dijous, 15 de maig de 2014

ESTIMAT CARNER

En l’actual retallada a gran escala de riscos i apostes per part dels editors (també de les institucions), un llibre com Cartes 1947-1953, que aplega la correspondència entre Armand Obiols i Josep Carner, hauria de ser saludat posant-nos drets i aplaudint. És possible que si ho fan la gent els miri amb desconfiança: Carner encara és més o menys conegut (poc, si volen, però se’l cita); Joan Prat i Esteve, en canvi, nat el 1904, crític i escriptor que signava els seus textos Armand Obiols, forma part de l’humus fèrtil de la cultura catalana dels anys vint i trenta empès avall cap al mar de l’oblit per la Guerra civil, l’exili, la Guerra mundial i la llarga postguerra. Membre amb Trabal i Joan Oliver de l’irreverent Grup de Sabadell, Obiols va ser redactor en cap de la Revista de Catalunya (el 1937-38 i novament el 1947-48), un projecte alhora combatiu i d’alta cultura on va aparèixer una primera versió del Nabí de Carner. Es retrobarà amb el “Príncep dels poetes” ja a l’exili, instal·lats un a Brussel·les i ell a París (més tard a Ginebra) al costat de Mercè Rodoreda, la Sonetista a qui moltes cartes fan referència.

Perquè les cartes recullen moltes dades puntuals sobre la vida en l’eix Brussel·les-París de tres grans escriptors: Carner, Obiols i Rodoreda. Hi apareix a més bona part del món cultural i polític català a Europa a mitjan segle XX: Joan Miró, Joan Puig i Ferreter, Apel·les Fenosa, Ferran Canyameres, Josep Tarradellas, Carles Pi i Sunyer, Jean Cassou, Roger Caillois.... Té cap importància, avui, tot això? Jo encara diria que sí, però ja no n’estic tan segur (si llegissin el que he escrit els malaguanyats Albert Manent i Jordi Castellanos em tustarien amablement el clatell: fem cas als mestres).

L’edició d’una correspondència és sempre envitricollada. Agraïm a la Fundació La Mirada (el 2010 ja edità les Cartes a Mercè Rodoreda d’Obiols) que s’hi hagi animat, als hereus que ho autoritzessin i a l’investigador Jordi Marrugat que hi hagi deixat hores i pestanyes. Potser no és del tot fora de lloc, avui, submergir-nos en el que feia seixanta anys enrere el talent català davant de les dificultats i la derrota.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 14-V-14
Versión en castellano

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió