dimecres, 26 de maig de 2010

"DEDICACIÓ", DE JOSEP CARNER (i III)

[Ve d'aquí...]

La tercera i darrera estrofa del poema s’obre evocant la Bíblia i canviant d’interlocutor. De cop, la veu s’adreça a un dels grans Patriarques: “Oh Moïsés, qui sabrà dir / la gran virtut del teu destí” (v. 53-54)... A l’Antic Testament, el segon dels llibres del Pentateuc, el llibre de l’Èxode (ja ho hem dit, que “Absència” parla de llunyania, i d’exili) és el llibre del retorn del poble a la seva terra, el llibre de la missió de Moisès, el llibre de les nou plagues damunt dels egipcis, el llibre de la institució de la Pasqua (doncs, del sacrifici), el llibre de les proves al desert, el llibre de l’Aliança...

La figura de Moisès és, de fet, la figura del trànsit i de la continuïtat (en la promesa, per l'esperança). És en el sacrifici (o “pel sacrifici”) que Jahvè es revela dalt del Sinaí a Moisès, i aquest (que té el privilegi d’estar amb Ell però sense poder-lo veure, com ha tingut el privilegi de dur el poble fins a la Terra Promesa però mai no podrà trepitjar-la) invoca el déu dels jueus anomenant-lo “Déu de tendresa i de pietat, pacient, molt benigne i fidel, que conserva la bondat per a milers, que perdona la iniquitat dels pares en els fills i en els néts fins a la tercera i la quarta generació” (Ex 34: 7). Aquesta va ser l’aposta de Moisès... i és l’aposta de Carner. Que la iniquitat dels pares (de la seva gent) pugui ser perdonada en els fills i en els néts: “Só del futur que lleva. / L’esdevenir roda sens treva: / vull que s’acuiti el seu trepig / i retre, en ell, l’ànima meva” (v. 43-46): esdevenir per als que vinguin després d’ell (i “en millor diada”) “guspira anònima de llum” (v. 52)... Anònim, sí, però il·luminant-nos. Pols, sí, però viva.

Lloant Moisès, Carner ens parla d’ell (s’hi arrenglera, com es posava al costat d’Ulisses en el poema “Ulisses pensa en Ítaca”, al costat de Jonàs al Nabí o al costat del Li Po embriac en una de les seves versions de poesia xinesa) i exemplifica magníficament allò de què ha volgut escriure. El poema es clou tornant al principi (ja ho hem dit, que la construcció era perfecta), com la primavera després de tot, i nosaltres hi tornem deixant que ressonin en nosaltres Moisès, Miquel Àngel i Carner. Perquè si Miquel Àngel va exigir inutilment al seu Moisès que parlés, Carner ha fet parlar el patriarca i profeta a través dels propis versos, els d’aquest poema i els del conjunt de la seva obra, un gran donar-se tot “sens cobrament de la promesa” (v. 57). A això s’ha dedicat i es vol dedicar qui parla a “Dedicació”. Amb aquests mots es consagra el temple del poema.

JS

1 comentari:

  1. Jo vaig interpretar que feia referència al llibre de Deuteronomi perquè Moïses no va cobrar la promesa d'arribar a la Terra que on havia de conduir el seu poble.
    Però bé... tu coneixes més Carner

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió