"DEDICACIÓ", DE JOSEP CARNER (II)

[Ve d'aquí...]

El poema és un bon exemple de construcció clàssica. S’obre situant el lector, determinant el punt de vista de la veu (i el nostre, és clar): “Després de tot, / ara que els arbres donen brot, / aquesta llum desarraulida / em farà, vell, mudar de vida” (v. 1-4). Després de tot, al final d’un llarg recorregut, la primavera amb la seva llum desarraulida (no ho busquin al diccionari: si arraulir-se és ajupir-se, abatre’s, una llum desarraulida serà aquella que s’expandeix com, efectivament, ho fa la llum primaveral), la primavera dèiem farà que algú vell canviï de vida. “Perquè en la fulla ja amatent...” (v. 5-9): la vida que recomença conté ja en si tot i que no el mostri el cicle natural complet: naixement, pas i prefiguració de la mort. I en el moment inicial del cicle, en l'esclat de la primavera en una simple fulla, qui parla al poema (que sabem que ha viscut llargament) hi llegeix ja el cicle sencer, i el seu futur tornar a començar.

Llavors la veu canvia de punt de vista i fa una prometença sagrada (el to, doncs, per si encara no ho teníem prou clar, és major): no servir el present, sinó el que hagi de venir... quan ell ja no hi sigui (v. 16-18). I seguir sense recança una esperança que no és la d’ell, que ja no tindrà a veure amb ell.

Tornem però un moment enrere, a un element en què potser ens hauríem d’haver fixat al principi de tot: el títol. “Dedicació”. Què vol dir, dedicació? Hi ressona la idea de dedicatòria, però dedicació és de fet l’acció de dedicar-se: a què t’has dedicat, què has fet (a la/amb la teva vida). Estàvem ja avisats, doncs, d’un recompte, d’uns mots dits o escrits girant la vista enrere. Però és que a més una dedicació és la inscripció que relata la consagració d’un temple: nou subratllat, doncs, del to major, greu (en el sentit de transcendent) d’aquest balanç. Amb mesura, però: Carner, el Carner irònic de sempre, hi és del tot present: “No pas que em prengui la malura / de dar-me estil d’omnipotent” (v. 19-20)... I aquí tot seguit, permetin-m’ho, tot just després de dir que no ho farà, quina lliçó de teologia fonamental, quina espinada per a un programa de vida, quina sentència a un pas de la saviesa popular que l’obsedia als darrers anys de la seva vida: “Déu, tot sencer dins el present, / no s’hi complau ni s’hi detura”. Segona vegada que ens ho diu: “Dedicació” és un poema contra –o, més que contra, per depassar– el present.

S’ha dit que en la reescriptura de Poesia (1957) Carner accentua la mirada des de la vellesa. D’acord. Però des de quina vellesa? Perquè vells ens hi acabem tornant tots, això en si té ben poc interès. La gràcia és com és la vellesa d’“Absència”, de Poesia: una vellesa (una perspectiva del final) esperançada, fidel i sàvia (perquè ha entès, perquè ha assumit, una esperança que va “al dellà del seny” sense recança). Carner vol fer d’ales i guiatge a la sement que es descoratja abans de caure al solc obert (per podrir-s’hi... i germinar) [v. 29-32]. I sent el seu cor oprès (oprimit) paradoxalment alliberat per nous espais (v. 39-40), enllà de la por davant del desconegut: “En món encara no palès, / res com no puc, m’és tot permès” (p. 41-42). És a dir: al Carner home (com al Carner poeta) les constriccions se li tornen nous espais de llibertat. Lliçó de vida a través de la poesia. I de futur: “Só del futur que lleva” (que es lleva, que lleva àncores, que comença). “Dedicació” és malgrat el seu inici (o tal com apunta ja des de l'inici) un poema sobre el futur, sobre la transcendència enllà de tot, passat el propi jo, en un futur que de fet ja és aquí, com apuntava la imatge de "la fulla ja amatent" del vers 5.

[Continua aquí]