MANCADURA
Et mires la roda i de vegades no saps si es mou de tan lenta que gira, o de tan de pressa quan els radis volten rabents i queden com suspesos. Es posen en marxa alhora diversos projectes editorials i gairebé puc passar ja la mà per les raimes de paper que d'aquí a uns mesos algú estamparà en part per culpa meva.
El primer de tots és l'edició de la versió catalana de La mancadura de Berta Piñán a Pollença a càrrec d'El Gall Editor, i la presència de l'autora a la Setmana de la Poesia de Barcelona. Per celebrar-ho, aquí teniu el poema que dóna títol al llibre.
LA FERIDA
Imito les maneres d’una joveneta
però no ho sóc.
Sóc aquella altra que va estrenar
mil vegades, insomne,
el matí,
la que va tenir por i fred
entre uns braços
–i allà mateix es van obrir les ferides–.
Sóc la que provà la navalla
de la solitud ficant-se, impúdica,
a la carn,
la que pressentí la barbàrie,
la que claudicà,
la que sobrevisqué,
la que dormia mentre enterraven
els seus.
Sóc la que sempre va saber qui mormolava
a l’altra banda de la porta,
la que contemplà un espiadimonis
blau com el migdia, blau,
aturar-se al caire d’una fulla
–i la mort també s’hi aturà
per un instant–.
Sóc la que va escoltar en la nit més llarga
créixer paraules d’amor, morir
paraules d’amor
mentre, a fora, la tempesta gemegava
com un soldat moribund
a la trinxera.
Imito les maneres de jove
però em fan por els cotxes
que em passen per davant,
el xiulet que surt
dels meus bronquis,
l’aire de plom que respiren
les meves filles.
Sotmès a la tortura dels anys,
el meu cos –enemic– m’assenyala.
Com gossos famolencs, els meus dits
burxen, furients, en l’esquerda.
I la ferida segueix aquí.
Berta Piñán, La mancadura (2010)
Traducció de JS
LA MANCADURA
Asonsaño maneres de mocina
pero nun lo soi.
Soi esa otra qu’estrenó
mil veces, insomne,
la mañana,
la que sintió mieu y fríu
ente unos brazos
–y ellí mesmo s’abrieren les ferides–.
Soi la que probó la navaya
de la soledá adentrándose, impúdica,
na carne,
la que presintió la barbarie,
la que claudicó,
la que sobrevivió,
la que durmió mientres enterraben
a los suyos.
Soi la que siempre supo quién xuxuriaba
na otra parte de la puerte,
la que contempló una libélula,
azul como’l meudía, azul,
posar nel cantu d’una fueya
–y la muerte también posó ellí
per un instante–.
Soi la que escuchó na nueche más llarga
medrar palabres d’amor, morrer
palabres d’amor
mentantu, fuera, la tormenta ximía
como un soldáu moribundu
na trinchera.
Asonsaño maneres de mocina
pero los mios versos tan gastaos,
usaos pa tapar fugues,
furacos d’otres vides
que nunca son la mía.
Quiero abultar una rapaza
pero les manes me delaten,
les manches, los dientes
me delaten.
Asonsaño maneres de rapaza
pero tengo mieu de los coches
que se crucien al mio pasu,
del xiplíu que sal
de los mios bronquios,
del iare de plombu que respiren
les mios fíes.
Sometíu a la tortura de los años
el mio cuerpo –enemigu– señálame.
Como perros famientos, los mio deos
escarben, furiosos, na grieta.
Y la mancadura sigue ehí.
Berta Piñán, La mancadura (2010)
Entrades
