dijous, 18 de juny de 2015

GRÀCIES, MESTRE

Foto: Víctor P. de Óbanos (2014)
Nét d’un pagès humil de les Borges Blanques i fill de gent de molt poca lletra, a ell que no tenia llibres a casa els tebeos de petit el tornaven boig, i preferia un llibre abans que cap joguina: recordo bé l’espurneig als ulls amb què Josep M. Benet i Jornet ho explicava en una entrevista recent sobre la seva biblioteca. Ara l’escriptor fa setanta-cinc anys, i li cauen al damunt un seguit d’homenatges que accepta amb un somriure entre entremaliat i foteta, com quan el 2013 ja va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Narradors, poetes i assagistes ho som gràcies als llibres, però aquest no és el cas dels autors teatrals, o no ho és necessàriament. Benet i Jornet (el primer dramaturg català viu, i un nom clau del fenomen del guionatge) és, ell sí, un home de lletra impresa, ho ha estat sempre: de tebeos i revistes, de llibres en la llengua de Guimerà o Bertrana (durant anys anava a proveir-se’n els diumenges al Mercat de Sant Antoni amb Jordi Castellanos i Joaquim Molas), de clàssics teatrals, de llibres dels amics... La vida de Benet i Jornet (Papitu, per als més propers) l’omplen el teatre, els llibres i els amics, una xarxa d’afectes i de creences bastida al llarg del temps damunt de les ganes de fer teatre, sempre a les palpentes i a partir de l’instint de trencar el seu propi sostre d’interessos (les paraules són d’ell). Però no només teatre: jo he tingut el privilegi de veure’l actuar de prop en defensa dels interessos dels escriptors com a degà de la Institució de les Lletres Catalanes, i puc afirmar que entusiasme, llibertat de criteri i geni, del bo i de l’altre (quan l’administració es mostrava poc flexible, i això passava) de vegades coincideixen en una persona que, a la fi, es fa respectar i estimar per tothom.

A l’entrevista abans mencionada, evocant la seva amiga Montserrat Roig, Benet i Jornet diu: “Ens barallàvem molt però ens estimàvem molt, també”. Em sembla una proposta esplèndida: estimar aquells amb qui discutim, que deu ser aprendre a viure. Gràcies també per aquesta lliçó, mestre.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 17-VI-15
Versión en castellano


MÉS
"Carlota Benet conversa amb Cristina Maragall sobre l'Alzheimer del seu pare" (Ara, 16-VI-15)
Jacinto Antón, "T'estimem, Papitu!" (El País, 17-VI-15)

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió