CATALANÍSTICA GLOBAL

Com a continuació o ampliació dels actes del 15è Col·loqui biennal de la North American Catalan Society (NACS) que aquests dies té lloc a l'Institut d'Estudis Catalans, des del Màster d'Estudis Catalans i el grau de Llengua i literatura catalanes de la UOC hem organitzat, el proper dijous a la tarda a l'Ateneu Barcelonès, una doble sessió sobre el futur dels Estudis Catalans vistos amb perspectiva internacional, sota el títol "Catalanística global". Aquest és el programa de la jornada:

17:00h La filologia catalana i el nacionalisme: límits i limitacions d’una relació
Jordi Casassas Ymbert, catedràtic d’història (Universitat de Barcelona) i president de l’Ateneu Barcelonès
P. Louise Johnson, especialista en literatura contemporània (Universitat de Sheffield, Regne Unit)
Christian Muench, sociolingüista (Goethe-Universität Frankfurt am Main)
Modera: Joan Pujolar (Universitat Oberta de Catalunya)

18:45h Més enllà de la llengua i la literatura?
Josep Maria Domingo, especialista en literatura del segle XIX (Universitat de Lleida i Universitat de Barcelona)
Elisa Martí-López, especialista en literatura i cultura del segle XIX (Northwestern University, Estats Units)
Patrizio Rigobon, especialista en literatura contemporània (Università Ca’Foscari de Venècia, Itàlia)
Modera: Roger Canadell (Universitat Oberta de Catalunya)

20:00h Síntesi del relator de la jornada, Carles Torner, escriptor i director executiu del PEN International (Londres, Regne Unit)

(Assistència gratuïta, amb inscripció prèvia)

IDONEÏTAT

Al sostre no s'hi planta blat de moro.

                      Proverbi jiddisch

PARODIA BÉ

Si gran part del que escolteu o llegiu cada matí a les notícies a vosaltres també us sembla una paròdia, dediquem-nos tots plegats a disfrutar les paròdies de veritat, les bones. Com aquesta amb Gene Kelly i Mitzi Gaynor, coreografiada per Kelly en una pel·lícula de George Cukor amb música i cançons de Cole Porter. Amb permís de Marlon Brando.

I això a banda, bon cap de setmana a tothom.

S. F. VANNI

M'envien d'Itàlia una història esplèndida d'enciclopèdies i diccionaris i estampes i llibres italians... a Manhattan. Tot va començar el 1884 en aquest racó de la fotografia, al 548 de West Broadway, a Nova York, per sobre de Little Italy, quan un immigrant sicilià, Sante Fortunato Vanni, decideix obrir-hi una llibreria. No us perdeu l'evocació que en fa al New Yorker Alec Wilkinson.




MÉS
Sobre West Broadway, a Manhattan.

ALDEANOS TODOS

Gracias, Carolina. Gracias, Ciudadanos. Hasta ahora no habíamos entendido por qué a algunos nos cuesta todo tanto. Hacía falta una hija de papá catalán nacida en Washington usando la lengua de Castrillo Matajudíos para iluminarnos desde Valencia y hacer que caigamos del burro local. Dejemos atrás Altea, perdón: la aldea. Disfrutemos las increíbles ventajas de saber una sola lengua, grande y libre. Como dice el libro de Planeta: No Importa de Dónde Vienes, sino Adónde Vas (las mayúsculas deben ser de su CM).

VIGILANT EXÀMENS

Tocar-se i tocar-se els cabells: les noies més que els nois. Fer pujar i baixar a tota velocitat una cama doblegada impulsant-se a la punta del peu: els nois més que les noies.

                *

Estudiant asiàtica amb passaport letó responent en castellà un examen en català. My world.

                *

Un clàssic acadèmic: caputxó de plàstic del boli Bic tot mossegat per la punta.

                *

Un altre clàssic: l'estudiant que mira i mira el sostre, com buscant-hi inspiració. En el cas d'aquest noi, ho feia amb tanta fe que al final, dissimuladament, he acabat mirant-hi jo i tot, per si se l'hi havia aparegut algun sant.

                *

Algú que primer somriu i després quasi riu, rellegint el seu examen abans de donar-lo per bo. No saber quina cara posar, quan te'l lliura.

                *

Vuit tirants de tres robes diferents, he comptat en aquella esquena.

                *

Fer oscil·lar de pressa el bolígraf entre frase i frase, entre el dit índex i el cor.

REVOLTES EN VERS

Per fer joc amb els espetecs, el cava i la coca, Llibertat! 50 poemes de revolta, el vuitè títol de la sèrie d'antologies temàtiques d'Ara Llibres, ja és a les llibreries, i la gent i els mitjans en comencen a parlar. Del recull, de la coberta (de Pol Millieri), del pròleg de David Fernàndez... Ara com fa mil, dos mil o tres mil anys, les paraules serveixen per evocar la llibertat.

*

"El millor pamflet electoral que he rebut": Àngela Sánchez ressenya Llibertat! 50 poemes de revolta a La Petita Llibreria (27-IX-15)

"El gos promet una vida regalada al salvatge fins que aquest descobreix, en el cosí, la marca del collar que el ferma. Aleshores, el llop fuig. «I corre encar». És la millor definició de llibertat en un llibre apte per a temps certament agitats."
 Josep M. Fonalleras, "I corre encar" (El Periódico, 15-VII-15)

"la poesia és un medicament vital d’ampli espectre, i les seves virtualitats no s’esgoten en aquesta capacitat de donar consol. La poesia també pot ser, per a qui s’indigna davant la injustícia o vol contribuir a fer un món més lliure, una bona dosi d’estimulant. Combustible d’alt poder calorífic."
 Miquel Àngel Llauger, "Poesia de revolta" (17-VII-15)

"D’un poble esclau no en surten homes lliures. Amb aquesta premissa –tan jueva- arrenca tota ideologia de l’alliberament, que apel·la a la dimensió col·lectiva de la llibertat i implica la seva definició en negatiu. L’alliberament necessita sempre algú de qui alliberar-se. Per això, al pròleg de Llibertat! 50 poemes de revolta, David Fernàndez explica la llibertat per l’absència."
 Anna Punsoda, "Antologia de revolta" (Núvol, 20-VI-15).

Màrius Serra recomana el llibre al Lecturàlia de Catalunya Ràdio (29-VI-15).

Carles Geli, "Un libro reúne 50 poemas de lucha y esperanza" (El País, 21-VI-15).

Menció al blog de Josep Pedrals.

Miquel Àngel Llauger, "Poemes de revolta" (18-VI-15).

El llibre al catàleg de l'editorial.

SAVIESA DE PARET

Però de paret acadèmica. Vist (i retratat) dissabte en una aula de filosofia de la Universitat de Barcelona. Val a dir que la diàlectica, si més no, és prou bona.

ROLLINS: AL FONS A LA DRETA

Tanqueu els ulls i recordeu els moments inicials, els preliminars, en posar-vos a veure una pel·lícula de Woody Allen: bona música de jazz, fons negre, tipografia blanca fina, sempre la mateixa, i el "A Jack Rollins and Charles H. Joffe Production" obrint-ho tot o just abans de la llista d'actors. Dijous va morir, als cent anys, Jack Rollins, productor de Woody Allen, mànager de molts altres artistes ben coneguts i la figura en qui s'inspira una de les grans pel·lícules del director de Manhattan: Broadway Danny Rose (1984). Aquí el teniu per sempre al fons a la dreta de la fotografia, en una mena de contracameo, donat que a l'escena estan parlant precisament d'ell.

FESTES QUE ET FAN SENTIR QUANTS ANYS TENS

Escoltes la ràdio (les notícies polítiques i els debats i les tertúlies en bucle de la ràdio, vull dir) i penses amb els Pulp allò de "You take up my time / Like some cheap magazine / When I could have been learning something"...

En fi, bon cap de setmana a tothom, tan desconnectats com pugueu.

GRÀCIES, MESTRE

Foto: Víctor P. de Óbanos (2014)

Nét d’un pagès humil de les Borges Blanques i fill de gent de molt poca lletra, a ell que no tenia llibres a casa els tebeos de petit el tornaven boig, i preferia un llibre abans que cap joguina: recordo bé l’espurneig als ulls amb què Josep M. Benet i Jornet ho explicava en una entrevista recent sobre la seva biblioteca. Ara l’escriptor fa setanta-cinc anys, i li cauen al damunt un seguit d’homenatges que accepta amb un somriure entre entremaliat i foteta, com quan el 2013 ja va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Narradors, poetes i assagistes ho som gràcies als llibres, però aquest no és el cas dels autors teatrals, o no ho és necessàriament. Benet i Jornet (el primer dramaturg català viu, i un nom clau del fenomen del guionatge) és, ell sí, un home de lletra impresa, ho ha estat sempre: de tebeos i revistes, de llibres en la llengua de Guimerà o Bertrana (durant anys anava a proveir-se’n els diumenges al Mercat de Sant Antoni amb Jordi Castellanos i Joaquim Molas), de clàssics teatrals, de llibres dels amics... La vida de Benet i Jornet (Papitu, per als més propers) l’omplen el teatre, els llibres i els amics, una xarxa d’afectes i de creences bastida al llarg del temps damunt de les ganes de fer teatre, sempre a les palpentes i a partir de l’instint de trencar el seu propi sostre d’interessos (les paraules són d’ell). Però no només teatre: jo he tingut el privilegi de veure’l actuar de prop en defensa dels interessos dels escriptors com a degà de la Institució de les Lletres Catalanes, i puc afirmar que entusiasme, llibertat de criteri i geni, del bo i de l’altre (quan l’administració es mostrava poc flexible, i això passava) de vegades coincideixen en una persona que, a la fi, es fa respectar i estimar per tothom.

A l’entrevista abans mencionada, evocant la seva amiga Montserrat Roig, Benet i Jornet diu: “Ens barallàvem molt però ens estimàvem molt, també”. Em sembla una proposta esplèndida: estimar aquells amb qui discutim, que deu ser aprendre a viure. Gràcies també per aquesta lliçó, mestre.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 17-VI-15
Versión en castellano

MÉS
"Carlota Benet conversa amb Cristina Maragall sobre l'Alzheimer del seu pare" (Ara, 16-VI-15)
Jacinto Antón, "T'estimem, Papitu!" (El País, 17-VI-15)

CON EÑE DE TURURÚ

A Barcelona, capital de la comunitat autònoma de Cataluña, si aneu a un caixer del Banco Popular a treure diners amb una targeta que no sigui 4B hi podreu parlar en sis llengües diferents (anglès, francès, alemany, portuguès, italià o castellà) però no en català, llengua oficial pero menos. D'això se'n diu vista, i arrelament, i atenció al client, i posicionament de marca, i "Nunca fue el castellano lengua de imposición".

ET IN ARCADIA

Mentre llegim i escoltem més i més tonteries instantànies (i solubles), fins ara a la tarda no m'he assabentat que tal dia com avui de 1594 va néixer Nicolas Poussin. Em consta que molts experts pictòrics el troben de segona: a mi, que sé tan poc d'art, sempre m'ha subjugat el seu antirealisme radical, les seves ruïnes i inscripcions llatines desplaçades (els pastors de "Et in Arcadia ego" som nosaltres descobrint el marbre esbocinat del somni clàssic), la fuga que contenen molts dels seus quadres de composició tan aparentment endreçada.

De tant en tant no me n'he sabut estar i he escrit per culpa d'algun quadre seu. Aquí al F l u x hi vaig penjar una versió primitiva d'uns versos que després van anar a parar a Una pedra sura, i al llibre hi diuen:


POUSSIN

Passades tantes sales
desaprèn l’argument,
deslliga la mirada
vora el camí, la gent,
la perspectiva, els arbres,
les ombres, el corrent.
Ni tema ni figura:
tot és perquè s’atura
per un moment la dansa
de formes i descansa
l’enteniment. Com ara.

                        JS

MADE IN SPAIN

Un altre fòtil a la paperera. Tret del pernil, del vi i de l'odi, si és espanyol tens molts números que estigui mal fet. Hi ha excepcions, és clar, però són això: felices, escasses, admirables excepcions.

A LA MANERA DE VALÈNCIA

Avui és un bon dia per penjar un vídeo com aquest (o aquest altre).

Salut i Ovidi!

UBI CARAM

via Tony Brown

ALMA MATER

El 6 de novembre de 1979 Bill Evans va fer un concert a la Southeastern Louisiana University, on havia estudiat. L'acompanyaven al baix un joveníssim Marc Johnson i a la bateria Joe La Barbera. Podeu escoltar aquí l'enregistrament sencer del parell d'hores del concert (editat en disc com "Homecoming"), inclosa una breu entrevista amb el pianista a partir de 1:09:07, on explica entre d'altres coses que els dos darrers anys de carrera van ser entre els més feliços de la seva vida.

EN UN

Meravella de l'art. Berndnaut Smilde i les seves escultures, que duren poc més d'uns segons, saben reproduir aquesta felicitat d'alguns de nosaltres en certs dies: esplèndida, evanescent, memorable.

Berndnaut Smilde, "Nimbus Neuehouse"

REJOICE

Avui, clàssica. Una mica de Händel. De seguida veureu per què.

I bon i profitós cap de setmana.

CANÇONETA INCERTA

Aquest camí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: —Vine, vine—.
Però: —No passis! —diu un vel
de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest matí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest camí
a què em convida?
I és camí incert cada matí,
n'és cada vida.

 Josep Carner, El cor quiet (1925) [i Poesia, 1957]

Jaume Coll ens recorda que avui fa quaranta-cinc anys de la mort de Josep Carner, el 4 de juny de 1970 a Brussel·les. Aquest poema ens fa avinent que la mirada dels grans (Basho, Frost, Carner) en el fons no difereix tant, o que el nombre d'objectes i motius oferts a la nostra contemplació i reflexió és de fet finit, o que Carner llegia molt bé i molt de pressa.

PLURALIQUÈ?

La propera vegada que algú us digui alguna cosa sobre abduccions, adoctrinament o rentat de cervell mediàtic dels catalans, podeu passar-li aquestes dades per la carona:

via @NicolasValle i @carlescampuzano  

¡¡TUS TE ESPERAN!!

Qui ha dit que no fan esforços d'inculturació? Si al cartell fins i tot hi han posat una dièresi, perquè puguem entendre bé l'expressió "Entrada gratuita"!

INTOLERÀNCIES

Un es mira el logo del Consejo Superior de Deportes, amb la corona reial plantada a sobre i una bandera d'Espanya voltant per allà estil galàxia torta i, mal gust a banda, s'entén que no entenguin res, o que no hi hagi manera d'entendre'ns.

Ells sostenen que xiular un himne és un acte d'intolerància, parlen de perversions i enfrontament i repeteixen que no s'hauria de barrejar mai esport i política. Molts de nosaltres considerem que aquest logotip pretensiós i maldestre, la seva institució (filla de la Delegación Nacional de Deportes, creada el 1941 amb vincle directe amb la Secretaría General del Movimiento), el fet que depenguin del govern i les trajectòries d'alguns dels que hi treballen són el millor exemple de la pèssima (sí) barreja sistemàtica d'esport i ideologia a l'Espanya postfranquista.

El CSD, coronat i repenjat a la bandera, és com a mínim jutge i part.










MÉS
"Detenir el discrepant" (F l u x, 29-V-15)