"DEDICACIÓ", DE JOSEP CARNER (I)

Diu la llegenda que, havent enllestit l’estàtua de Moisès per al que havia de ser la tomba del papa Juli II a Roma, Miquel Àngel, admirat de la pròpia obra, va clavar-hi un cop de maça al genoll cridant: “I ara, parla!”

De la mateixa forma que el Moisès ha acabat essent una de les obres clau per a la consideració de Miquel Àngel com escultor (enllà del fet que no sigui ara allà on l’autor va imaginar-la, ni dins del gran grup per al que va ser pensada), Poesia és un dels llibres pels quals no podem passar de llarg del nom de Josep Carner com escriptor (a banda que potser no sigui el que ell hauria preparat com a obra completa en circumstàncies una mica menys excepcionals). De les tretze seccions de Poesia, la darrera, “Absència” (que el 1958 havia d’obtenir la Lletra d’Or com a millor “llibre” aparegut en català l’any anterior), aplega els poemes més recents, bona part d’ells inèdits en llibre i molts centrats en el tema de la llunyania i l’exili.

D’entre la quarantena de poemes d’“Absència”, molts d’ells memorables i alguns (com ara “De lluny estant”, “Cor fidel”, “Si em vaga”, “Bèlgica” o “Lleialtat”) cridats a esdevenir referències d'antologia, destaca pel meu gust una peça major de la poesia carneriana: “Dedicació”. El poema (el llarg poema, de 59 versos) havia estat publicat en llibre per primera vegada al volum bilingüe (amb traducció al francès) Paliers, editat a Brussel·les a càrrec de l'autor l'any 1950. Després aparegué dins de Llunyania, publicat a Santiago de Xile el 1952. Era, doncs, un poema desconegut per als lectors catalans quan els primers exemplars vermells de Poesia arribaren (de puntetes, com ho feien llavors els llibres en català) en algunes llibreries del país al mes de desembre de 1957. L'autor, a més, vivia exiliat a Bèlgica passada ja la setantena, allunyat de Catalunya des de feia més de vint anys.

Diu el poema:

DEDICACIÓ

Després de tot,
ara que els arbres donen brot,
aquesta llum desarraulida
em farà, vell, mudar de vida.
Perquè en la fulla ja amatent
però tot just sabuda,
trobo la por, l’assecament,
el vent geliu, el gran turment
i la caiguda.
Tot canviant de pensa
faré sagrada prometença:
res de vivent no serviré,
sinó tan sols el que potser
podrà venir
quan jo no vegi dol ni dansa.
Una esperança vull seguir
sense esperança per a mi,
sense esperança ni recança.

No pas que em prengui la malura
de dar-me estil d’omnipotent.
(Déu, tot sencer dins del present,
no s’hi complau ni s’hi detura.)
Dèbil, esclau,
sé la poquesa que m’escau;
però si veig que resta
un poc de mon albir,
em vagarà d’alçar la testa
amb un sospir
que faci d’ales i guiatge,
malgrat el vent incert,
a la sement que es descoratja
abans de caure al solc obert.
No voldré, doncs, massa dormida
en abatuts coixins,
perquè gemec és tota vida
i l’aire tot camins.
Que sigui així mon goig de viure,
aquesta mica de no-res.
El cor oprès,
per nou espai es torna lliure.
En món encara no palès,
res com no puc, m’és tot permès.
Só del futur que lleva.
L’esdevenir roda sens treva:
vull que s’acuiti el seu trepig
i retre, en ell l’ànima meva
al que ultrapassi el meu desig.
I aqueixa sort em sigui dada:
passat el viure que em consum,
enllà de pols abandonada,
ésser, en millor diada,
guspira anònima de llum.

Oh Moïsés, qui sabrà dir
la gran virtut del teu destí,
oh seny ardent, oh força tesa
fins a morir—
sens cobrament de la promesa
per a no veure-la marcir
en nit planyent o foll camí!

[Continua aquí (II) i aquí (III).]