dimecres, 21 de març de 2007

Dia Mundial de la Poesia
QUE JO NO SIGUI



Que jo no sigui més com un ocell tot sol,
      ales esteses sobre un gran riu
per on davallen lentes barques de gent que riu
      a l'ombra baixa del tenderol,
i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís,
      mena amb fatiga cap a ciutats
que estrenyen l'aigua lliure entre molls oblidats
d'haver-hi comes verdes amb arbres i ramats
      i un cloqueret feliç.

La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar
      imatges clares dintre del cor.
... Tot en mi torna somni: nuvolet d'ombra i d'or
      que flota i fina lluny de la mà.
Qui endinsa en el seu cor com un minaire avar,
      qui de recança ulls clucs es peix,
tenen més que no jo, que estrany a mi mateix
i alt sobre els altres, guaito l'ona incessant com creix
      i minva cap al mar.
¿Quin moviment humà pot encara desfer
      l'encant, llançar-me sang i sentits
a la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits,
      o al cant, que d'home a home va i ve?
¿O ha d'ésser mon destí el de l'ocell reial
      que un tret, per folga, tomba del cel,
i l'aigua indiferent l'endú, vençut rebel,
cobrint-se amb l'ala inútil els ulls buidats d'anhel,
      sense un plany pel seu mal?

                                    Carles Riba, Segon llibre d'estances (1930)

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió