dimarts, 20 de març de 2007

SOM L'ANNA



OMBRA D'ANNA

Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Seré un infant als teus consells, Anna,
--un ancià.
Mira la neu en el meu front, Anna
i els desenganys.
Em pesa viure en aquest món, Anna:
ja tinc mil anys.
La flama viva que em consum, Anna,
no té repòs,
i no veig res perquè sóc llum, Anna,
visc sense cos.
Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Sense dir res dóna'm consells, ara,
que estic cansat
.
                          Josep Palau i Fabre


Seguint la proposta de David Figueres, del Comitè d'escriptors empresonats del PEN Català, m'afegeixo també des d'aquí a la lectura mundial avui convocada en memòria d'Anna Politkovskaia (i, és clar, de la "intervenció" cega, sorda, invisible que de fa anys té lloc a Txetxènia) amb la reproducció d'un fragment del text que sobre ella va escriure Carles Torner, el primer a qui vaig sentir parlar amb l'admiració sobrevolant les paraules d'aquella dona russa valenta. A casa nostra hi ha tres actes convocats, al Centre Octubre de València i al CCCB i a la Nau Ivanow de Barcelona. Encara hi sou a temps.



«Només tinc un llibre publicat», va ser el primer que em vas dir, «però sóc una escriptora especial, perquè la majoria dels personatges del meu llibre ja són morts. Això fa la meva vida atípica, perquè he considerat que havia de ser-los fidel i intentar que la comunitat internacional aturés aquesta guerra». Òbviament, el fet que siguis russa i que en els teus reportatges denunciïs l’exèrcit rus, però també l’ús de la tortura i del segrest pels guerrillers txetxens hauria de fer que la teva veu fos especialment escoltada. «Jo no haig de prendre partit, perquè el meu principi és recollir fets i informar del que fan les dues bandes als civils. No he estat mai corresponsal de guerra. La primera vegada que vaig anar a Txetxènia, l’octubre del 1999, era per a un reportatge sobre els efectes de la guerra en els civils. El que més em va sobtar llavors va ser que jo no veia per cap banda una lluita contra el terrorisme, sinó massacres, i en canvi cap periodista no cobria aquesta guerra. No tan sols la situació a Txetxènia és complicada, sinó que tot Rússia ignora què hi passa de veritat.»
(...)
No et pensis, Anna, que sigui fàcil mirar les coses quan vius en aquest univers capgirat. Envoltat de pantalles, amb els ulls saturats, hi ha ben poques imatges que tinguin la força de fer-me recobrar el sentit de la realitat. Per això sempre recordaré la teva dignitat vermella, la soledat encesa, el teu gest en escriure, la teva veu greu i pausada dient, molt lentament, la veritat. Quan els cossos dels infants txetxens cauen amunt i la paraula d’una dona justa es mou entre el silenci imposat i la insignificança, és arribada l’hora de rentar-se els ulls. Que una icona ens alliberi la mirada. Una icona russa que ens pugui mirar als ulls per retornar-nos la dignitat i les paraules. Una imatge justa, encara que sigui una de sola, per reconstruir al seu entorn la realitat. Que sigui doncs la teva, banyada per la llum sense ombres del sofriment, com alliberada de les lleis de la matèria, del temps i de l’espai. Més enllà del consol i el desconsol, em vas aparèixer, tanmateix, infatigable: parlant, escrivint, parlant, escrivint, girant-te i apuntant vers el buit, vers la imatge negada, impossible de veure, dels innocents dallats pel sol crim d’haver nascut
.

Carles
Torner, L’arca de Babel (2005)

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió