PARET DE VIDRE

Entrar en una aula buida (que serà la meva aula, a partir de dijous) en un racó del segon pis de la biblioteca i seure-hi sol i en silenci una bona estona. Seure-hi sense treure'm la jaqueta, que fresqueja, mirant la pluja emmandrida que va caient a l'altra banda de la paret de vidre sobre un dels edificis històrics del centre de la ciutat, el que té el penell daurat en forma d'estrella i finestres palladianes a l'últim pis com enganxades damunt de la paret de totxana vista. Seure a l'aula en silenci, com cau en silenci la pluja que no ens mulla. Tres dies, han dit. I aprendre a veure-hi també, a una altra velocitat, com va escolant-se la llum de la tarda.