Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta PiÑán. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta PiÑán. Ordena per data Mostra totes les entrades

dijous, 1 de febrer del 2018

MANCADURA

Et mires la roda i de vegades no saps si es mou de tan lenta que gira, o de tan de pressa quan els radis volten rabents i queden com suspesos. Es posen en marxa alhora diversos projectes editorials i gairebé puc passar ja la mà per les raimes de paper que d'aquí a uns mesos algú estamparà en part per culpa meva.

El primer de tots és l'edició de la versió catalana de La mancadura de Berta Piñán a Pollença a càrrec d'El Gall Editor, i la presència de l'autora a la Setmana de la Poesia de Barcelona. Per celebrar-ho, aquí teniu el poema que dóna títol al llibre.


LA FERIDA

Imito les maneres d’una joveneta
però no ho sóc.
Sóc aquella altra que va estrenar
mil vegades, insomne,
el matí,
la que va tenir por i fred
entre uns braços
–i allà mateix es van obrir les ferides–.
Sóc la que provà la navalla
de la solitud ficant-se, impúdica,
a la carn,
la que pressentí la barbàrie,
la que claudicà,
la que sobrevisqué,
la que dormia mentre enterraven
els seus.
Sóc la que sempre va saber qui mormolava
a l’altra banda de la porta,
la que contemplà un espiadimonis
blau com el migdia, blau,
aturar-se al caire d’una fulla
–i la mort també s’hi aturà
per un instant–.
Sóc la que va escoltar en la nit més llarga
créixer paraules d’amor, morir
paraules d’amor
mentre, a fora, la tempesta gemegava
com un soldat moribund
a la trinxera.

Imito les maneres de jove
però em fan por els cotxes
que em passen per davant,
el xiulet que surt
dels meus bronquis,
l’aire de plom que respiren
les meves filles.
Sotmès a la tortura dels anys,
el meu cos –enemic– m’assenyala.
Com gossos famolencs, els meus dits
burxen, furients, en l’esquerda.

I la ferida segueix aquí.

                       Berta Piñán, La mancadura (2010)
                       Traducció de JS


LA MANCADURA

Asonsaño maneres de mocina
pero nun lo soi.
Soi esa otra qu’estrenó
mil veces, insomne,
la mañana,
la que sintió mieu y fríu
ente unos brazos
–y ellí mesmo s’abrieren les ferides–.
Soi la que probó la navaya
de la soledá adentrándose, impúdica,
na carne,
la que presintió la barbarie,
la que claudicó,
la que sobrevivió,
la que durmió mientres enterraben
a los suyos.
Soi la que siempre supo quién xuxuriaba
na otra parte de la puerte,
la que contempló una libélula,
azul como’l meudía, azul,
posar nel cantu d’una fueya
–y la muerte también posó ellí
per un instante–.
Soi la que escuchó na nueche más llarga
medrar palabres d’amor, morrer
palabres d’amor
mentantu, fuera, la tormenta ximía
como un soldáu moribundu
na trinchera.
Asonsaño maneres de mocina
pero los mios versos tan gastaos,
usaos pa tapar fugues,
furacos d’otres vides
que nunca son la mía.
Quiero abultar una rapaza
pero les manes me delaten,
les manches, los dientes
me delaten.

Asonsaño maneres de rapaza
pero tengo mieu de los coches
que se crucien al mio pasu,
del xiplíu que sal
de los mios bronquios,
del iare de plombu que respiren
les mios fíes.
Sometíu a la tortura de los años
el mio cuerpo –enemigu– señálame.
Como perros famientos, los mio deos
escarben, furiosos, na grieta.

Y la mancadura sigue ehí.


                       Berta Piñán, La mancadura (2010)

divendres, 8 de març del 2019

AL BALCÓ

Al balcó, al davant,
una dona
menja una poma.
No hi ha emoció
en el gest,
només un deix
d’insistent abandó,
de vell rosegador
a la seva cova.
Al balcó, a l’ombra,
aliena ja al pes
dels anys,
rosega una poma.
Lliurada al silenci
–qui sap quant temps fa
que el seu estel va apagar-se–,
res no delata l’instant,
aquell ajornar l’hora
amb mossegadetes
al goig.

                       Berta Piñán, La ferida (El Gall Editor, 2018)
                       Traducció de JS


NEL BALCÓN

Nel balcón, enfrente,
una muyer
cueme una mazana.
Nun hai emoción
nesi xestu,
namás un aquel
d’insistente abandonu,
de vieyu roedor
na so cueva.
Nel balcón, en sombra,
ayena yá al fardel
de los años,
ruca una mazana.
Entregada al silenciu
–quiénsabe cuántu hai
que allumó la so estrella–
nada delata l’instante,
esi apalazar la hora
con petisos mordiscos
a la dicha.

                       Berta Piñán, La mancadura (2010)


Si voleu llegir més Berta Piñán, podeu tafanejar per aquí. O venir a la llibreria La Impossible el proper 20 de març: ella serà una de les convidades a l'acte que organitza el PEN Català amb motiu del Dia Mundial de la Poesia.




diumenge, 12 de gener del 2025

UNA CONVERSA AMB BERTA PIÑÁN


Al número de gener de L'Avenç hi ha sortit la conversa que vam mantenir amb l'escriptora Berta Piñán sobre llengües, política, poesia i altres assumptes que ens vinculen. Va passar a la llibreria La Central, dura una bona estona i hi vam parlar cadascú en la seva llengua, en asturià i en català, com hauria de ser més habitual. La veritat és que hi vam xalar, i vull creure que això es nota. 

Des de fa uns mesos les converses tenen una versió en vídeo que es pot veure al canal Youtube de la revista. Cal agrair a L'Avenç que continuï sent un espai on la gent pot parlar llarg i sense traves. Sobre història, cultura i memòria, com diu el nou subtítol de la publicació. Una bona manera d'avançar.

 


Altres vegades que la Berta Piñán i els seus versos han aparegut ja al Flux.

dimecres, 6 de juny del 2018

FERIDA MALLORQUINA

La versió catalana de La mancadura de Berta Piñán, La ferida, segueix el seu camí xiroi. Aviat (dilluns 18 de juny a les set de la tarda) serà a la terra dels editors, a Palma, a la llibreria Drac Màgic.


MÉS
Sobre Berta Piñán i La ferida al  F l u x.
Jordi Llavina entrevista Berta Piñán: "Reivindico una tradició negada o falsejada" (Ara Llegim, 12-V-18)


diumenge, 13 d’agost del 2006

VERSIONS I REVERSIONS

Mesos enrere, quan amb Pauline Ernest vam publicar la traducció de Llum elèctrica, el que llavors era el darrer llibre de poemes de Seamus Heaney (n'acaba d'aparèixer District and Circle), un bon traductor i poeta doblat de ressenyador va retreure'ns a les pàgines del "Quadern" d'El País que les nostres versions catalanes no tinguessin vocació poètica, que no hi respectéssim prou el ritme i (quan n'hi havia) la rima dels poemes en anglès. Vint anys enrere, jo hauria signat una cosa semblant. Ara ja no.

Tret d'estranyíssimes excepcions en què la proximitat de les llengües i el geni del traductor ho permeten, són poc més que una quimera les versions poètiques que pretenen combinar a un nivell màxim per una banda el manteniment o traslació de la forma mètrica (accents, síl·labes, rima) i per l'altra, alhora, la fidelitat a les paraules i el que evoquen (dir en català tant com sigui possible del que es diu en l’original, afegint-hi el mínim del que no s'hi diu). Sí, ja sé que hi ha Marià Manent (poseu-lo, quan no se’n va d’excursió, al rengle de les excepcions abans esmentades). Però una peça de referència com el Baudelaire de Benguerel, per exemple, em sembla que mostra que sovint la preocupació per la mètrica i la rima en català acaben desvirtuant la suposada traducció, posada al costat de l’original. Perquè mentre es mantingui la versió original a pàgina esquerra (cosa que hauria de ser obligada), el traductor pot baixar un graó d’humilitat, pot esperar que el lector comenci per l'original (o que hi vagi a parar de seguida) i jo diria que ja farà prou si versiona tan bé com sap el que hi ha a la mà de la subtilesa (no només les paraules, és clar: els jocs, els dobles sentits, les referències), deixant en segona opció accents i rimes. Ara bé, tot plegat potser tampoc no té gaire importància: qui sap si d'aquí a vint anys més no hauré tornat a canviar de criteri...

Aquests dies, passo les hores traduint la poesia de Berta Piñán i, de tant en tant, obro una carpeta gastada on tinc els poemes del que vull que sigui el meu proper llibre de versos. Quan hi vaig arribar, el poema inicial del tercer llibre de l’asturiana, Temporada de pesca, de seguida va cridar-me l'atenció. Aquesta n'és la versió literal més afinada que he aconseguit fins ara:

ART POÈTICA

Al paper traço els pocs signes
que conec: els noms de l'amor,
el de la mort.
A poc a poc compto les síl·labes
primeres. Dic casa, dic riu
i els seus secrets.
També amb compte amido
el pas dels anys, les cendres,
que van ser rosa i misteri
i plenitud de vida.
Així compleixo i celebro
amb poca traça els dies:
donar forma a la paraula és l'enigma
.

Però com que el gran luxe de l'estiu són les hores per endavant, a base d'apuntar amb llapis variants lèxiques i algun dubte gramatical a la versió primera, aquí a sobre de la fusta de la taula va anar prenent cos un segon poema cosí germà de l'anterior però també, cada vegada més, del que jo escric, dels que hi ha a la carpeta vella només un pam més enllà. I amb un parell de llibertats i d'afegits, de cop, el poema m’anava d'allò més bé per incloure'l entre els meus: l'estiro, me l'emprovo i és com si sempre l’hagués tingut a l’armari. Cosa que tampoc no és tan estranya, tenint en compte que sóc jo que he volgut traduir Piñán, i qui li he proposat la tria de poemes. La versió primera, fidel, literal, duu a través de la complicitat al joc del retoc i a l'apropiació. És un exercici que vaig llegir per primera vegada a L'edat d'or de Francesc Parcerisas però que després he anat retrobant en molts poetes que m'agraden: la versió lliure, en què el traductor passa (aquí sí) a intervenir enllà de l'original i a convertir-se per tant en copropietari. Versions enteses com una mena de reversió: hi evoquem un estat previ al poema en què autor i traductor haurien pogut coincidir, amb la qual cosa la nova versió té quelcom d’homenatge, és clar, però alhora de retorn a un altre possible antic propietari que fins que va llegir el poema no va adonar-se que ell o ella també l'hauria pogut escriure, amb variants. I ara sóc aquí, de moment:

ART POÈTICA
(Versió lliure de Berta Piñán)

Traço al paper els pocs signes
que conec: els noms de l'amor,
el de la mort.
Compto les síl·labes primeres
i dic casa, dic riu
i els seus secrets.
Amb compte també apamo
el pas dels anys, les cendres
que van ser rosa i misteri
i plenitud de vida.
Així passo i celebro
amb poca traça els dies:
l'enigma és donar forma
a l’aigua, a la paraula.

Louis-Jean-François Lagrenee, 1774

dimecres, 2 de maig del 2018

TORNA PIÑÁN

Berta Piñán torna al català amb la traducció del seu darrer llibre, La mancadura, i serà a més a Barcelona divendres vinent a Laie i dissabte 12 a la Setmana de Poesia.




divendres, 16 de maig del 2008

FINAL D'ESPERA

Acaba d'aparèixer, a les Edicions de la Guerra de Denes Editorial, després de mesos d'espera, Un mes i altres poemes de Berta Piñán. Si no el tingués tan a prop us el recomanaria sense prejudicis. Com que el tinc tan a prop, us el recomano amb prejudicis i tot.

La espera

Como quien nun teme
la muerte y anda sola
los puertos, los caminos,
el mio corazón anda a la
busca. Como quien al fríu,
a les besties del monte,
al silenciu ciegu del olvidu
nun lu teme, pelos mapes del
tiempu, sola, ensin tregua,
ando buscándote.

Y en casa, yá de vuelta,
echo fuera los perros,
que marchen al escape,
que lladren como llocos
y sigan el to rastru
tola nueche.


                    Berta Piñán, Temporada de pesca

L’espera

Com qui no tem
la mort i camina sola
els ports, els corriols,
el meu cor camina
buscant. Com qui el fred,
les bèsties de la muntanya,
el silenci cec de l’oblit
no tem, pels mapes del
temps, sola, sense treva,
camino buscant-te.

I a casa, de tornada,
faig fora els gossos,
que surtin corrent,
que bordin com bojos
i segueixin el teu rastre
tota la nit.

                    Traducció de JS

diumenge, 10 d’agost del 2025

SOBRE LA PÀTRIA (B. Piñán)

[F l u x d'estiu, #5. Deu anys de versions]

Berta Piñán, "Variacions sobre un poema d'Eugénio de Andrade" 

No em demaneu que parli de la pàtria... 













POEMES ANTERIORS
W.B. Yeats, "Política"
Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral"
R.S. Thomas, "El prat il·luminat"
W. Szymborska, "Possibilitats"

dissabte, 4 de març del 2006

AMB PIÑÁN

Sempre parlem per boca d'altres, i amb mots d'altres: només els rucs o els egòlatres (i els rucs egòlatres, és clar) es creuen originals. Així, no té res d'estrany que de tant en tant trobem escriptors cosins llunyans nostres (o que ens agradaria que ens fossin cosins) en altres llengües. De tant en tant, a més, tenim la sort d'arribar a coneixe'ls. I de tant en tant ens ho fem venir bé per mirar de traduir-los, perquè no hi ha millor camí de reescriptura que la traducció. Aquest es el cas, en el meu cas, de Berta Piñán, de qui miro d'enllestir unes versions de l'asturià. Com ara aquesta...


PAPER EN BLANC

Ja ho veus, jo no sabia que un paper
en blanc també talla, que amaga
fulles secretes de navalla. I ara, mira,
la carta que mai no em vas escriure arriba
en el somni, avui, a les meves mans
i esquinça per sempre el silenci, escampa
el buit per les cambres: obre d’un cop
les venes d’aquesta nit immensa, absurda,
on t’espero.


dijous, 11 de març del 2010

DESPLAÇAMENT A L'AULA

Avui al vespre, a l'hora en què altres serem a Hostafrancs parlant de Vinyoli, a Grau (Astúries) la biblioteca de l'Aula de las Metáforas incorpora un fons de més de tres-cents volums de poesia catalana i ho celebra amb un acte en què llegiran Jordi Llavina, Ponç Pons i Xuan Bello i intervindrà també Vicent Berenguer, editor de Berta Piñán en català, i en què el poeta Fernando Beltrán podrà explicar el perquè de la seva sana (i santa) fal·lera per crear una fundació privada que aculli i promogui les poesies del món a la terra de Jovellanos i dels minaires del 34.

Si una metàfora és un desplaçament del sentit, aquest desplaçament d'avui regala una mica de sentit als que escrivim versos en aquesta península egòtica, esquarterada i cridanera. Llarga vida a les metàfores.


divendres, 27 de novembre del 2015

IMPRESSIONS SOBRE LA NEU


Les rodes dels primers
cotxes dibuixen
pentagrames
sobre la pàgina en blanc
dels carrers.
Per entremig,
les nostres passes,
una melodia silenciosa
de corxeres.

 Berta Piñán, La mancadura (Trea, 2010)
 Versió de JS


dissabte, 16 d’agost del 2025

FIL DE COURE (C. Sandburg)

[F l u x d'estiu, #8. Deu anys de versions]

Carl Sandburg, "Sota un pal de telèfon"  

Sóc un fil de coure penjat en l’aire... 



POEMES ANTERIORS
W.B. Yeats, "Política"
Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral"
R.S. Thomas, "El prat il·luminat"
Wislawa Szymborska, "Possibilitats"
William Shakespeare, sonet CXXX
Ted Kooser, "Al vespre"

 

divendres, 22 d’agost del 2025

ALBADA

[F l u x d'estiu, #13. Deu anys de versions]

Sasha Dugdale, "El cor de l'albada"  

Des que va canviar el temps, cada matí...




POEMES ANTERIORS
W.B. Yeats, "Política"
Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral"
R.S. Thomas, "El prat il·luminat"
Wislawa Szymborska, "Possibilitats"
William Shakespeare, sonet CXXX
Ted Kooser, "Al vespre"
Carl Sandburg, "Sota un pal de telèfon" 
Vikram Seth, "Per tot el cel, capvespre"
Wendell Berry, "Du Fu"  
Gary Snyder, "L'altra cara de cada moneda"
Billy Collins, "Palermo"  

dilluns, 11 d’agost del 2025

UN SONET DE SHAKESPEARE (tr. Gerard Vergés)

[F l u x d'estiu, #6. Deu anys de versions]

William Shakespeare, "Sonet CXXX" (versió de Gerard Vergés) 

No són com sols els ulls de l'estimada... 




POEMES ANTERIORS
W.B. Yeats, "Política"
Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral"
R.S. Thomas, "El prat il·luminat"
Wislawa Szymborska, "Possibilitats"

dimecres, 20 de març del 2019

LEY DE MENGUAS

El president del Partido Popular parla darrerament del projecte d’una “ley de lenguas” que seria, de fet, una llei contra les llengües peninsulars diferents del castellà. Casado accepta que les “altres llengües” siguin un mèrit, però mai un requisit. El requisit (l’obligació) es reserva a la que segons Juan Carlos I “nunca fue lengua de imposición, sino de encuentro”, com bé saben els milions de parlants de guaraní, quítxua o maia que van sortir alegrois a l’encontre dels no colonitzadors espanyols d’Amèrica.

Arran del projecte de llei, potser valgui la pena apuntar alguns fets. El primer, que es calcula que a Catalunya es parlen avui unes 280 llengües (ho expliquen bé a paisdeparaula.cat), i que més del deu per cent de catalans no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua. També que prop de la meitat de la població espanyola (un percentatge més alt entre els immigrants) parlem altres llengües, a més del castellà. A aquesta gran minoria, la “igualdad de oportunidades” ens agradaria que s’apliqués a les nostres altres llengües. I que arribés més enllà del territori regional: per què un funcionari de Guadalajara desplaçat a Maó o a Alcoi té uns drets lingüístics que es neguen als alcoians i a les maoneses? Finalment, als catalanoparlants bilingües ens costa d’entendre que els suposats defensors del bilingüisme presentin una candidata a diputada per Barcelona que fa gala com a mèrit del fet de no parlar català. Què passaria si fes el mateix a París o a Buenos Aires? No serà que hi ha llengües (i, doncs, ciutadans) de primera i de segona?

El 21 de març se celebra el Dia Mundial de la Poesia. Per afegir-s’hi, el PEN Català ha convocat avui un acte a la llibreria La Impossible, a Barcelona, on Fernando Beltrán, Alicia Fernández, Jordi Llavina i Berta Piñán llegiran versos en castellà, gallec, català i asturià. Aquí sí, en igualtat d’oportunitats. El món possible de llengües i ciutadans iguals existeix. És a la societat real, i és el revers dels discursos sobre el tema de PP o Ciudadanos.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 20-III-19
Versión en castellano



dimarts, 5 de maig del 2009

DIVENDRES A GRAU

Que Espanya no és un monstre de cent caps obsedits tots a mossegar-nos la bossa i els símbols hauria de ser una obvietat però, ho sabem prou bé, de vegades se'ns oblida. Hi ha diverses teràpies per a aquest petit defecte, però una de les millors que conec és la de fixar-se en les iniciatives excel·lents, sovint envejables, que hi ha per tota la pell de brau i que van just en la direcció contrària de l'acritud i la clausura. Una de bona és l'Aula de las Metáforas, a Grau (Grado en castellà), a Astúries, una fundació privada (al darrere de la qual hi ha el poeta Fernando Beltrán) associada a l'ajuntament i que programa sense interrupció poesia i compta amb una aula i tallers i una magnífica biblioteca, a la qual han decidit afegir una secció, Paraula, de llibres catalans. Fa poc hi han estat convidats Joan Margarit o Antonio Gamoneda, i aquest divendres al vespre tindré la sort de llegir-hi amb Berta Piñán i de presentar-hi la versió catalana dels seus poemes (Un mes i altres poemes) que va publicar mesos enrere Denes/Edicions de la Guerra, moderats per Leopoldo Sánchez Torre, crític i professor de la Universidad de Oviedo.

Sobre Un mes i altres poemes en trobareu un parell d'excel·lents comentaris a La paraula nostra (signat per Begonya Mezquita) i a Quaderns, bloc que aplega les ressenyes de Vicent Usó.

dissabte, 30 d’agost del 2025

BALL DE MOTS

[F l u x d'estiu, #19. Deu anys de versions]

Emily Dickinson, "Que mor el mot..."   

A word is dead...



 POEMES ANTERIORS

W.B. Yeats, "Política"
Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral"
R.S. Thomas, "El prat il·luminat"
Wislawa Szymborska, "Possibilitats"
William Shakespeare, sonet CXXX
Ted Kooser, "Al vespre"
Carl Sandburg, "Sota un pal de telèfon" 
Vikram Seth, "Per tot el cel, capvespre"
Wendell Berry, "Du Fu"  
Gary Snyder, "L'altra cara de cada moneda"
Billy Collins, "Palermo"  
Sasha Dugdale, "El cor de l'albada"
Wendy Cope, "Al tren"  
W.S. Merwin, "La cançó nova"
Kay Ryan, "Àlbum"
Eavan Boland, "Aquest moment"

  

dimarts, 19 d’agost del 2025

NUMISMÀTICA

[F l u x d'estiu, #11. Deu anys de versions]

Gary Snyder, "L'altra cara de cada moneda"  

El cap d'un home de l'elit que mana...




POEMES ANTERIORS
W.B. Yeats, "Política"
Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral"
R.S. Thomas, "El prat il·luminat"
Wislawa Szymborska, "Possibilitats"
William Shakespeare, sonet CXXX
Ted Kooser, "Al vespre"
Carl Sandburg, "Sota un pal de telèfon" 
Vikram Seth, "Per tot el cel, capvespre"
Wendell Berry, "Du Fu" 

dimarts, 8 de març del 2016

#VEUSdeDONES













SAN ANTOLÍN DE BEÓN

Quin material estrany i absurd ets, poesia:
desveles amb detall les tenebres de l'ànima
i no arribes a dir el color en què es congria
la pàtina del mar als seus ulls a la tarda.

                           Berta Piñán. Versió lliure de JS