PANQUÈ?

Tot el que és difícil sembla fàcil: el primer diari d'Espanya i el més progressista publica un reportatge de Juan Cruz (culer, com Zapatero) sobre el IV Congreso Internacional de la Lengua Española titulat amb grans lletres "La multinacional panhispánica"... Si canviéssim només l'adjectiu i des de Barcelona algú propugnés i rigués les gràcies d'una possible multinacional pancatalana aniria de dret a fer companyia a Carod-Rovira en el catàleg de dianes del trident COPE/El Mundo/C's, o fins i tot a Arnaldo Otegi entrant i sortint dels jutjats.

Diumenge a Cartagena de Indias el director de la RAE parlava de la riquesa de l'aportació de les variants a la llengua comuna, i reclamava més presència de l'espanyol al món i "el reconocimiento que se merece". Que el megaspot de les dinou acadèmies coincideixi amb la gesta del govern autonòmic valencià, emparat amb lleis i reglaments, per posar portes al camp digital impedint l'arribada d'una bona televisió en la pròpia llengua feta a uns centenars de quilòmetres és una mena de sarcasme. I un clar senyal de fins a quin punt ens hem quedat sols i el vent bufa en contra.

Perquè és evident que mentre no s'entengui i s'assumeixi que la mida d'una llengua (el nombre de parlants, els quilòmetres quadrats del seu abast) no condiciona allò a què té dret, que ningú no pot parlar bavejant de "la nueva Gramática, la revisión de la Ortografía y el ambicioso 'Diccionario histórico'" sense promoure i exigir que es comprometi un esforç públic paral·lel perquè el mateix, a escala, passi amb el basc, el català i el gallec (fins i tot amb l'asturià, pedra de toc per menystingut), fins que això no passi la Transició democràtica espanyola encara estarà a mig fer. Llàstima que en la meitat que falta hi siguem precisament nosaltres i l'avui indefensable pancatalanisme. Carregats de raó. I de raons.