divendres, 30 de març de 2007

A LA BIBLIOTECA



Repasso els darrers apunts i em temo que això agafa per moments un to massa enaltit i engolat. Anem a la biblioteca a riure una estona? Jo hi vaig arribar via eLiteratura, i em sembla que se'm va escapar alguna llagrima i tot. Salut.

dijous, 29 de març de 2007

PANQUÈ?












Tot el que és difícil sembla fàcil: el primer diari d'Espanya i el més progressista publica un reportatge de Juan Cruz (culer, com Zapatero) sobre el IV Congreso Internacional de la Lengua Española titulat amb grans lletres "La multinacional panhispánica"... Si canviéssim només l'adjectiu i des de Barcelona algú propugnés i rigués les gràcies d'una possible multinacional pancatalana aniria de dret a fer companyia a Carod-Rovira en el catàleg de dianes del trident COPE/El Mundo/C's, o fins i tot a Arnaldo Otegi entrant i sortint dels jutjats.

Diumenge a Cartagena de Indias el director de la RAE parlava de la riquesa de l'aportació de les variants a la llengua comuna, i reclamava més presència de l'espanyol al món i "el reconocimiento que se merece". Que el megaspot de les dinou acadèmies coincideixi amb la gesta del govern autonòmic valencià, emparat amb lleis i reglaments, per posar portes al camp digital impedint l'arribada d'una bona televisió en la pròpia llengua feta a uns centenars de quilòmetres és una mena de sarcasme. I un clar senyal de fins a quin punt ens hem quedat sols i el vent bufa en contra.

Perquè és evident que mentre no s'entengui i s'assumeixi que la mida d'una llengua (el nombre de parlants, els quilòmetres quadrats del seu abast) no condiciona allò a què té dret, que ningú no pot parlar bavejant de "la nueva Gramática, la revisión de la Ortografía y el ambicioso 'Diccionario histórico'" sense promoure i exigir que es comprometi un esforç públic paral·lel perquè el mateix, a escala, passi amb el basc, el català i el gallec (fins i tot amb l'asturià, pedra de toc per menystingut), fins que això no passi la Transició democràtica espanyola encara estarà a mig fer. Llàstima que en la meitat que falta hi siguem precisament nosaltres i l'avui indefensable pancatalanisme. Carregats de raó. I de raons.

dimecres, 28 de març de 2007

TRAÇA DE TRACES






Buscant una altra cosa, com sol passar, vaig a parar a Traces i m'adono que estan d'aniversari. Ho celebren amb una pàgina d'entrada redissenyada (ja calia) i amb un tast del que s'hi pot trobar, quaranta cerques guiades per mostrar el potencial dels seus més de 56.000 registres, a alguns dels quals han començat a incorporar la possibilitat d'accedir als articles en pdf.

Traces, subtitulat "Base de dades de llengua i literatura catalanes", és un projecte de la UAB ambiciós, solvent i encalmat que fa anys que va madurant però que ara mateix serveix ja (i la utilitat és l'altra seva gran virtut, potser hauria d'haver-la posada la primera) per documentar bibliogràficament els articles escrits per i dedicats a una pila d'escriptors catalans. Un recurs, val a dir-ho, tan útil com poc conegut. I això que la feina dels que fan Traces és feina de fons, articulada i articulant, com la que el nostre país (o la nostra cultura, o aquests verals: poseu-hi el més escaient, o el menys anticonstitucional) necessita. Feina feta amb rigor i amb continuïtat. Només que apliquéssim sistemàticament aquests dos mots amb una mica de contundència com a criteris de selecció ens trauríem de sobre tanta morralla!

Sóc dels que creu que en algun moment haurem de refundar o regenerar els estudis de literatura catalana, ampliant l'abast de la disciplina, convidant-hi més interlocutors, anant també a jugar al camp de la crítica literària, de la literatura comparada, dels estudis culturals o de la sociologia, obrint una mica les finestres després d'haver posat tants petjapapers com calgui: per a aquesta tasca, projectes com Traces són fonamentals, mentre que els periòdics articles de diari de tres opinadors que es van quedar sense plaça o suplement anatemitzant la universitat i els crítics de referència no serveixen de res, tret d'omplir-nos els ulls i la gola de fum. I parlo de Traces, però podria citar també TRAC, RIALC, la BDRL, Espais Escrits, la BVJLV o (disculpeu-me) Lletra. La xarxa d'eines creix i s'articula. L'ús que se'n faci ja és tota una altra qüestió, és clar. Però aquesta només depèn de nosaltres.

dimarts, 27 de març de 2007

QUATRE LLENGUADES










DOBLATGE — Creu que manté una conversa en la llengua del lloc, quan de fet parla en italià amb totes les paraules (això sí) angleses.

CATALANS A NOVA YORK — Volia aigua sense gel, per això va demanar, pronunciant-ho amb cura: "Water with no glass, please". El cambrer va fer: "You sure?"

DEBAT ACADÈMIC EN CASTELLÀ — Quin llarg ball d'esdrúixols!

NUU-CHAH-NULTH — No els agrada gens que en anglès se'n digui nootka. En català ens els hem descuidat: el que és llunyà i petit no importa.

dilluns, 26 de març de 2007

ESTÀ TOT PLANXAT?











A les camises els agrada que les planxin. Però és perquè ja han nascut camisa.

dissabte, 24 de març de 2007

RECONEIXEMENTS












Visitant a l'Art Gallery una exposició diguem que discreta, o sobretot dispersa i irregular ("Acting the Part. Photography as Theatre"), de cop una citació de Cindy Sherman en una de les parets, al costat d'una fotografia pertorbadora, em recorda la fina línia (o el fil trenat) que hi ha entre fotografia i literatura, amb el permís dels performances. Copio i tradueixo les paraules de l'artista: "Quan preparo cada personatge he de tenir en compte sobretot contra què treballo: el fet que la gent mirarà sota el maquillatge i les perruques buscant aquell comú denominador, el que reconeixen. Jo intento que les persones reconeguin alguna cosa sobre elles, més que sobre mi".

En literatura com en fotografia, preparar. Preparar-se. Treballant contra per a. I l'esforç, sempre, per anar més enllà de l'evidència, del reconeixement immediat sense gaire més valor que aquell somriure empàtic, tan buit, tan simpàtic, d'alguns animals.

dijous, 22 de març de 2007

ET PER HERODEM CHRISTUM PARVULUM OCCIDERE VOLUIT

Ja sé per què les finestretes dels avions són tan petites i no es poden obrir. Tot allò de la despressurització és una mandanga: és pel nen.

Vull dir per aquell nen maleducat i ja granadet que marraneja i crida amb malícia que tots els vols una mica llargs porten incorporat de sèrie, com els cacauets salats i la manta electrificada. És perquè el passatger que ha de seure al seu costat no obri la que tingui més a prop i hi faci passar la criatura (i, si hi cabés, la mare que l'ha vestit): per això aquí dins les finestres són petites i estan soldades.

Fan ben fet.

dimecres, 21 de març de 2007

Dia Mundial de la Poesia
QUE JO NO SIGUI



Que jo no sigui més com un ocell tot sol,
      ales esteses sobre un gran riu
per on davallen lentes barques de gent que riu
      a l'ombra baixa del tenderol,
i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís,
      mena amb fatiga cap a ciutats
que estrenyen l'aigua lliure entre molls oblidats
d'haver-hi comes verdes amb arbres i ramats
      i un cloqueret feliç.

La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar
      imatges clares dintre del cor.
... Tot en mi torna somni: nuvolet d'ombra i d'or
      que flota i fina lluny de la mà.
Qui endinsa en el seu cor com un minaire avar,
      qui de recança ulls clucs es peix,
tenen més que no jo, que estrany a mi mateix
i alt sobre els altres, guaito l'ona incessant com creix
      i minva cap al mar.
¿Quin moviment humà pot encara desfer
      l'encant, llançar-me sang i sentits
a la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits,
      o al cant, que d'home a home va i ve?
¿O ha d'ésser mon destí el de l'ocell reial
      que un tret, per folga, tomba del cel,
i l'aigua indiferent l'endú, vençut rebel,
cobrint-se amb l'ala inútil els ulls buidats d'anhel,
      sense un plany pel seu mal?

                                    Carles Riba, Segon llibre d'estances (1930)

dimarts, 20 de març de 2007

SOM L'ANNA



OMBRA D'ANNA

Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Seré un infant als teus consells, Anna,
--un ancià.
Mira la neu en el meu front, Anna
i els desenganys.
Em pesa viure en aquest món, Anna:
ja tinc mil anys.
La flama viva que em consum, Anna,
no té repòs,
i no veig res perquè sóc llum, Anna,
visc sense cos.
Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Sense dir res dóna'm consells, ara,
que estic cansat
.
                          Josep Palau i Fabre


Seguint la proposta de David Figueres, del Comitè d'escriptors empresonats del PEN Català, m'afegeixo també des d'aquí a la lectura mundial avui convocada en memòria d'Anna Politkovskaia (i, és clar, de la "intervenció" cega, sorda, invisible que de fa anys té lloc a Txetxènia) amb la reproducció d'un fragment del text que sobre ella va escriure Carles Torner, el primer a qui vaig sentir parlar amb l'admiració sobrevolant les paraules d'aquella dona russa valenta. A casa nostra hi ha tres actes convocats, al Centre Octubre de València i al CCCB i a la Nau Ivanow de Barcelona. Encara hi sou a temps.



«Només tinc un llibre publicat», va ser el primer que em vas dir, «però sóc una escriptora especial, perquè la majoria dels personatges del meu llibre ja són morts. Això fa la meva vida atípica, perquè he considerat que havia de ser-los fidel i intentar que la comunitat internacional aturés aquesta guerra». Òbviament, el fet que siguis russa i que en els teus reportatges denunciïs l’exèrcit rus, però també l’ús de la tortura i del segrest pels guerrillers txetxens hauria de fer que la teva veu fos especialment escoltada. «Jo no haig de prendre partit, perquè el meu principi és recollir fets i informar del que fan les dues bandes als civils. No he estat mai corresponsal de guerra. La primera vegada que vaig anar a Txetxènia, l’octubre del 1999, era per a un reportatge sobre els efectes de la guerra en els civils. El que més em va sobtar llavors va ser que jo no veia per cap banda una lluita contra el terrorisme, sinó massacres, i en canvi cap periodista no cobria aquesta guerra. No tan sols la situació a Txetxènia és complicada, sinó que tot Rússia ignora què hi passa de veritat.»
(...)
No et pensis, Anna, que sigui fàcil mirar les coses quan vius en aquest univers capgirat. Envoltat de pantalles, amb els ulls saturats, hi ha ben poques imatges que tinguin la força de fer-me recobrar el sentit de la realitat. Per això sempre recordaré la teva dignitat vermella, la soledat encesa, el teu gest en escriure, la teva veu greu i pausada dient, molt lentament, la veritat. Quan els cossos dels infants txetxens cauen amunt i la paraula d’una dona justa es mou entre el silenci imposat i la insignificança, és arribada l’hora de rentar-se els ulls. Que una icona ens alliberi la mirada. Una icona russa que ens pugui mirar als ulls per retornar-nos la dignitat i les paraules. Una imatge justa, encara que sigui una de sola, per reconstruir al seu entorn la realitat. Que sigui doncs la teva, banyada per la llum sense ombres del sofriment, com alliberada de les lleis de la matèria, del temps i de l’espai. Més enllà del consol i el desconsol, em vas aparèixer, tanmateix, infatigable: parlant, escrivint, parlant, escrivint, girant-te i apuntant vers el buit, vers la imatge negada, impossible de veure, dels innocents dallats pel sol crim d’haver nascut
.

Carles
Torner, L’arca de Babel (2005)

dilluns, 19 de març de 2007

KULTUR











Pocs dies abans de començar a comentar a classe Obabakoak, llegeixo a les versions digitals de diversos diaris de gairebé tots els colors que Joseba Irazu (és a dir, Bernardo Atxaga) acaba de ser nomenat membre de ple dret de l'Euskaltzaindia, l'Acadèmia de la Llengua Basca. I ara que les lletres catalanes són a punt d'inaugurar a la Fira de Leipzig un dels seus anys clau pel que fa a la difusió exterior, em vénen al cap els mots de Luis Michelena (mestre i alhora admirador d'Atxaga) que Ibon Sarasola cita al final de la introducció al llibre més llegit i traduït de les lletres basques:

kultur alorrean zerbait sortzen duen herriak beretzat eta besterentzat sortzen du eta, orobat, besterentzat sortzen ez duenak ez du beretzat ere sortzen

Que ve a dir que, en el terreny cultural, el poble que crea alguna cosa la crea per a ell mateix i per als altres i, alhora, el que no crea per als altres tampoc no crea per a ell mateix. Amén.

diumenge, 18 de març de 2007

QUE JO FOS











Que jo fos bona fins i tot si no feia res
Que fos bona fins i tot si els polzes apunten avall
Que fos bona si queia malalta i no em guaria
Que fos bona fins i tot si m'engreixava uns quilos

Que estigués bé fins i tot si m'arruïnava
Que fos bona si perdés els cabells i la joventut
Que fos magnífica si ja no fos la reina
Que fos fantàstica si ja no ho sabés tot

Que fos estimada fins i tot quan sóc insensible
Que fos bona fins i tot quan la vida em depassa
Que fos estimada fins i tot quan m'enfureixo
Que fos bona fins i tot si depenia massa

Que fos bona fins i tot si perdia el seny
Que fos bona
tant amb tu com sense tu


"That I would be good"... Pot semblar banal fins que ho escoltes amb la guitarra i de seguida la veu i t'hi enganxes. Cantat per la canadenca Alanis Morissette, que potser acaba cridant un pèl massa, o en una cover que ve de l'Argentina, no sé si millor i tot que l'original. I com que la cançó s'ha fet famosa, n'hi ha versions i reversions per a tots els gustos. També amb estil gala televisiva, lletra per a karaoke inclosa.

dissabte, 17 de març de 2007

AMBICIÓ, IMBIBICIÓ


Hi ha paraules que en el moment que les dius o les escrius ja comencen a assecar-se, es tranformen en serpentines. Ambició n'és una. Sinceritat, una altra. O original. I ho deixo estar, que les cintes se m'enreden al teclat.

Joan Brossa, "Contes" (1986)

dijous, 15 de març de 2007

LA MÉS BONICA










De vegades em demano quina és la llibreria més bonica que conec. Ara fa uns dies em van dur a una ferma candidata al títol, personal i relatiu, sempre provisional. La Elliott Bay Book Company és al centre vell de Seattle, en una cantonada, i quan en travesses la porta i deses el paraigua el que veus són lleixes i espai, totes dues coses alhora. Lleixes gruixudes de fusta basta, gairebé prestatgeries de magatzem, amb molts llibres de cara (gairebé tants com els que només ensenyen el llom) amb un cartellet escrit a mà en què els llibreters et fan cinc cèntims del títol en qüestió, o comenten per què el destaquen. El terra és també de fusta fosca i cruix lleument, les parets són de totxo vist, entre vermell i marró. Tot plegat té un aire usat, encalmat, acollidor. Hi ha llum, però no enlluerna: alço els ulls cap al sostre, alt, i em sorprèn veure que són fluorescents. L'espai és gran, amb diferents sales. Hi ha una bona secció de llibres de segona mà, hi ha una secció de llibres per nens amb un castell on t'hi pots (s'hi poden) ficar, hi ha un cafè en una mena de soterrani, hi ha mitja dotzena de dependents que et deixen tranquil però que es giren cap a tu així que te'ls acostes, hi ha un diari promocional que et donen quan pagues, una targeta de fidelització i tants i tants llibres, tants...

De les ciutats el passeig, el turó, el mercat i les botigues, el museu, els llocs de menjar, les llibreries i la biblioteca, els bars i, a Europa, l'església. I de Seattle aquesta cantonada de South Main i la Primera avinguda, amb fons de pluja lleu un diumenge de matí. I un parell de llibres, és clar, no fos cas.

dimecres, 14 de març de 2007

COMPANYIA













Fa companyia, l'assecadora. Va dient coses i de tant en tant repica, amb una monòdia que no s'escolta gaire però que sent a prop. Ella també va fent, i si se la mira per explicar-li què llegeix, què no entén, la veritat és que la màquina tampoc no està gaire atenta, capficada en el seu girar. Però hi és. Se saben a tocar i cadascuna va a la seva, temps i temps, amb el programa llarg.

dilluns, 12 de març de 2007

NACIONALISTA

Per fi he trobat una bona definició de nacionalisme. Bé, si no exactament del concepte, com a mínim de l'individu i la dinàmica que el sustenten. Dylan Thomas, poeta nacional gal·lès mort el 1953 amb el fetge fet miques, va deixar dit que un alcohòlic és algú que beu tant com tu i que no t'agrada gens. Substituïu alcohòlic per nacionalista (i beure per ser-ne, és clar) i ja ho teniu. Em sembla que Michael Billig no hi estaria pas del tot en desacord.

dissabte, 10 de març de 2007

SENYALITZACIÓ

M'apunto al darrer editorial de la revista L'Avenç, que acaba dient:

(...) Fa un cert temps, en un seminari sobre museologia, els responsables d’un museu català, aleshores acabat d’inaugurar, explicaven les seves cuites perquè el seu museu no apareixia ben senyalitzat en els itineraris urbans i temien que el públic no hi sabés arribar. La responsable d’aquell seminari, una dona de cultura anglosaxona, va dir aleshores, en una demostració d’indubtable sentit comú: “vostès no s’amoïnin, facin bones exposicions i el públic ja sabrà arribar-hi”. I qui diu exposicions, diu llibres, oi?

divendres, 9 de març de 2007

TREBALLAR DESPISTA











M'envia un missatge una amiga per demanar-me com és que no he escrit una entrada sobre el dia internacional de la dona treballadora (és veritat que altres vegades ho havia fet) i me'n surto com puc amb excuses, però Nostra Senyora d'Ultramar, que ens engega però no ens perd, deu haver tingut un moment de feblesa perquè passades unes hores em posa a sota de les tecles l'enllaç a la preciosa història d'una editora de Penguin, a Londres, tan carregada de feina que com que no se l'acaba se n'endú a casa i tan cansada que quan arriba el metro salta somnàmbula i no s'adona que es descuida al banc de l'andana, a Balham Station, l'original acabat de rebre d'una autora de primera, Jeanette Winterson (a Columna vam editar-li el 1988 La passió, traduïda per Dolors Udina). Però allò és Anglaterra i això és un apòleg, o sigui que llavors va i qui es troba l'original inèdit allà abandonat no és cap brètol ni cap rodamón ni la senyora de la neteja ni tan sols una agent de policia fora de servei, sinó una mestra que es diu Martha Oster i que resulta que és lectora de la Winterson, i agafa The Stone of Gods (anunciat a llibreries per al proper setembre) i, per comptes de subhastar-lo a eBay o anar-se'n corrent al Sun a veure quant en treu de la història, truca a l'editorial (se'l devia llegir, abans?) i els torna el mecanoscrit, demanant-los que la propera vegada parin més atenció amb aquestes coses tan delicades. Sabíem que treballar cansa, però haurem d'afegir-hi també que despista. No s'hauria d'anar a treballar, el vuit de març. Si no arriba a ser per la lectora que passava per allà... Sort de les lectores.

dijous, 8 de març de 2007

FUGIT IRREPARABILE TEMPUS?











A què, la queixa? Virgili s'equivocava: no passa (ni fuig, doncs) el temps, passem nosaltres. El temps se sosté en un immens continu, dilatat com l'horitzó. No el podem encalçar: cadascú de nosaltres en recorre (sempre en present, a estones sols, a estones en companyia) un ínfim fragment. Avançant o fugint, segons les circumstàncies.

dilluns, 5 de març de 2007

EL MÓN SURA EN UN SOMNI













George Lucas explica que va treure de La fortalesa amagada d'Akira Kurosawa la idea de sostenir el pes del punt de vista narratiu en dos personatges secundaris i bufonescos, que al primer episodi de La guerra de les galàxies van ser els androides R2-D2 i C-3PO. La fortalesa amagada (1958), amb el seu joc pendular d'homenatges (de Kurosawa a Huston i de Lucas a Kurosawa i anar fent), és un monument visual en què una pila de coses, massa coses potser, semblen ja d'un altre temps. Del blanc i negre al metratge (139 minuts), de la precisió amb què s'hi combinen èpica i comèdia als originals i això no obstant serens moviments de càmera. I, és clar, el llarg duel entre els dos generals adversaris, que ocupa més de set minuts sense una sola paraula al bell mig de pel·lícula i fa que les escenes de Kill Bill semblin el que en realitat són: dibuixos animats postmoderns rics, sí, en efectes digitals.

Cap al final de la pel·lícula de Kurosawa, després de l'orgiàstica dansa al Festival del Foc, quan el general enemic Hyoe Tadokoro visita la princesa Yuki, la camperola que aquesta ha rescatat i el general-heroi Rokurota Makabe, lligats cadascun al seu pal poques hores abans de ser executats, no sé no veure-hi una estranya citació del Calvari i els seus tres condemnats, reforçada per la positura del futur traïdor bo, que els contempla d'esquena amb la malla posada i la llança dreta, escoltant amb una aparent indiferència el cant de la princesa com tants soldats romans amb uns daus a la mà escolten als quadres del renaixement i del barroc les set paraules últimes.

Quan acabo de veure la pel·lícula s'ha fet de nit i el blanc i negre és pertot, a fora, envoltant-nos a mi i a l'ínfima taca de color d'aquest apartament. Descorro la cortina. Fosc, el món sura com en un somni. I un home o un insecte s'acosten a la flama d'un llum.

dissabte, 3 de març de 2007

PERÒ, HI HA RES MÉS?



Ni que sigui en reconeixement a la remuntada a Saragossa i per la perspectiva de la setmana que ens espera, avui que Alves i Ronaldinho coincidiran al mateix carril del Sánchez Pijuán espero que els divins alçacelles em sabran disculpar un petit parèntesi futboler. He trobat dos enllaços que s'ho valen. El primer és un reportatge al Guardian (gràcies, VilaWeb) sobre el cas Oleguer Presas, amb la traducció a l'anglès de l'article que tants hooligans del toro han decidit no llegir. L'altre, una crònica sentimental preciosa de Michael Robinson sobre el Liverpool i el que significa. Robinson n'era seguidor i hi va jugar, i era entre els que van alçar la Copa d'Europa el 1985 contra la Roma a Roma. Els que jugàvem al pati entre un núvol de bates fent de Marcial o de Martí Filosia i hem anat al Camp Nou de menuts a posar-nos les botes i la samarreta blaugrana en un vestuari amb olor de resclosit ni que sigui perquè ens diguessin que no gràcies, els que estimem aquest esport gran i absurd, agraïm petites històries com les que Robinson explica (impagable la xerrada tàctica de Fagan abans de la final romana). Mira, ara em sabrà menys greu si dimarts vinent passa el que diu la lògica. És clar que si alguna cosa ensenya el futbol és que la lògica, de vegades...

divendres, 2 de març de 2007

VARIACIÓ SOBRE UN TEMA DE MATEU

Vetlleu, doncs, perquè no sabeu el dia ni l'hora que els amics pujaran a casa vostra i voldran anar al lavabo.


dijous, 1 de març de 2007

UN DE NOU CADA CINC ANYS

Lluny de casa, he rebut mitja dotzena de missatges de gent prou diversa preguntant-me si ja tenia Llast, l’últim llibre de Narcís Comadira, acabat d’aparèixer. El seu poemari anterior, L’art de la fuga, va ser publicat el 2002 i ara, cinc anys després (diu que aquest és el compromís mínim de l’autor amb el seu editor) en tenim un de nou al carrer. Però això no vol dir que mentrestant Comadira s’estigui plegat de braços: al 2003 va recopilar la seva poesia fins aleshores a Formes de l’ombra. Poesia 1966-2002; el 2005 va aparèixer Camins d’Itàlia, deliciós recull d’articles sobre el país que coneix millor i un company de viatge perfecte a la terra del Renaixement, i ara fa uns mesos ha sortit Forma i prejudici. Papers sobre el Noucentisme, volum d’assaigs que hauríem de regalar als que parlen de noucentisme i neonoucentisme com si en sabessin alguna cosa sense, òbviament, haver vist el món si no és pel forat dels propis prejudicis. Comadira és just l’oposat: parla de coses que coneix, ha vist món i no té prejudicis, enamorat de la seva llengua però també de les altres, poeta però també assagista i dramaturg, escriptor i també pintor. Gràcies, doncs, als amics que han corregut a avisar-me.

I disculpin-me que ara sigui jo qui els ho digui a vostès: vagin a una llibreria, agafin aquest Llast lleuger del taulell de novetats (si no hi ha novetats o els llibres en català no hi són o no n’hi ha cap de poesia, canviïn de llibreria), obrin-lo per qualsevol pàgina (per la 21, per exemple: "L’arbre i el nen miren enlaire..."; o per la 47: "Ni el plany ni la protesta, ni menys la circumstància...") i llegeixin. Tindran a les mans un dels millors poetes catalans en actiu (ep, que n’hi ha més!) i 76 pàgines d’intensitat sense trompetes i delicadesa sense floretes. Perquè com diria el seu admirat J.V. Foix, Comadira no floraleja. I no es presenta a premis, però els guanya: darrerament, el Ciutat de Barcelona, el Cavall Verd i el Serra d’Or de la crítica per la seva traducció dels Cants de Leopardi. Però per damunt de tots, fa temps que ha obtingut el premi que tot escriptor voldria: el dels lectors que esperem (cinc anys, si cal) els seus llibres, i ens avisem quan arriben.

Publicat a El Periódico (Èxit), 22-II-07