàries i la presentació a la comunitat dels nous catequistes i escolanets i encens, ells i elles que a casa deu fer anys que no s'acosten a una església i que alcen la cella quan senten la paraula creure i que troben que el diumenge és un dia per fer el mandra. Ara s'estan drets al fons del temple en una cerimònia que s'allargassa i de tant en tant diuen tímidament amén i fins i tot algun alça la mà dreta per compartir el jurament dels catequistes i aplaudeixen, això sí, amb tothom seguint el ritme quan el cor canta i canta mentre la gent s'aixeca per anar deixant la seva ofrena (Somehow I made it!). Mirant-los amb el seu interès i la seva pell pàl·lida en aquest barri a aquestes hores un pensa amb sant Pau, campió dels conversos, que certament els camins del Senyor són inescrutables. Ara el solista canta amb veu prou afinada per sobre del piano elèctric:

Sometimes your load is so heavy
Seams that nobody cares
Sometimes your way seems so dark


i els feligresos van fent que sí amb el cap, i la confraria eclèctica de joves amb texans i motxilles que a Europa no anirien a missa ni arrossegats fan que sí amb el cap i es piquen amb la mà al costat, allà on duen camuflats el mapa i la guia amb un punt a la pàgina de "Coses que no t'has de perdre".


2 comentaris:

  1. Potser pot més un poble amb frases curtes i plenes de sentit, que un home amb una lletania que es fon entre les columnes del temple...

    ResponElimina
  2. Per què "de color"? No són negres?
    No tinguis por de les paraules, poeta.

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió