LA CURSA DELS NASSOS

Aquesta gent que posa un cartell nou al que han fet altres i ho ven amb el seu nom dalt de tot i un somriure profidén. Els selfies professionals, n'hauríem de dir. Aquests són els que guanyen, aparentment.

MARQUES BARCELONA

El número 90 de la revista Barcelona Metròpolis inclou un ampli dossier sobre la "Marca Barcelona" amb peces de Gaziel sobre la Barcelona cervantina ("Mar alegre, tierra jocunda, aire claro", publicat el 1930 al Libro de Oro de la Exposición de Sevilla i aplegat per Jordi Amat a Tot s'ha perdut), del catedràtic de Stanford Joan Ramon Resina ("Desmarcar-se de la marca"), del mantenidor d'aquest blog ("Imaginar una ciutat"), de Francesco Indovina, professor de Planificació del territori a Venècia i a la Facultat d’Arquitectura de Sàsser ("Ciutat metropolitana o ciutat de ciutats"), de Juan Carlos Belloso ("Construir marca, fer ciutat"), expert en imatge i competitivitat de territoris, d'Enric Vila Delclòs ("El secret de Barcelona"), del director general de Moritz, Albert Castellón ("Barcelona-Catalunya: un ‘cobranding’ indispensable"), i de l'economista Miquel Puig Raposo ("Barcelona, on vas?").

Tots els articles són consultables en obert, i n'hi ha versió en català, castellà i anglès.

© Sagar Forniés

CANÇÓ

Escullo el blanc, però amb
taques vermelles, com la neu
a l'hivern amb les seves
baies de grèvol i el solitari

pit-roig, que és un foc a prop
del qual escalfar-se i com el Crist
ve a nosaltres en la seva feblesa
però amb una cançó intensa.

 R.S. Thomas
 versió de JS










MÉS
"Líquens" (F l u x, 28-VI-13)
"R.S. Thomas, Three Christmas Poems" (R.S. Thomas priest and poet)
RS Thomas 2013 (web del centenari)

FUNCIÓ DE LA POESIA

Com diuen els Pulp a "The trees", aquests arbres inútils produeixen l'aire que respirem.

ANGELICATA

"Avui és un bon dia per parlar d'àngels. De l'àngel naïf del naixement, és clar, el de «terracota pessebrista» -escrivia Jordi Sarsanedas- que s'enlaira damunt la cova o que, a la berenada dels pastors, es dedica a fer de missatger del diví. D'aquells àngels que salven, com el vell Clarence de Capra, dels que ens acompanyen amb un vel imperceptible, que no veiem però que hi és i que eviten «caure en el daltabaix», com deia Vinyoli. El poeta també té un àngel, d'«inusitat ardor», amb qui lluita i perd i, en la derrota, contempla com l'esperit alat li cedeix «part del seu foc» perquè contempli «l'escala de la llum, / per on els cants davallen / al solitari cor». Àngel de la creació, també com el de Roselló-Pòrcel, que fa que ens atansem «a la llum que defineix les coses / que han estat donades als noms». O com el de Comadira, que clama perquè no s'apaguin les esperances, fruits de l'amor per una llengua. Àngels tristos i venjatius, poderosos combatents (no pas amb correus dels quals ignoren el significat sinó amb missatges que ells qüestionen), dubitatius com els de Baudelaire («Àngel ple d'alegria, ¿no sents desassossec?), amables o tirans. Àngels que són a l'antologia que han preparat, per a Ara Llibres, Jaume Subirana i Carles Torner: 50 poemes amb àngel. Àngels que parlen amb Déu i que s'adrecen als homes, ponts. Com un àngel de plata que duc a la cartera i que m'acompanya i em desconcerta i m'atueïx."

 Josep M. Fonalleras, "Àngels" (El Periódico, 25-XII-13)













MÉS
Miquel àngel Llauger, "Poemes amb àngel, i un d'Antònia Vicens" (al seu blog, 6-XII-13)
Carles Torner, "La figura de l'àngel és molt diversa" (Catalunya religió.cat, 23-XII-13)
Álvaro Valverde, "Desangelados" (27-XII-13)
"Àngels a cal barber", by Rimbaud (F l u x, 21-III-13)
"Té, diu", by Comadira (F l u x, 21-III-12)

ADOLESCENTS ALS FGC

—I què estudiaràs quan acabis Batxillerat i recuperis la Sele?
—Un grau mitjà de cuina.
—Vols ser cuiner?
—No, jo vull ser fisioterapeuta, però s'ha d'estudiar massa!
—Ia...

SIMBOMBES FOSQUES

En dies gairebé successius m'he trobat parlant de versos que m'estimo amb persones que no coneixia amb les quals treballo en projectes relacionats amb poesia, paper i escena. Aquest deu ser el meu regal d'enguany. Un dels poemes era "Nadal", que no deixa de rondar-me pel cap, i tot i que sigui prou conegut (i ja figurés al supervendes per dir dalt de la cadira) he decidit reproduir-lo avui aquí, com una prèvia de la Nit més ditxosa. Els volts de Nadal són també aquesta simbomba fosca: un so greu i monòton repetit en la nit, com un avís o un lament del desconegut i tanmateix present. Fred i fosca i cant; foc i gall i lluna; demà i taula i nen... Sempre m'ha fet gràcia, que "Nadal" aparegués (aviat farà un segle) en un llibre subtitulat "Poemes d'avantguarda".

NADAL

                                  A Emili Badiella

Sento el fred de la nit
                               i la simbomba fosca.
Aixi el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
                               que l'empedrat recolza
i els altres que l'avencen tots d'adreça al mercat

Els de casa        a la cuina
                                     prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna  que m'apar lluna plena
i els recullen les plomes
                                i ja enyoren demà

Demà posats a la taula oblidarem els pobres
—i tan pobres com som—
                                   Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l'hora dels postres
i després de mirar-nos        arrencarà a plorar

  Joan Salvat-Papasseit, L'irradiador del port i les gavines (1921)


MÉS
Eugeni Xammar, "Nadal a Barcelona (1939)"
Salvat-Papasseit a Lletra

ATARÀXIA

La cara que fan els homes que s'esperen a les perfumeries.

HAPPY XMAS

La nadala de Banksy de l'any passat. Però tant és: l'estampa continua sent actual. Com ara se suposa que fa dos mil i un grapat d'anys.

COM AQUESTS

Dies, i caps de setmana. Tants com calgui.

IRLANDESOS TOTS

Per cert, com a contrapunt als darrers esgarips de la Camacho sobre l'Ulster i a la llei antiavortament de Gallardon i els bisbes, recordem, per reconciliar-nos amb la Irlanda de Heaney i Jameson i el tractat Anglo-irlandès de 1921, que demà tindrem el lleó de Belfast i la seva pedra filosofal a casa nostra: Van Morrison actua al Liceu (quins llocs de triar, també) a les vuit del vespre. It’s Too Late To Stop Now...

ESTREPS

El que en castellà se'n diu estribación en català és un estrep, o un contrafort. Els de Collserola són petits turons pelats sense gaire gràcia, però amb nom propi. Ves: com nosaltres.

IMAGINAR UNA CIUTAT

Ara que tanta gent parla com si fos tan modern de branding i de “marca” aplicats a tantes coses, inclosos un país o una ciutat, potser val la pena apuntar que brand prové de l’anglès antic i apareix per primera vegada al Beowulf cap a l’any 1000 (com a brond) amb el significat literal d’una cosa cremada, marcada amb foc. Vull dir que l’assumpte ve de lluny i que la mena de marca a què es refereix –tot i que Barcelona amb els anys l’ha coneguda a bastament gràcies a gent com Al-Mansur, el duc de Berwick, Espartero o Pricolo– no acaba de ser fàcil ni dolça de relacionar amb una ciutat.

Quan es parla de “marca Barcelona” (o Espanya, o Formentera) s’està parlant d’associar la ciutat a una imatge. D’imaginar-la en el sentit de la primera accepció del diccionari: el de formar-ne la imatge mental, de representar-la en l’esperit. Podríem dir-ne “adjectivar” la ciutat, o rebatejar-la, o fins i tot tunejar-la, però subratllem que és d’imatges conceptuals (figures: símbols, al·legories, metàfores) i, doncs, d’imaginació del que estem parlant.

Barcelona, al llarg de la seva dilatada història, no només ha rebut diversos noms (Barcino, Barcinona, Barshiluna) i els ha sentit pronunciats de formes diverses, sinó que ha anat veient com sota diferents circumstàncies anava canviant també allò que s’afegia al nom estricte: l’adjectivació o el sobrenom o denominació paral·lels associats al nom de la ciutat. D’entre els sobrenoms que d’alguna manera han arribat fins als nostres dies, potser el més antic és el de “cap i casal”, provinent de l’edat mitjana, dels temps en què la ciutat era seu del comtat de Barcelona, i afegit per tal de subratllar-ne la importància (el mateix apel·latiu es feia servir al Regne de València per a la ciutat de València). D’aquesta època (o, més aviat, de la referència a aquesta època) ve també el sobrenom més habitual, encara avui: el de “ciutat comtal”, que per al sobiranisme mental té l’inconvenient que deixa la capitalitat en, diguem-ne, capitaleta. Llavors, a principis del segle XVII Miguel de Cervantes va ubicar a Barcelona un llarg episodi de la segona part de Don Quijote de la Mancha on s’evoca la ciutat com un “arxiu de cortesia” (“archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única”): la fórmula va fer fortuna i, de fet, no ha deixat de ser usada fins als nostres dies, amb una clara preponderància en els temps en què el castellà era la llengua oficial dels que havien de referir-se a la ciutat de Boscà, Agustina d’Aragó o Juan Antonio Samaranch.      [La resta, aquí...]

 J. Subirana, "Imaginar una ciutat", Barcelona Metròpolis, 90 (dossier "Marca Barcelona")





MÉS
Versió en anglès de l'article: "Imagining a City"
Versió en castellà de l'article: "Imaginar una ciudad"

LEGISLACIÓ I MENTIDES

Ahir, a sala plena i amb gent dreta, vam cloure la presentació amb paraules d'un poeta fent el millor discurs polític que he escoltat en mesos. Per què no encarreguen més discursos polítics dels de veritat als poetes?

"Plató va dir que trauria els poetes de la seva República, ja que 'mentien massa'. No obstant això, el seu text, La República, és un gran mite, una visió totalitària que ningú no es va prendre seriosament fins al segle XX. Aquelles idees van ser desastroses, tant si van venir via Hitler com via Stalin. Els poetes, en canvi, es queden amb els vells mites simples que clarament són només històries senzilles, i no demanen (com a norma) intentar formular polítiques públiques. Les mentides dels poetes es veuen de seguida i no són perilloses perquè prometen ben poc. La Gran Mentida de Plató és sinistra perquè promet control i poder als líders.

La poesia és saludable, perquè no hi ha dubte que pertany a l’elusiu i igualitari regne de la imaginació. Això té la seva importància, ja que la imaginació és part de la vida del veritable jo. Els dirigents d’una nació no poden ordenar els sentiments més profunds de la gent; només poden aspirar a dirigir-los. En això competeixen amb els narradors i els poetes, i és per això que Shelley va dir que els poetes són els legisladors no reconeguts del món. De fet, els poetes d’alguna manera són 'legisladors', i és millor i més segur que això continuï sense ser-los reconegut. Els poetes (és a dir, tots els artistes) ajuden a donar veu a les formes, estils i valors vernaculars pels quals una societat s’assenta en la seva pròpia naturalesa profunda."

 Gary Snyder, "La veritable (no) naturalesa de l'esperit de la muntanya", a Les muntanyes són la teva ment (2013) 

"El funeral de Shelley", Louis Edouard Fournier

LA XOCOLATA, ESPESSA

A Antonio Balmón, alcalde de Cornellà però sobretot membre destacat de l'executiva del PSC de Pere Navarro, no li va agradar gaire l'entrevista d'ahir del president Mas, i reclama de bon matí a Catalunya Ràdio que el Molt Honorable doni ja la data de les properes eleccions catalanes: "Així tindrem tota la informació, de la A a la B!".

DEMÀ LLEGIM SNYDER

Demà a dos quarts de vuit de la tarda, a La Createca (c. Comte Borrell, 122), parlarem de Gary Snyder i en llegirem alguns poemes i fragments de la prosa recentment publicats en català al llibre Les muntanyes són la teva ment. Hi haurà l'editor de Tushita Edicions, Enric Soler, els traductors, José Luis Regojo i un servidor, i la també traductora Pauline Ernest, a qui hem demanat que posi veu en anglès als versos de l'amic de Kerouac i Ginsberg. Tots hi sou convidats.

Demà al vespre, a l'Eixample hi creixeran muntanyes.








MÉS
David Castillo, "Les muntanyes de la ment" (El Punt Avui, 13-XII-13)
"La poesia no és per explicar històries" (entrevista de Sam Abrams a l'Avui, 2-VI-11)
"Entre arrayos amb el bo d'en Gary" (Foravial)
"Les muntanyes són la teva ment" (El Muntanyenc)

AUTODETERMINACIÓ VARIABLE

M'escriu un amic israelià, una persona sàvia i ponderada, enviant-me l'enllaç amb el solemne "Los socialistas nunca estaremos a favor de la autodeterminación" d'Alfredo Pérez Rubalcaba a La Vanguardia d'ahir. L'amic, ja prou granat, hi afegeix una simple pregunta, per a la qual no tinc resposta: "Com expliquen aquests 'socialistes' el seu suport a un estat palestí"?

Només se m'acut pensar que el famós NIMBY (Not in my back yard) pateix a Espanya un clar decantament cap a la dreta de les sigles: my back yard. El pati és meu, i jo a casa meva hi faig el que vull. A més, és un pati, no fotem. Molts catalans no independentistes (o no especialment motivats per l'independentisme) veiem de fa mesos amb tristesa i fatalisme com els mitjans serveixen cada dia ració doble o triple d'aquesta idea d'Espanya com a finca privada dels jerarques del PP-PSOE (i l'amiga Díez) i com a territori exempt de les lògiques que fora de casa es permeten el luxe d'acatar i fins de pregonar. Però la pròpia, a casa amb la pata quebrada. I gràcies que li dono la paga.

NEKO

Aquest tornado passa demà per Barcelona, a quarts de deu de la nit a la Sala Apolo, a presentar-hi el seu nou disc "The Worse Things Get, The Harder I Fight, The Harder I Fight, The More I Love You" (ho sé, sembla catalana, la noia). Si no hi podeu anar, feu-ho servir d'excusa per repescar-ne els discos (el meu preferit és "Fox Confessor Brings the Flood"), amb o sense els New Pornographers.

I en tot cas, passeu com sempre un bon cap de setmana.

HOMENATGE

Cuando despertó, los catalanes todavía estaban allí.

SCHIFFRIN I RASPALL

Què tenen en comú un editor independent nord-americà i una poetessa centenària de Sant Feliu de Llobregat? A banda del fet circumstancial d’haver mort amb pocs dies de diferència, vull dir... El teòric de la cultura israelià Itamar Even-Zohar distingia fa anys el doble punt de vista possible en mirar-se la cultura “com a béns” i “com a eines”: hi ha d’una banda la cultura feta d’objectes preciosos, vista com una col·lecció de béns acumulables i avaluables (que sovint atorga a qui la té riquesa i estatus), i de l’altra la cultura entesa com un conjunt d’eines que organitzen la vida (individual i col·lectiva), sovint fent-la millor.

Joana Raspall ha estat bibliotecària, va ajudar a salvar llibres durant la guerra civil, va fer classes de català a casa en la postguerra, va col·laborar en la redacció de diversos diccionaris i ha escrit un grapat de llibres de poesia infantil que han ensenyat a llegir i a mirar la vida d’una manera més amorosa a milers de nens i nenes. Pocs béns i moltes eines.

André Schiffrin era fill de l’emigrant rus que fundà la Bibliothèque de la Pléiade a París i que n’hagué de fugir pels nazis, i esdevingué ell mateix editor als Estats Units, capitanejant durant prop de trenta anys Pantheon Books i convertint-se en emblema de l’edició independent. El 1990, quan Random House comprà Pantheon, Schiffrin es va quedar sense feina, i llavors va fundar un segell sense ànim de lucre, The New Press, i va escriure un llibre de títol prou significatiu: L’edició sense editors (1999). Pocs béns i moltes eines.

Vull dir que els hereus directes de l’un i de l’altra probablement deuen tenir poca renda a heretar, però els seus conciutadans en canvi tenim molt a repartir, en forma de tot el que ens han donat i com ens han ajudat. I no estic fent catequesi de primer grau: si mirem al nostre voltant amb ulls informats ens adonarem de fins a quin punt la cultura (assistencial, educativa, literària, musical, plàstica) en què vivim és filla i deutora dels Schiffrin i les Raspall.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 11-XII-13
Versión en castellano

ACATAR O A QATAR

"El Real Madrid es y ha sido político. Ha sido siempre tan poderoso por estar al servicio de la columna vertebral del Estado. Cuando se fundó en 1902 respetaba a Alfonso XIII, en el 31 a la República, en el 39 al Generalísimo, y ahora respeta a Su Majestad Juan Carlos. Porque es un Club disciplinado y acata con lealtad a la institución que dirige la nación."

 Raimundo Saporta, El País, 3-XII-1978

AQUESTS PERSONATGES

La Camarga, en Montoro, el Santa Mònica, aquell ministre d'Exteriors que ofèn sempre que parla, directors i directores públics fugaços que asfixien la societat civil i després s'hi van a fer una foto, Fabra a El Mundo i Rajoy a El País... Després d'una conversa afable amb un altre poeta que em guanya a escuder de la poesia en altres llengües, en arribar a casa i obrir un cop més l'últim llibre que ens ha regalat, em vénen a les mans aquests versos:

EL POLÍTIC

Havia estat collint herbes i me n'anava
a la ciutat a vendre-les quan em vaig aturar
a reposar al costat d'uns arbres, a la Porta
Blava. Vaig veure com s'acostava un genet.
El seu rostre era pàl·lid i feia una mirada
estranya, com de por. Parents i amics al seu
costat s'amuntegaven per dir-se adéu però ell
ni tan sols va alentir la marxa. Estranyat, vaig
preguntar a aquells que coneixia qui
era aquest personatge. Van dir-me que es tractava
d'un conseller privat els deures greus del qual
eren el fonament de l'Estat. La ració
de menjar que rebia valia per deu mil.
L'emperador solia anar a casa seva
tres vegades al dia. Ahir el convocaven
a la reunió d'herois. Avui l'han desterrat
al país de Yai-zhou. Als consellers dels reis
els sol passar que l'alba del favor esdevingui
al vespre la caiguda. És molt verda la gespa
dels barris orientals i enmig de l'herba hi ha
un camí que s'enfila als turons. Descansant
com si res entre núvols blancs, aquesta vegada
es pot dir que ha tingut un 'èxit' infal·lible!

 Bai Juyi
 Versió de Marcel Riera

INSTITUCIONS I IDENTITAT

Dijous i divendres vinent, 12 i 13 de desembre, el projecte de recerca en què participo (vinculat al grup de la UOC Llengua, cultura i identitat en l'era global, IdentiCat) organitza al CaixaForum de Barcelona un seminari internacional que duu per títol "Institucions i identitat en la cultura catalana de la normalització".

S'hi aplegaran experts nacionals i internacionals de diversos àmbits dels estudis de la cultura, amb un focus en la relació d'aquesta amb la identitat i la memòria en el cas dels anys de la Transició a Catalunya. Els dos ponents destacats són els professors Andrew Dowling, de la universitat de Cardiff, que recentment ha publicat Catalonia since the Spanish Civil War: reconstructing the nation, i Sharon G. Feldman, de la universitat de Richmond, autora de A l’ull de l’huracà: Teatre català contemporani (L'Avenç, 2011).

L'assistència hi és lliure i gratuïta. Aquí en teniu el programa.

AUSTER I STEVENSON: FER-HO VEURE

La Laia, bona lectora i editora, co-responsable que el Jardí de versos d'un nen de Stevenson es pugui llegir en català, m'envia un fragment memorialístic de l'Informe de l'interior de Paul Auster, acabat d'aparèixer, on l'autor de la Trilogia de Nova York explica que tot plegat va començar en vers, i amb aquells poemes de Stevenson...

"Per al vuitè aniversari, aquesta mateixa àvia estimada et va regalar una edició en diversos volums de les obres de Robert Louis Stevenson. La llengua de Segrestat i de L'illa del tresor era massa difícil per a tu a aquella edat [...], però vas avançar amb coratge per les pàgines de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, que no era tan gruixut, per bé que tampoc no et vas assabentar de bona part de la història. En canvi, et va encantar Jardí de versos d'un nen, que era molt més senzill, i com que sabies que Stevenson ja era gran quan va escriure aquells poemes, vas quedar admirat de veure la destresa i la convicció amb què utilitzava la primera persona al llarg de tot el llibre, fent veure que escrivia des del punt de vista d'un nen petit, i ara t'adones, de sobte, que aquesta va ser la primera noció que vas tenir dels mecanismes amagats de la creació literària, el procés desconcertant mitjançant el qual una persona pot ficar-se en un cervell que no és el seu. L'any següent vas escriure el teu primer poema, inspirat directament per Stevenson, ja que era l'únic poeta que havies llegit."

 Paul Auster, Informe de l'interior (Edicions 62, 2013)

GIVE A SMILE

Ahir va fer vint-i-cinc anys de la mort d'aquest senyor tan gran (el de les ulleres fosques i la perruca).

Bona resta de cap de setmana, a les guapes i a la resta.





[Aquí la seva veu (i alguna cosa més) també hi és...]

EN NOM DE

En un text sobre història i ficció, Michel de Certeau descriu i desmunta, ja fa anys, els telenotícies i les rodes de premsa ministerials d'avui (i de llavors, és clar):

"L'actualitat (aquest real quotidià) juga el mateix paper que temps enrere jugava la divinitat: els sacerdots, els testimonis o els ministres de l'actualitat la fan parlar per llavors ordenar en nom seu. (...) L'estructura és sempre la mateixa: consisteix a dictar inacabablement en nom del 'real' el que s'ha de dir, el que s'ha de creure i el que s'ha de fer".

 Michel de Certeau, "La història, ciència i ficció" (Histoire et psychanalyse entre science et fiction, 1987)

POSTMODERNIQUÈ?

"¿Com transmetre a les èpoques futures, com dur a la consciència dels germans llunyans separats de nosaltres per milers de llocs l'esperit i l'aparença de tota la joia i la vitalitat que omplen l'univers? Només l'art pot perpetuar la realitat vivent de les coses d'aquest món, i l'únic art capaç d'un benefici com aquest és l'art veritable que resideix en el regne de la genialitat."

 Katsushika Hokusai (1760-1849)














MÉS
"Chikudo" (F l u x, 2-X-13)

AIXÍ

El temps d’aclucar els ulls,
de dibuixar una lletra,
d'escurar el vas amb set,
de besar-li l’esquena,
d’escoltar una cançó.
Així, tota una vida.

                     JS

DE CONFIANÇA

"Has de tenir un mecànic de confiança", aconsella somrient. I m'adono que tal com estan les coses si pronuncio la paraula "oxímoron" es pensarà que renego.