dijous, 1 de març de 2007

UN DE NOU CADA CINC ANYS

Lluny de casa, he rebut mitja dotzena de missatges de gent prou diversa preguntant-me si ja tenia Llast, l’últim llibre de Narcís Comadira, acabat d’aparèixer. El seu poemari anterior, L’art de la fuga, va ser publicat el 2002 i ara, cinc anys després (diu que aquest és el compromís mínim de l’autor amb el seu editor) en tenim un de nou al carrer. Però això no vol dir que mentrestant Comadira s’estigui plegat de braços: al 2003 va recopilar la seva poesia fins aleshores a Formes de l’ombra. Poesia 1966-2002; el 2005 va aparèixer Camins d’Itàlia, deliciós recull d’articles sobre el país que coneix millor i un company de viatge perfecte a la terra del Renaixement, i ara fa uns mesos ha sortit Forma i prejudici. Papers sobre el Noucentisme, volum d’assaigs que hauríem de regalar als que parlen de noucentisme i neonoucentisme com si en sabessin alguna cosa sense, òbviament, haver vist el món si no és pel forat dels propis prejudicis. Comadira és just l’oposat: parla de coses que coneix, ha vist món i no té prejudicis, enamorat de la seva llengua però també de les altres, poeta però també assagista i dramaturg, escriptor i també pintor. Gràcies, doncs, als amics que han corregut a avisar-me.

I disculpin-me que ara sigui jo qui els ho digui a vostès: vagin a una llibreria, agafin aquest Llast lleuger del taulell de novetats (si no hi ha novetats o els llibres en català no hi són o no n’hi ha cap de poesia, canviïn de llibreria), obrin-lo per qualsevol pàgina (per la 21, per exemple: "L’arbre i el nen miren enlaire..."; o per la 47: "Ni el plany ni la protesta, ni menys la circumstància...") i llegeixin. Tindran a les mans un dels millors poetes catalans en actiu (ep, que n’hi ha més!) i 76 pàgines d’intensitat sense trompetes i delicadesa sense floretes. Perquè com diria el seu admirat J.V. Foix, Comadira no floraleja. I no es presenta a premis, però els guanya: darrerament, el Ciutat de Barcelona, el Cavall Verd i el Serra d’Or de la crítica per la seva traducció dels Cants de Leopardi. Però per damunt de tots, fa temps que ha obtingut el premi que tot escriptor voldria: el dels lectors que esperem (cinc anys, si cal) els seus llibres, i ens avisem quan arriben.

Publicat a El Periódico (Èxit), 22-II-07

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió