dimarts, 30 de desembre de 2008

SABORS


















Avui, aneu on aneu de la xarxa digital catalanesca i més o menys llibresca, hi trobareu el recordatori que es compleixen deu anys de la mort de Joan Brossa. Tot plegat surt de l'ablogcedari, un esplèndid homenatge d'homenatges i una iniciativa per agrair (als cinc blocaires que hi ha al darrere: Marc Cortès, David Gálvez, Víctor Pàmies, Joan Puigmalet i Joan Sala) i emmarcar. A mi m'agradaria recomanar-vos "Els entra-i-surts de Brossa", un site que ja té uns anys però que continua sent de primera. Entre una pàgina i l'altra hi trobareu tots els sabors de Brossa, de la z a la a.

diumenge, 28 de desembre de 2008

LA FREDOR ALS LLAVIS

Camina, respira fondo
i escolta, per si et sents
anar el cor.

Llavors atura't i escolta
més atentament, per si senties
el cor no teu.

Llavors ajup-te, besa la terra
del dolor absolut i sent el tercer cor:
la fredor als llavis.

Humitat d'altres veus
.

                             Màrius Sampere, de Jerarquies (2003)

INNOCENTADA

dissabte, 27 de desembre de 2008

CINC COSES CURIOSES












En aquest país on encara n'hi ha que diuen que el futbol és —i hauria de ser— només esport, que som uns pesats els que sempre hi llegim alguna cosa més, la foto emmarcada que tenia a la seva dreta el rei Juan Carlos, just davant d'un banderot per embolicar-hi el retard de l'Estatut, durant el discurs de Nadal televisat a tota la Nación.

Parlant de futbol que és més que futbol, només tres mesos després que tots poséssim el seu nom en dubte a Los Pajaritos, la contundència (i la justesa i l'extensió) dels elogis al Barça de Pep Guardiola a la secció d'esports del New York Times el dia abans de Nadal. Com em deia una amiga americana, tant de bo entenguessin altres aspectes de Catalonia com ara entenen això!

I parlant de llengües i nacions just aquests dies de nativitat, l'interessant article que Vicenç Pagès ha inclòs a l'apartat "La caldera esquerdada" del seu renovat web sobre "La llengua materna de Jesús", que resulta que no és la del discurs del nostre borbó, ni la dels seus avantpassats.

Ara que diu que un dels criteris per arrodonir a l'alça el nou finançament de les comunitats autònomes espanyoles serà que tinguin segona llengua oficial (Déu n'hi do, l'expressió), que s'apunti al carro la Comunidad Valenciana, escola de manaies lingüicides. I que Astúries no aparegui a la llista.

El títol (i les frases finals) del darrer article enviat per Francisco Casavella a El País abans de la seva mort prematura. Parlant d'una altra cosa, d'allò de què els parlava fins ara, d'allò de què segons com sembla que sempre parlem els catalans, podria ser just l'antònim (si els titulars poden tenir antònim) a la doble resolució financera i estatutària que s'acosta.

divendres, 26 de desembre de 2008

DIES D'EXCESSOS

Ja ho diuen, que aquests són dies d'excessos. Però alguns estan més que perdonats. Com a mínim des del meu punt de vista... Això sí que és foment de la lectura!

dijous, 25 de desembre de 2008

NADAL, HO DIC

                            Nadal, ara que ho dic,
                                   tot de veus que s'acosten.
                                           Jordi Sarsanedas

Nadal, si mai ho dic,
té un so de fusta antiga;
Nadal, ara que ho dic,
és molsa, llum, abric.
Nadal, si mai en parlo,
són l'àngel i els tres reis;
Nadal, ara que en parlo,
fa por de no trencar-lo.
Nadal, si ve la nit,
és una teia encesa;
Nadal, quan ve la nit,
abrusa el goig petit.
Nadal, mentre no arriba,
ressona en el record;
Nadal, si mai arriba,
durà veus a l'estiba.
Nadal, Nadal: ho dic.
Ho dic perquè ho escric.

                                   JS, de Rapala

dimecres, 24 de desembre de 2008

UN ALTRE COMENÇAMENT

Abans d'ahir vaig llegir la notícia de la mort de Robert Mulligan, director de To Kill a Mockingbird (en castellà, Matar a un ruiseñor), la pel·lícula basada en una famosa novel·la de Harper Lee. Totes dues més que recomanables per diverses raons, però ara no m'hi esplaiaré. Perquè To Kill a Mockingbird són per a mi sobretot uns crèdits memorables, una d'aquelles escenes que la veus una vegada i ja no te n'oblides. Potser sí que només sé veure les coses a trossos, de massa a prop, però amb una seqüència d'obertura com aquella Mulligan va fer-se'm tan gran, tan admirable, com el Mantegna amb els seus conills que travessen el pont fugint de l'Hort de les Oliveres o com Rosselló-Pòrcel amb els dos versos finals d'"A Mallorca, durant la guerra civil". I ara resulta que aquest magatzem immens de magnífiques sorpreses que es diu internet em permet repescar l'escena i oferir-vos-la: com a fermall d'una vida, l'inici d'una història tornada a explicar.




Començament dels començaments, que diu el poeta: avui, demà i sempre tot recomença, i la innocència haurà de ser defensada i les nostres paraules, com una bala, rodaran a poc a poc fins que topin amb d'altres. Felices vigílies.

dimarts, 23 de desembre de 2008

LLIBRES, LLIBRETS I LLIBRASSOS












Parlem i parlem de llibres, els glossem i els comparem, els premiem i els recomanem, els critiquem, els obviem, els comprem, els desem al prestatge, els deixem als amics com si uns i altres fossin una mateixa cosa, o si més no una cosa semblant. En el fons, ens assemblem molt més les persones entre nosaltres (convençuts com estem que cadascun és únic i taaan diferent del veí) que no els llibres entre ells. En diem llibre, vull dir, però ho hauríem d’adjectivar sempre.

Ara mateix, per exemple, hi ha a les llibreries quatre peces inventariades com a simples llibres quan resulta que són molt més que això, que es tracta de veritables llibrassos. Els parlo del volum de la correspondència entre Mercè Rodoreda i Joan Sales (El Club Editor), d'El dia revolt. Literatura catalana d’exili (Empúries) de Julià Guillamon, del celebèrrim Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal (Edicions de 1984) i del segon volum de Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana (Institut Ramon Llull), a cura d’Arnau Pons i Simona Skrabec: cadascun d’ells demanaria uns espais en blanc abans i després del títol i un cos de lletra una mica més gran, en paral·lel tipogràfic a l’abans i el després que representen al nostre panorama, a la força del material de què estan constituïts, a la intensitat i l’alegria que ens aporten. I disculpin-me per tants elogis: els asseguro que aquesta vegada em quedo curt. Els rondinaires i pessimistes habituals s’hi poden fer una cura.

Hi ha llibres i llibrassos, doncs, però també llibrets: peces com ratolins rabents impossibles d’atrapar (magnífic retrat de Messi fet per Lluís Llach) que vivifiquen taulells anestesiats per sagues màgiques i misterioses novel·les històriques. És el cas, per exemple, d'El Nadal d’un nen a Gal·les (Viena) de Dylan Thomas, una joia aparentment menor que tomba per text (versionat per Francesc Parcerisas), edició (a la remarcable col·lecció El cercle de Viena) i il·lustracions (de Pep Montserrat) la major part dels llibres normals que li posem al costat. Perquè una bona cultura literària és feta, sí, de llibres normals i best-sellers i autoajudes, però també de llibrassos i de llibrets, d’impressionants excepcions i lluminoses minúcies.

-------------------------------
Publicat a iLlibres/El Periódico, 17-XII-08
Versión en castellano

dilluns, 22 de desembre de 2008

ELS NOUS ORÍGENS










Un tros de conversa (reportada) amb tres dones negres amb bufandes del Barça assegudes a la tribuna de l'estadi José Alvalade durant el partit de Champions entre l'Sporting de Lisboa i el FC Barcelona:

—Where are you from?
—From Barça.
—No, I mean what country do you come from...
—Ah! Kenya.

dissabte, 20 de desembre de 2008

TIRA-LA-HI TU!














Ara que s'acosten dates d'àpats excessius i d'excessiu almívar bonàs, una mica d'exercici segur que se'ns posa d'allò més bé.

Ah, portava anys esperant poder fer una cosa així...

divendres, 19 de desembre de 2008

BROSSA & SAMPERE

El proper dia 28 Màrius Sampere fa vuitanta anys, i el 30 també de desembre en farà deu (ja? Sí, ja) que va morir Joan Brossa. En el cas de Sampere ho podem celebrar llegint el seu inclassificable Pandemònium, recentment aparegut a Lleonard Muntaner. Amb Brossa, podeu anar al magnífic abloccedari que un grup de blocaires ha posat en marxa i apuntar-vos a la idea de dedicar-li una entrada just el dia 30 o bé d'enviar-los el vostre homenatge en forma d'article, poema, imatge o el que se us acudi.

dijous, 18 de desembre de 2008

ROMANÇOS A LA TELE

Aquest dissabte a les nou del vespre el programa "Rodasons" del Canal 33 emet un reportatge sobre l'estrena a Manresa de l'espectacle "Romanços i estampes del 21" de Túrnez & Sesé (si sou troneres, ho reemeten el mateix dia a les 2h de la matinada).

El disc (us n'havia parlat aquí) acaba de sortir al segell Picap, i és un esplèndid regal d'un dels bons grups del país als poetes d'ara. Per fer-ne un tast, si aneu al MySpace del grup podreu escoltar-hi el futur single, "Repartiment", signat per en Sesé i qui subscriu.

dimecres, 17 de desembre de 2008

UPyD ENS ESCUP (I HEM DE DIR GRACIAS)












Abans, qui no tenia feina el gat pentinava. Ara s'empassa una ampolla de bilis i la va deixant anar, a rotets, a les cartes al director dels diaris, als comentaris digitals dels mitjans i sembla que també en campanyes estratègicament adreçades a institucions i empreses. No us perdeu la gesta del ciutadà José Manuel Opazo, resident a Suïssa amb casa a Barcelona que amb paper de carta del simpàtic partit extraparlamentari (a la región nordeste) UPyD de la simpatiquíssima Rosa Díez ha escrit a la companyia aèria Swiss per queixar-se que als vols entre Barcelona i Zuric s'hi fes servir el català per adreçar-se als viatgers. Això, com tots sabem, és una cosa absurda, perillosa i antidemocràtica.

L'argumentació de la impagable carta del senyor Opazo és al nivell del castellà que hi fa servir. La represa del fantasma del català com a dialecte de l'espanyol, l'ofensiva manipulació de les xifres, l'acusació de nazisme pel procés de normalització i algun curiós intent de raonament filològic ("O respetan Ustedes el dialecto catalán en relación al idioma español más que el suizoalemán en relación al alto alemán?") farien plorar de riure si no ens sonessin tant a la música que sona rere els discursos oficials d'UPyD o, al Parlament, de Ciutadans. Potser faríem més ben fet de prendre'ns la carta com un vell exabrupte entranyable, com les sortides de pista de Manuel Fraga, per entendre'ns. Passa només que per una raó o una altra sembla que Swiss efectivament ha eliminat el català de la locució als seus avions: això sí que és un servei a la convivència i als drets humans, senyor Opazo, senyora Díez! Si Cervantes fos viu, com hi xalaria! Ja és curiós que l'autoproclamada alternativa al bipartidisme espanyol passi pels vells rails dels discursos arnats i la retòrica legionària de l'uniformisme, la mentida i la intolerància. Si aquesta és la tercera via, potser sí que al final valdrà més comprar-se una bicicleta.

-----------------------------
Els vídeos, les fotos, el manifest i la cançó de llançament del partit, si esteu d'humor, valen una visita.

dimarts, 16 de desembre de 2008

ÉS QUE EN SAP TANT...

Tots els rellotges aturats donen l'hora amb precisió dos cops al dia.







diumenge, 14 de desembre de 2008

AMB WALLACE STEVENS, I UNA ANÈCDOTA













Aquesta setmana he tingut la sort de poder participar primer com a jurat i després com a convidat en la darrera juguesca de "L'hora del lector": la traducció de "The Idea of Order at Key West" de Wallace Stevens a càrrec dels espectadors. Impressionant, tot plegat. Diria que una ullada a la informació que n'han penjat al bloc del senyor Boix i als comentaris subsegüents dóna una idea del bon nivell de l'assumpte. Els més interessats que no vau saber o gosar mantenir-vos desperts fins passades les dotze, ara podeu veure el programa de dijous (divendres, de fet) al 3alacarta: si teniu pressa, com a mínim no us perdeu la lectura del poema a càrrec de Paul Auster (a partir del minut 26:29). Si voleu disfrutar-hi una mica més, a Poets.org teniu el text del poema i un enregistrament amb la lectura (curiosa: pausada i cerimonial) de l'autor. Ah, i felicitats a Diana Coromines com a guanyadora del concurs!

I ara l'anècdota. Durant la lectura de les propostes de traducció i en la discussió amb els altres membres del jurat —el traductor i professor Josep M. Jaumà, l'editor Andreu Jaume i Emilio Manzano, director del programa— em rondava una estranya sensació de familiaritat amb el poema, sobretot amb la darrera estrofa. Familiaritat no d'haver-lo llegit sinó d'haver-hi conviscut, per entendre'ns. Era com si aquell impressionant In ghostlier demarcations, keener sounds de cloenda ja l'hagués dit i repetit, ja l'hagués mastegat, en una altra banda, fa temps, diria que en un assaig sobre poesia que no aconseguia identificar... Passada (com sol passar) la reunió del jurat i el programa, ja a casa, vaig alçar-me de cop de la cadira, vaig anar cap a una prestatgeria, vaig agafar-ne un exemplar de l'edició bilingüe per als amics que amb el Gabriel vam fer de l'assaig "Fretwork: on Translating Beowulf" de Seamus Heaney i resulta que allà estaven, al final del primer paràgraf, "aquells mots de mida orbital de la parla prebabèlica imaginats per Wallace Stevens al final del seu poema". Trist per a la meva memòria, emocionant per al joc, per a l'enfilall de relacions creuades que en el fons són les nostres vides literàries.

dissabte, 13 de desembre de 2008

DESIRING THIS MAN'S ART

Seguint els consells de gent més prudent, miro de no parlar ni fer broma ni cap joc frívol amb el tema del dia, de la setmana, del mes, allò que no podem deixar de banda i això no obstant fem com que no hi és fins que arribi, se'ns endugui, ens depassi i ens deixi a l'altra riba de l'èxtasi o la ràbia, enlluernats o entristits, una mica més joves o una mica més murris, una mica menys abatuts o una mica menys jovials. No en parlaré, no n'escric, miro de no pensar-hi gaire. En tot cas, tant per si la fortuna no ens somriu i infeliços als ulls de molts hem d'acabar dolent-nos del nostre destí mesquí com per si avui sí i al final finalment passa tot allò en què no penso de fa dies i menys avui que ja tot és aquí, us deixo (em deixo) un petit fetitx de la terra mare perquè ens ajudi a afinar els himnes a les portes del cel, coronats en lloc de la reialesa.


   
Sonet 29, de W. Shakespeare from blocsdelletres on Vimeo Traducció de Gerard Vergés ----------------------------- PS. La Sara m'avisa que hi ha una versió del sonet cantada per Rufus Wainwright. No us la perdeu.

divendres, 12 de desembre de 2008

Fes-me cas els dies senars.

                           (Manel, "Avís per a navegants")

dijous, 11 de desembre de 2008

POÈTICA?

[Dies enrere, els professors Xavier Macià i Enric Falguera em van convidar a incorporar una tria de poemes recitats (hi vaig "colar" també un fragment d'Adrada) al Corpus Literari Digital de l'Aula Màrius Torres, a la Universitat de Lleida. Hi havia, però, una condició lleugerament incòmoda: calia començar l'enregistrament amb una breu poètica personal. Ai. Transcric ara en un parell d'entrades, a manera de revisió de l'esborrany lleidatà, el que vaig preparar i llegir partint de diversos fragments anteriors i d'alguna idea vella...]












A LLEIDA, UN INTENT DE POÈTICA (1)

A En defensa del fervor Adam Zagajewski es pregunta, sorneguer, què podem esperar d’un poeta si no és una defensa de la poesia. Em caldrà, doncs, començar demanant disculpes. Perquè malgrat tot jo tinc la sensació que certes obvietats mantenen avui el seu sentit, són encara necessàries. Obvietats com ara defensar la poesia i defensar que és feta amb paraules (també, si es vol, amb silencis), o que ens arriba una vegada i una altra venint de molt enllà en el llarg camí del que ja ha estat escrit. Deixem per tant que el gran poeta polonès somrigui i intentem sense vergonya recuperar amb aquestes línies alguns enunciats elementals.

Durant anys vaig barallar-me amb galetes i torrades primes per aconseguir estendre-hi mantega amb el ganivet sense trencar-les. Un dia algú em va recomanar que n’hi posés una altra a sota, i el problema va quedar resolt per sempre i va tornar-se’m ínfim: quan hi topes, la saviesa sol semblar evident, però de fet és ben rara, i fins que no hi arribes la trobes a faltar sense saber-ho, ajupint-te i ajupint-te a recollir trossos de pa o de paper que ja no gosaràs empassar-te. Això també passa amb la bona poesia: sense adonar-te’n la trobes a faltar, sembla evident i és rara, i s’esmicola menys si en té d’altra a sota... Provo d’explicar-ho d'una altra manera: al jardí, amb un quadern a les mans, em miro un arbre, una pedra, unes fulles, una llimona al damunt de la taula, cadascun com els altres i cadascun diferent, variacions sobre una idea (sobre una melodia) inexistent i clara. I de vegades escric.

Mirar el món i parlar del món, viure al món i refer-ne una part de l’experiència amb paraules. Hem dit que el poema només es fa amb paraules i això –tot i que higiènic– no és del tot cert, o ho és només en un dels sentits del només: les paraules són la pedra amb què alcem la paret seca, però algú s’hi ha de posar, i amb alguna intenció. Quan ja hi siguem posats, a més, passaran coses, a banda que el terreny també condiciona els plans. I encara, un cop alçada la paret, qui s’hi ha posat desapareix i la seva intenció es torna tan vaporosa, tan iridiscent, que llavors ja tothom pot dir-hi la seva, fins i tot els que sostenen que l’art pot ser automàtic (que les parets s’alcen soles) o els que defensen que les parets ja eren allà o que només són parets o que els escriptors escrivim de fet el revers del que volem dir, també a les poètiques. [Continuarà]

dimecres, 10 de desembre de 2008

EL CANTE DEL CIGNE











Llegeixo astorat (no pas pel que diu, per aquí res ja no ens astora, però sí perquè un diari ho aculli amb quina alegria) les animalades que avui signa el columnista. I em fan pensar, ves per on, en un dístic bèstia i ecològic de Samuel Coleridge que ahir vaig retrobar en un dels descobriments del dia, la incorporació del poeta i traductor Salvador Oliva (benvingut!) al gremi bloguer: Swans sing before they die 'twere no bad thing / Should certain persons die before they sing, que regirat ve a dir que si els cignes canten abans de morir potser no estaria malament que a algunes persones les convidessin a Sing Sing a anar a cantar.

dimarts, 9 de desembre de 2008

LLUÍS BUSH

L'humor polític de la premsa escrita als Estats Units té una contundència i una finesa combinades bastant impressionants. Avui l'animació d'Ann Telnaes al Washington Post està dedicada al penjament del retrat oficial del president Bush, ara que plega. Connecteu els altaveus.

dilluns, 8 de desembre de 2008

GESTIÓ DE LA DIVERSITAT

En un dia d'aquests de fons d'armaris i capses de cartró, d'enretirar abrics i paquets tan ben tancats que ja no saps què contenen, de moure mobles i desar figuretes, d'intentar baixar al contenidor alguna cosa per fer una mica de lloc a allò nou encara sense nom que s'acosta i ja esperem, inspirant-me en "La setmana en 7 blocs" de Sobre llibres, excel·lent espai d'informació llibresca recentment descobert, us deixo una llista d'enllaços diversos que em sembla que bé valen una visita:

- Precisament avui, dia 8, dues nits de la Puríssima fetes poema, a càrrec de Joan Maragall i Carles Torner.

- Via Tirant al cap (i Brétemas, i Ediciona), finalment —i ben bé perquè serveixi de precedent— el vídeo i el lema d'una campanya de promoció de la lectura que fa venir ganes de llegir, no de medir-te o d'anar-te a confessar: "Quan no llegeixes, la imaginació s'escapa" (o es mor, o se'n va, o desapareix).

- Un altre vídeo estupend: "People are strange" dels Doors cantada per Echo & The Bunnymen sobre una molt bona tria d'imatges de Herman Munster, que també em serveix per explicar-vos que dijous vinent al vespre seré a "L'hora del lector" parlant sobre traducció de poesia (estranys del món, unim-nos!).

- Dos magnífics articles de Toni Sala (ja us ho he dit algun dia, oi, que el seu bloc que no és ben bé un bloc, més aviat una carpeta digital, però quina carpeta, l'heu d'afegir a la llista de predilectes?): un de pompier sobre la tardor i un fi retrat a la mala llet titulat "Setze".

- Una curiositat bibliofílica: "La biblioteca de..." (via Diari d'un llibre vell).

- Tres hores de diversió bibliotecària (amb final atroç), via Morenita tiene una escoba.

- I sense cap raó de pes (bé, sí: perquè en llegir-ho m'hi vaig sentir reconfortat), una bella entrada de cap de setmana de L'efecte Jauss.

diumenge, 7 de desembre de 2008

ONE AND ONE AND ONE

Coses que passen quan en poses junts tres de la mida de Paul Weller, Paul McCartney i Noel Gallagher: "Come Together"...



És clar que Weller i Gallagher ja venien assajats, després de tocar plegats aquella versió estupenda de "That's entertainment" dels Jam que ja us havia enllaçat o, si en voleu una altra que sigui dels Oasis, després d'aquest "Talk Tonight".

dissabte, 6 de desembre de 2008

EL VERS DE NADAL











Els he de confessar que sóc un home que s'emociona. No es tracta d'una exageració que es pugui percebre amb facilitat perquè miro de controlar els impulsos, com diu que feia la Rodoreda, en una carta a Joan Sales: "No és que sigui massa sentimental, o potser ho sóc massa i perquè ho sóc molt no em permeto d'ésser-ho". És a dir, que ho sóc, però me n'abstinc. Hi ha moments, però, que la pulsió cap a la llàgrima és massa intensa, incontrolable. Em passa, per exemple, quan veig l'escena final de Dublinesos. També és cert que el dia que deixi de plorar, veient la neu com cau a tot Irlanda, sobre els vius i sobre els morts, aquell dia em començaré a preocupar de debò.

Hi ha un altre moment delicat. És el dia de Nadal, quan els nens pugen dalt de la cadira per dir el seu vers. No hi ha res a fer. Ploro. Miro de no permetre-m'ho, és clar, però la barreja d'innocència, de temor, d'il·lusió, de neguit per ser allà dalt, aquesta barreja que veig en els ulls dels infants, m'aboca de manera irremissible a la llàgrima. Em vénen al cap molts dies de Nadal i molts versos i moltes cadires. I em veig a mi mateix, o a persones que estimo i que ja no hi són, escoltant o dient que els àngels "passen a volades" o mirant de desitjar que "no ens falti l'essencial", com si aquest essencial fos un producte que es pot adquirir en un supermercat.

El poeta Jaume Subirana ha publicat a Ara Llibres un recull de 50 poemes de Nadal per dir justament dalt d'aquella cadira on tots hem pujat. Aquesta joia breu i intensa ens parla de sentiments i d'infantesa. De la pàtria on reposen les emocions, de la pàtria on la paraula és una singular, refulgent epifania.

Josep M. Fonalleras, El Periódico, 5-XII-08
Versión
en castellano

divendres, 5 de desembre de 2008

LÓDZ
















Arribat a un cert nombre d'aniversaris, l'acumulació de coses i llocs i persones que has volgut ser ja no saps si encara fa nosa o purament fa riure. Durant un temps, per exemple, recordo que jo volia ser Kieslowski. Avui llegeixo que fins al 23 de gener l'Academia de Cine, amb la col·laboració de l'ambaixada polonesa, ha obert a Madrid una exposició amb material provinent de l'àlbum familiar de l'immens director de cinema, fotos fetes quan era estudiant novell a la Facultat de Direcció de l'Escola Superior de Teatre i Cine de Lódz, el curs 1965-1966.

Entenc els que diuen que es van posar a aprendre polonès per llegir en la seva llengua original Gombrowicz, Herbert, Milosz, Szymborska o Zagajewski, però jo hi afegiria Kieslowski: aprendre per així també poder mirar-nos les imatges en la seva llengua original. Aprendre polonès, nosaltres que hi fem tanta broma.

-----------------------------
A l'edició digital d'El País d'avui podeu veure algunes fotografies de l'exposició.

dijous, 4 de desembre de 2008

BABEL











tot un dia
per arrencar un graó del marbre
tot un dia
colpejant amb el mall la pedra
afinant-la a cisell i polint-la
a mà els genolls pelats
el sol al cap
tot un dia
tot un dia
engolint pols menjant esquerdes
tallants com vidres suor sang

un dia sencer tot un dia
tants dies tant de temps
pujant graons amunt tot sol
tot sol tant marbre

i ara de nit un dubte
com un malson ara que trona

i si tots són d'argila

                               Oriol Izquierdo, de Moments feliços

dimecres, 3 de desembre de 2008

CURIOSITAT

Quan et diuen No és ben bé una depressió però..., allò és una depressió. Quan et diuen No és ben bé que et fem fora però..., és que t'estan fent fora. En canvi, quan et diuen No és ben bé poesia però... allò no és mai poesia. Igual que quan algú fa, amb doble accent cregut a la i afirmativa: Això sí que és poesia!

dilluns, 1 de desembre de 2008

L'ALTRA MEITAT












El 18 de març de 1984, Sándor Márai evoca al seu dietari un vespre de quaranta anys enrere, "un sopar al pis del carrer Mikó, a Buda. Tot és encara al seu lloc, les dues serventes, el pis espaiós. La taula parada com en temps de pau, la plata, la porcellana, tot tal com ha de ser. Al voltant de la taula, la família; dels que van participar en la celebració del meu sant, han desaparegut la tia Julie, el meu cunyat Gyuszi, la meva cunyada Tuci i Alice Madách. Els meus germans encara són vius. Jo també i L. també, però amb prou feines. Aquella nit, les tropes nazis van envair Budapest. Tot es va esquinçar: la vida, la feina, Hongria, el vell ordre i el desordre. Una ruptura total. Tenia quaranta-quatre anys i acabava de superar una greu malaltia. Dues setmanes més tard, vam marxar cap a Leányfalu, a l'exili, amb el gos i les serventes. Comencen els bombardeigs a Budapest; l'últim dia del setge, la nostra casa rep trenta-sis impactes de bombes i artilleria. Tot queda destruït. La meitat de la meva vida es va quedar allà. L'altra meitat va emprendre l'èxode a través dels continents"...

Ostres, jo això ja ho he llegit en una altra banda. Hi diu:

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida
.

Ben poc abans ho havia escrit amb paraules tan semblants un Pere Quart també de quaranta anys després de tramuntar la carena (aquí teniu tres versions cantades precioses i diferents de les seves corrandes). Bombes, invasions, exili. Vida esquinçada: una meitat que se'n va, l'altra meitat resta condormida. Pàtries grans o petites que algun dia vam somniar completes, a Budapest i a Sabadell.