EL MÓN SURA EN UN SOMNI

George Lucas explica que va treure de La fortalesa amagada d'Akira Kurosawa la idea de sostenir el pes del punt de vista narratiu en dos personatges secundaris i bufonescos, que al primer episodi de La guerra de les galàxies van ser els androides R2-D2 i C-3PO. La fortalesa amagada (1958), amb el seu joc pendular d'homenatges (de Kurosawa a Huston i de Lucas a Kurosawa i anar fent), és un monument visual en què una pila de coses, massa coses potser, semblen ja d'un altre temps. Del blanc i negre al metratge (139 minuts), de la precisió amb què s'hi combinen èpica i comèdia als originals i això no obstant serens moviments de càmera. I, és clar, el llarg duel entre els dos generals adversaris, que ocupa més de set minuts sense una sola paraula al bell mig de pel·lícula i fa que les escenes de Kill Bill semblin el que en realitat són: dibuixos animats postmoderns rics, sí, en efectes digitals.

Cap al final de la pel·lícula de Kurosawa, després de l'orgiàstica dansa al Festival del Foc, quan el general enemic Hyoe Tadokoro visita la princesa Yuki, la camperola que aquesta ha rescatat i el general-heroi Rokurota Makabe, lligats cadascun al seu pal poques hores abans de ser executats, no sé no veure-hi una estranya citació del Calvari i els seus tres condemnats, reforçada per la positura del futur traïdor bo, que els contempla d'esquena amb la malla posada i la llança dreta, escoltant amb una aparent indiferència el cant de la princesa com tants soldats romans amb uns daus a la mà escolten als quadres del renaixement i del barroc les set paraules últimes.

Quan acabo de veure la pel·lícula s'ha fet de nit i el blanc i negre és pertot, a fora, envoltant-nos a mi i a l'ínfima taca de color d'aquest apartament. Descorro la cortina. Fosc, el món sura com en un somni. I un home o un insecte s'acosten a la flama d'un llum.