CANÇONETA INCERTA

Aquest camí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: —Vine, vine—.
Però: —No passis! —diu un vel
de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest matí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest camí
a què em convida?
I és camí incert cada matí,
n'és cada vida.

 Josep Carner, El cor quiet (1925) [i Poesia, 1957]

Jaume Coll ens recorda que avui fa quaranta-cinc anys de la mort de Josep Carner, el 4 de juny de 1970 a Brussel·les. Aquest poema ens fa avinent que la mirada dels grans (Basho, Frost, Carner) en el fons no difereix tant, o que el nombre d'objectes i motius oferts a la nostra contemplació i reflexió és de fet finit, o que Carner llegia molt bé i molt de pressa.