PROBABLY NO

Per celebrar l'estrena de calendari (vosaltres no sabeu el que és un calendari d'Ortega i Palau!), m'he muntat una festa literària amb dos amics anagramàtics. Com diu Trabal a L'any que ve: Pum!

NEXT YEAR BABY

Next Year,
Things are gonna change,
Gonna drink less beer
And start all over again
Gonna pull up my socks
Gonna clean my shower
Not gonna live by the clock
But get up at a decent hour
Gonna read more books
Gonna keep up with the news
Gonna learn how to cook
And spend less money on shoes
Pay my bills on time
File my mail away, everyday
Only drink the finest wine
And call my Gran every Sunday
Resolutions
Well Baby they come and go
Will I do any of these things?
The answer's probably no
But if there's one thing, I must do,
Despite my greatest fears
I'm gonna say to you
How I've felt all of these years
Next Year, Next Year, Next Year
I gonna tell you, how I feel
Well, resolutions
Baby they come and go
Will I do any of these things?
The answer's probably no
But if there's one thing, I must do,
Despite my greatest fears
I'm gonna say to you
How I've felt all of these years
Next Year, Next Year, Next Year

                         Jamie Cullum



PÍOS DESEOS AL EMPEZAR EL AÑO

Pasada ya la cumbre de la vida,
justo del otro lado, yo contemplo
un paisaje no exento de belleza
en los días de sol, pero en invierno inhóspito.
Aquí sería dulce levantar la casa
que en otros climas no necesité,
aprendiendo a ser casto y a estar solo.
Un orden de vivir, es la sabiduría.
Y qué estremecimiento,
purificado, me recorrería
mientras que atiendo al mundo
de otro modo mejor, menos intenso,
y medito a las horas tranquilas de la noche,
cuando el tiempo convida a los estudios nobles,
el severo discurso de las ideologías
—o la advertencia de las constelaciones
en la bóveda azul...
Aunque el placer del pensamiento abstracto
es lo mismo que todos los placeres:
reino de juventud.

                         Jaime Gil de Biedma

EL QUE SÍ SAP EL QUÈ



Deixa anar les frases admonitòries aclucant imperceptiblement els ulls, després alça una mica les celles i se subratlla amb mig segon de més de pausa. Potser espera que li fem un monument, amb una flama cremant en homenatge fins a la fi dels temps. No quedaria pas malament: a la Gran Via amb Llúria, per exemple, encimbellat mirant per sempre els embussos damunt d'angelets rovinosos i peixos de pedra pàl·lida, perquè els coloms puguin passar a deixar-li el seu present admirat, abrasiu. A ell que sí que sap.

BENS, PERÒ NEGRES



Immersos en la dosi anual de nadalitat, fins i tot als que som proaquestesfestes hi ha un moment o altre que ens passa pel cap d'anar a fer una volteta vestits d'unicorn, de repartidor o de be negre, lluny dels marges racionals d’un camí que vaig fent sol.

El vers i mig títol de l'apunt són d'una cançó discreta però amb un dels millors vídeos nostrats dels darrers anys. És un regal. I santes pasqües.

[O no, un altre salt possible, us proposo encara. A un dels meus blocs predilectes d'ara, que amb el mateix empatx escriu millor que jo això i més: Tota aquesta canalla que avui voltaven xisclant la nostra taula de Sant Esteve, arrossegant els presents del cagatió amb tot el seu potencial atabalador, encara son per a mi una dimensió desconeguda. Ells, com els gossos, oloren la por, la meua por, i per sort em tracten talment com si fos un moble. Aquell moble sèrio de sempre, que a les festes endrapa com una lladre i que parla de coses enrevessades amb les senyores dels cabells blancs, aquelles que sí que els saben esclafar les galtes amb petonassos i dedicar una mà de rialles i de vocabulari a l’alçada del seu enteniment. (...)]

HOLA I ADÉU, ILC



Amb l'endreça general de papers que un canvi de feina comporta, em trobo a les mans l'esborrany de les respostes per a una entrevista que em feien a E-noticies uns mesos després de començar a exercir com a director de la Institució de les Lletres Catalanes. Han passat dos anys, però en rellegir-ho diria que era un bon resum del que pensava, no pas tan allunyat com em temia del que va anar venint després. I penso que penjar-ho ara al Flux pot ser una manera de deixar-ne constància i alhora dir adéu des d'aquí a la ILC, amb les maletes ja obertes al que haurà de venir. Parlo fa dos anys, doncs...

Què pot fer vostè per la literatura catalana?
D’entrada, el mateix que centenars de col·legues: escriure, llegir i divulgar. Ara, a més, com a director de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) espero aportar-hi energia i il·lusió, i l’experiència i la suma dels punts de vista com autor, professor, promotor de revistes i de pàgines web, traductor, col·laborador als mitjans de comunicació... Vull activar i fer més visible la ILC per, d’aquesta manera, ajudar a activar i fer més visible la literatura catalana.

I com està de salut la literatura catalana?
S’ha d’anar amb compte amb aquesta imatge de la salut aplicada a la nostra literatura: jo no crec que hi hagi malaltia. La literatura que s’escriu en català té una diversitat, una profunditat i una qualitat molt superior al ressò i al reconeixement públic que obté.

Ara està a l’altra banda de la barrera, fins ara es dedicava a escriure, ara li tocarà gestionar...
No m’importa: sóc dels que crec que la vida és llarga i que està bé fer-hi diferents papers (que tampoc no són incompatibles: no penso pas deixar d’escriure). També era en part feina de gestió la del portal Lletra, a la UOC, i n’estic més que satisfet. D’altra banda, els càrrecs de confiança com aquest meu d’ara tenen bitllet d’anada i tornada, això no s’ha d’oblidar mai!

Què li va fer dir que sí a la proposta de dirigir la ILC?
Per una banda, la confiança de la consellera Caterina Mieras i la secretària general del Departament de Cultura, Gemma Sendra, i el seu compromís ferm a millorar les condicions objectives de la ILC. D’altra banda, la Institució en si: considero un honor vincular el meu nom al dels meus predecessors, del 1937 ençà.

CiU va congelar el pressupost durant set anys...
I nosaltres l’hem descongelat. Però ara no es tracta d’explicar històries de bons i dolents. No tot és un problema de recursos. A tothom li dic el mateix: el primer balanç, d’aquí a un any. Amb el suport del Departament, amb més pressupost, amb l’Any del Llibre... no tindré excuses per no haver dinamitzat i rellançat la Institució.

Quan parla de doblar els ajuts a la creació es refereix a la quantitat econòmica o al nombre d’ajuts?
A la quantitat total dedicada als ajuts: el nombre d’ajuts atorgats suposo que també augmentarà, però més modestament. Es tracta d’augmentar la dotació màxima i la mínima, i així fer-los atractius tant als noms consolidats com als nous autors, deixant de banda les propines.

I quins són els criteris per a atorgar ajuts a una cosa tan etèria com la creació?
Qui ho demana (el currículum literari), per a què ho demana (el projecte en concret) i com apunta (un tast de l’obra). A partir d’aquí, una comissió (diferent cada any) s’arrisca, escull entre totes les propostes rebudes. Però és que es tracta d’això: són ajuts a projectes, no premis a obra escrita ni a trajectòries. Crec que una de les funcions de les institucions públiques és assumir un risc que en una empresa privada (una editorial) fóra molt més complicat de justificar. Arriscar, apostar, per tal de fer néixer textos que ens faci il·lusió veure publicats algun dia, textos i autors que podrem ajudar a difondre...

8 de desembre de 2004

PER FESTES

Mai no diguis "Al Corte Inglés, no hi aniré".

GRÀCIES



i adéu, Cesc.

ENTRADA D'HIVERN

VIII

Un altre hivern i cada cop més àrid:
al fons de l’avinguda, el pomerar
s’ha tornat una taca de silenci
lilós que ja no esquinça cap lladruc,
planura enllà, i es va apagant de pressa.
Adéu!, adéu!
                     Embriagat de flaires
de fum de llenya al bosc i de resines,
encenc la salamandra dels records,
que tira bé:
                     m’enterboleixo, veig
per clivelles al mur naixença d’albes
antigues que no van arribar a ser
ple dia mai,
                     tot l’enderroc dels anys,
allà i aquí, trossos de marbre, focs,
vells arbres secs. I en moltes vies mortes
trens aturats.
                     Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
                            Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d’alguna cosa certa,
certíssima:
              estel fix mirant-me fit
en la foscor.
                D’ençà d’aquell excés
totes les coses se’m canvien sempre
en altres de millors, insòlites: si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d’acer, si cavallets de fira,
en constel·lacions.
                         I doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
             que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
                              Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·limitat,
i tot el blat es torna pa de vida.

                   Joan Vinyoli, "Elegia de Vallvidrera" (Passeig d'aniversari)

MAÑANA TAMPOC

Durant molts anys, el millor viatge pel túnel del temps franquisme enllà era una visita a l'oficina de Correus (perdó, de Correos) del carrer Aragó. Però malgrat els redissenys i l'avenç de la democràcia hi ha moments estel·lars en altres escenaris barcelonins que hi competeixen amb eficàcia. Com ahir, per exemple, en anar a recollir un parell de dies després del marge requerit un esperat document (cuyo lema es 'Identifícate con él'). El document encara no hi era. Davant de la meva cara d'estranyesa i preocupació la funcionària, pedagògica, m'ho va explicar: "Esto viene de Madrid. Si no ha venido, no está aquí".

MEMÒRIA D'UN ESCENARI

Com en una mena de pàgines blanques de la literatura local (en el sentit ample del terme), proveu a aplegar els cognoms Arenas, Azúa, Badosa, Balcells, Bastardes, Benet i Jornet, Bohigas, Broggi, Capdevila, Carnero, Carreté, Casacuberta, Chordà, Coca, Cornudella, Cullell, Espasa, Fèrriz, Folch, Fonalleras, Gimferrer, Giner, Goytisolo, Guardiola, Herralde, Manent, Manzano, Márquez, Martos, Mascarell, Moix, Molas, Moret, Muñoz, Oller, Pèlach, Pelegrí, Pellejero, Piñol, Piquer, Porcel, Portabella, Prats, Pujol, Reverter, Rigol, Rubert de Ventós, Serra, Straufeld i Yvars (a banda dels Barral, Espriu, Ferrater, Gil de Biedma, Pla o Vázquez Montalbán presents en esperit)... No hi ha gaire gent que en sigui capaç. De provocar-ho, vull dir. Però és que l'endemà, divendres passat, Josep Maria Castellet feia vuitanta anys.

Sembla lògic (tot i que ell insisteixi que el que és lògic és no entendre les coses) que en la celebració d'una vida viscuda en grup, plena de gent i d'amistat, la sala s'ompli de forma significativa, i subratllem l'adjectiu. El protagonista, llegit, viatjat, simpàtic, irònic, s'ho mirava tot allà al mig però des d'una certa distància: la de la catàstrofe (són paraules seves) de l'edat, però també la de la calidesa i l'agraïment d'una intel·ligència celebrada i compartida. Des d'aquí toca afegir-se al brindis: felicitats, mestre!

LA MÀQUINA NO EM DEIXA

L'actualització del clàssic "Vuelva usted mañana" a les oficines d'atenció al públic passa a hores d'ara per una altra gran frase màgica: "La màquina no em deixa". Tu hi vas havent-te mirat abans per internet els terminis i condicions i la llista del que es demana perquè no et falti res, amb totes les fotos, els carnets, els documents, els diners... i llavors una persona que pot arribar a ser amable i tot et mira desconsolada, com esperant una solidaritat que no tens cap intenció d'atorgar-li, decanta una mica el cap i et diu que no, que allò no es pot fer perquè la màquina no deixa. Com, que no deixa? Doncs que està programada per emetre aquell document només sis mesos abans de la caducitat, per exemple, i com que resulta que hi vas amb més marge (les teves raons són cants de sirena per a l'ordinador) t'hauràs d'esperar que la màquina ho accepti. I si miro d'explicar-l'hi? Somrís. I si fem com si no hi fos? Somrís. I si tornem a començar i faig veure que no li he explicat tot això i sol·licito un document nou? "La màquina no em deixarà". Ah, les màquines, ara que declinen temps verbals i tot, quin implacable, indiscutit, indiscutible despotisme no il·lustrat!

SINTETITZA-M'HO

Surto d'una reunió d'alta volada. I em ve al cap un koan del budisme zen:

—Mestre —demana el deixeble—, explica'm quin és el secret de la vida.
—No puc.
—Per què no?
—Perquè és un secret.

UNA BONA NOTÍCIA

Quan va posar les notícies, el dinosaure ja no hi era.



[PD. Quin detall sardònic, esperar per morir-se just el Dia Internacional dels Drets Humans... En qualsevol cas, jo em sumo al gest de Vicent Partal i poso "Te recuerdo Amanda", i deixo que els altaveus omplin la sala d'homenatge.]

UNA MALA NOTÍCIA



Vaig conèixer en Toni Cucarella ja fa una pila d'anys, quan ell començava a publicar a Columna Edicions i jo hi feia la meva primera feina al món dels llibres. Ell acabava de publicar Cool: fresc, un llibret que va aparèixer amb la coberta "moderna" corresponent a l'aposta de la casa en aquell moment, però en què bategaven altres coses, entre d'altres una desimboltura lingüística que fa temps que els principatins hem d'anar a buscar a les illes o a València (fora de la capital, a Xàtiva per exemple). De llavors fins a Heretaràs la terra ha plogut molt, altres noms han tingut més (i menys, ep) fortuna literària i un bon dia vaig retrobar en Toni als blocs de VilaWeb defensant amb ira i passió la mica cada vegada més exígua de territori per a la llengua catalana al sud. Ara diu que se n'ha cansat. Espero que sigui per un temps, i que hi torni. Que torni.

AQÜEDUCTE

Al costat dels nord-americans i els japonesos, els europeus són actualment els viatgers més entusiastes i infatigables del món: el nombre de quilòmetres a l'any que recorre cada un fa semblar molt poca cosa els rècords de què presumeixen els natius d'altres continents. Europa, però, és introvertida. La major part dels rodamons europeus ja no veu la resta del món com una missió; a hores d'ara és un simple destí turístic. A condició, no cal dir-ho, que el servei sigui ràpid i el personal somrigui tota l'estona, que les instal·lacions i el bar funcionin perfectament, que el menjar sigui de bona qualitat, que no faltin els vigilants armats ni els circuits tancats de televisió... i que el preu no sigui excessiu.

Zygmunt Bauman, Una aventura anomenada "Europa"

CLOONEY, MORT

[Postdata: l'endemà, algú s'ha xivat a La Vanguardia i han canviat el titular de la notícia digital: ara és "Muere el cerdito de GC" Visca la literatura infantil! Sobretot tenint en compte que l'animal pesava 130 quilos. Angelet...]

No m'ho invento, ho diuen les darreres notícies a Internet: Muere el cerdo de George Clooney. Algú li devia tenir ganes.

Quin gran art, el de saber titular! Aquest migdia, per exemple, venint cap a casa, a l'aparador de can Menkes he llegit un cartell ben gros amb colors virolats que diu: Alquiler de Papa Noel y Reyes Magos. I he pensat a quant deuen anar.

AIÓ

Arribem a Palma. Dins de la cabina, una jove mare que duu el fill en braços li mostra el món a l'altra banda de la finestreta, i l'ensinistra:

— Mira, mira s'avión, Toni!
— Aió...
— No, digues-ho bé: avión, avión.

MÉS GAMONEDA

Sobre excremento de rebaños, subo y me acuesto bajo los robles musicales.

Cruzan palomas entre mi cuerpo y el crepúsculo, cesa el viento y las sombras son húmedas.

Hierba de soledad, palomas negras: he llegado, por fin; éste no es mi lugar, pero he llegado.

                                                               [De Libro del frío]

GAMONEDA

Un altre premi que l'encerta! A veure si encara ens acabarem acostumant al fet que el nostre gust coincideixi amb el dels jurats...



Estoy desnudo ante el agua inmóvil. He dejado mi ropa en el silencio de las últimas ramas.

Esto era el destino:

llegar al borde y tener miedo de la quietud del agua.

                                                               [De Libro del frío]

DARRERA HORA

Darrerament, quan em pregunten per què escric en català o si penso que la nostra llengua es mor (dues variants, no ens enganyem, de l'altra pregunta: per què no fas el normal i esculls el model més potent?), em vénen al cap dues notícies recents llegides als diaris. La primera deia que fa només 100.000 anys les races humanes no existien. L'altra, que hi ha prevista per a d'aquí a 6.000 milions d'anys una col·lisió de la nostra galàxia amb una altra. Vistes així, les grandàries i les potències i les longevitats trobo que tenen tota una altra pinta, més relativa.

CALENTA, FREDA

La calenta: un escriptor admirat, Perejaume, que té l'encàrrec de fer una escultura singular al gran pati interior de la fira de Frankfurt'07, acaba d'obtenir el Premio Nacional de Artes Plásticas (d'aquests que no saben qui som i només pensen a fer-nos la punyeta), després del de les Arts Visuals de la Generalitat catalana l'any passat.

La freda: ahir van començar a rodar els missatges de correu anunciant la fi del "Saló de lectura" a BTV. Ja se sap que tot té un cicle, que s'han de renovar les fórmules i les persones i tararí i tararà, però vist l'historial dels programes de llibres en aquest país nostre del disseny i el subjuntiu, trobar-ne un que aguanti l'àcid d'escriptors, editors i llibreters tot alhora té un mèrit incommensurable. Ha passat dues vegades: amb el "Fum d'estampa" de Jordi Llavina i amb el "Saló de lectura" d'Emilio Manzano i, ara, Marina Espasa. Toca pensar que els responsables d'aquest petit miracle (consistent a llegir, acollir, preguntar i escoltar, no es pensin) acabaran anant amb els trastets a fer-ne de nous en una altra banda. Ja saben, és allò dels pans i els peixos o les pedres i els pans... Qui sap si per compensar-me la melangia, en escriure "Saló de lectura" a Google i punxar al botó "Imatges" els déus m'han picat l'ullet: aquí em teniu, immortalitzat a Transponder News, que no sé ni a on cau. El que sé és que a ca l'autor hi farà una mica més de fred, aquest hivern...

ANITA, OH ANITA

Passant pàgines del diari de dissabte trobo sense esperar-m'ho la necrològica d'Anita O'Day, morta aquest dijous a prop de la frontera dels noranta. Sense ser la meva cantant predilecta, O'Day té etiqueta pròpia al record per l'arxiconeguda conversa amb Roy Eldridge i la seva trompeta a "Let me off uptown", i remenant cds i antologies retrobo el seu swing lleuger a l'inici de la versió de "One of those things" (en un disc de versions de Cole Porter de 1959) o un excel·lent "Tea for two" a tota pastilla amb baix, piano i platets, a banda d'una gràcia innegable per jugar amb els canvis de ritme al "Sweet Georgia Brown" que comença amb aquells timbals de fons a pèl... Mai no m'ha convençut gaire, en canvi, el seu "Bewitched, bothered and bewildered" (regne d'Ella per excel·lència), mancat de la tensió dramàtica que sí que sap en canvi incorporar a un altre gran Rodgers&Hart, "Ten cents a dance", malgrat la big band de fons. Perquè Anita O'Day és cantant de big band, o cantant amb big band, alhora que Verve lady. Per al meu gust, gairebé sempre sembla que vagi un pèl massa accelerada, però segurament això ha estat part de la gràcia d'una de les carreres més llargues i prolífiques del jazz vocal, recorreguda de la mà de la popularitat i els èxits però també, com manen certs cànons, de la lluita contra addiccions diverses i contra la fera frívola del gust canviant dels temps.

Aquí podeu escoltar-la (i veure-la!) interpretant dos temes memorables al Festival de Jazz de Newport de 1958.

IDEES NOVES SOBRE LA LECTURA

Amb el fons modernista bigarrat de la sala noble del palau Maricel de Sitges, Òscar Pujol va inaugurar dies enrere el segon Seminari sobre patrimoni literari i territori deixant-hi anar una càrrega de profunditat potent, lenta, tranquil·la: “Jo crec que aquí llegim massa”. L’aquí era òbviament el nostre primer món occidental, en contraposició a l’Índia tan propera a l’autor del diccionari sànscrit-català, però la provocació resulta igualment efectiva.

En contraposició a l’aparent bonesa (i, doncs, a la necessitat) del foment de la lectura com a idea prístina, com apriorisme indiscutible i sense esquerdes, Pujol ens obliga a fer-nos algunes preguntes prèvies. ¿I si resultés que la lectura té més a veure amb conceptes com la intensitat o l’aprofundiment (amb el silenci, amb la discreció) que no amb l’acceleració i la velocitat, amb l’acumulació i l’exhibicionisme tan nostrats? ¿Com es promou, això? ¿Estem segurs que la lectura és un bé per a tots i que la insistència en els seus beneficis entre aquells que no hi mostren interès té algun sentit fora de la neteja de la consciència institucional? ¿I si més que anar a empaitar es tractés de deixar venir? ¿No hauríem d’avaluar les estratègies publicitàries i resultadistes emprades fins ara i descartar-les si no són eficaces per molt que la inèrcia ens hi torni a portar? ¿I voleu dir que no hauríem de ser més clars, tots plegats, en la distinció entre promoció de la lectura i promoció del llibre, una honorable (i molt potent) indústria que pot tenir a veure o no amb la cultura i altres nobles fins de prioritat social)?

Contra el mite dels països on “sí que es llegeix”, potser cal anar aclarint que el que hi ha són països on la minoria lectora és més àmplia, més forta, té més tradició i més visibilitat, països on les infrastructures per a la lectura (escoles i biblioteques, sí, però també salaris, jornada laboral o vivenda) faciliten més que en d’altres el fet que els ciutadans llegim en el sentit dens, intens en què se suposa que parlem. Perquè en el sentit literal i més vulgar del terme, la veritat és que avui en dia no parem de llegir, els nostres ulls mai no havien estat tan castigats. Però potser es tracta d’anar una mica més enllà (més endins) dels ulls.

                                                   Publicat a El Periódico (Èxit), 23-XI-06

[Alguns blocs de lectors i lectura: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8...]

L'ENTRE TOTS PRIMER (I ALTRES)

Ahir Jordi Cornudella va llegir Ausiàs March (no us en perdeu aquest meravellós arxiu) per obrir el cicle, Puys mon afany es entre tots primer... Avui a les sis de la tarda Toni Sala farà la seva proposta de lectura de Blanquerna (noranta minuts abans que presentem el Libro de amigo y amado editat per DVD al Centre Cultural Blanquerna de Madrid, des d'on escric). Demà Empar Moliner, també a les sis, s'enfrontarà a l'Espill de Jaume Roig i diumenge Albert Roig, a les set, farà la seva lectura de Lo somni de Bernat Metge. Tot plegat al Saló del Llibre de Barcelona, de la mà de la ILC i l'Institut d'Estudis Medievals. Torna el clàssic.

COM QUÈ

Hi ha un punt en què el gat amagat i un nen petit que plora sonen igual, i els confonem. Hi ha un angle des del qual la pell de l'ancià i la de la tortuga són intercanviables. Quin deu ser l'animal (el trompe-l'oeil, el paral·lel) adient per a l'edat adulta?

LÒGICA MOLT INTERNA

—Saps què, pare? Que la Clara de coral toca el piano i s'ha tallat els cabells...

VELOCITAT DOMINICAL



L'aranya i més tard l'ombra, trescant ràpides pel llençol, una teulada molla, gotes de pluja, un cargol inesperat i viatger, el vas d'aigua i el despertador apagat, un llibre, desenes de cargols per la cortina...

Gràcies a Marcús Media (afegit a la llista de "Blocs d'altres", com les Lletres de Belmar) he descobert una perla perfecta per a aquests matins llargament emmandrits. Es diu "Beneath the Rose". No us la perdeu i torneu-hi i torneu-hi, que per tres minuts segur que ara mateix no teniu gaire res millor a fer.

PERSISTÈNCIA, SAVIESA, CONHORT

Amb la recuperació de la democràcia i de la Generalitat, algunes persones i algunes institucions van haver d’exercir el difícil i essencial paper de passera per sobre de quatre dècades de persecució i oprobi. En aquest sentit, l’any 1987 es posa en marxa la Institució de les Lletres Catalanes, reivindicant el fil que anava enrere fins a l’entitat del mateix nom creada al 1937 per la Generalitat republicana, amb Carles Pi Sunyer com a Conseller de Cultura. I amb la represa de la Institució, Jordi Sarsanedas va ser-ne escollit el primer degà, en representació dels escriptors i escriptores catalans. La tria no podia haver estat més pertinent: tant amb la seva obra com amb la seva persona Sarsanedas exemplificava –exemplifica– la continuïtat, el salt per damunt de la foscor, la persistència d’allò més remarcable de la literatura dels anys trenta (quan per un instant semblà que tot era possible per al nostre país) i dels dos exilis, l’exterior i l’interior.

Sarsanedas escrivia prosa i poesia des de la saviesa i l’elegància, des d’un profund coneixement del català orejat a França, a Itàlia i al Regne Unit, però també havia fet teatre, havia ensenyat, havia vetllat revistes i institucions benemèrites, havia escoltat i somrigut amb aquella paciència i aquella discreció dignes potser de millor causa. Val a dir que, a mesura que el país anava normalitzant-se, ell va anar obtenint també el migrat salari del reconeixement gremial i institucional, però em sembla que el que cal subratllar ara és sobretot que gaudia de ple de la millor recompensa a què es pot aspirar: l’estima i l’admiració d’aquells amb qui coincidí a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, a Serra d’Or, al PEN Català, a l’Ateneu Barcelonès, a l’IEC i, és clar, a la Institució. Abocat a tants requeriments, feliç d’obstinar-se en aquella persistència que només els miops confonen amb la tossuderia, Sarsanedas i el seu gest encalmat i els seus llibres plens de picades d’ullet cultes i populars alhora es convertiren en referent de la millor manera possible: sense voler.

Ell ha estat mestre i conhort per a molts dels que li anem al darrere, més encara havent tingut el privilegi de compartir-hi taula. Ara diuen que ha mort. Em miro els lloms dels seus quatre darrers llibres de poesia, Cor meu, el món, L’enlluernament, al cap del carrer, Com una tornada, sí i Silenci, respostes, variacions: quin prodigi en només set anys! I a ell m’acullo:

Com si morir fos saviesa, conhort,
en la ruïna i la persistència d’un temple.

[Avui també parlen d'ell: Dolors Oller en nom del PEN, Els dies i les dones, El violinista celest, Oi?, Plagueta de Bord, Puig d'en Cama, Totxanes, totxos i maons, VilaWeb.]

EMPRESONATS, SÍ



Contra els que sostenen que la cooperació internacional és una cosa de senyores de casa bona i cretins sense fronteres, jo sóc dels que creu que el món és molt gran però comença a la porta de casa (que Amèrica és el poble del costat, com repeteixen Casasses i Comelade), que no podem fer cap defensa ni cap reivindicació de les nostres lletres i els nostres autors si no els veiem i els vivim com l'altra cara de la moneda de la resta de lletres i d'autors de tot el món. Per això no me'n sé estar de recordar-vos, com fan en David, en Biel o el Llibreter, que el 15 de novembre és el Dia Internacional de l'Escriptor Empresonat, i que a Barcelona el PEN Català ha convocat aquests dos actes:

Dimecres 15 de novembre

Al Palau de la Virreina (La Rambla, 99), d'11 a 12.30h
Lectura continuada de textos d’Anna Politkovskaia per part de diferents escriptors i periodistes

A la sala d’actes del Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rbla. Catalunya, 10, pral.), a les set de la tarda
Acte en record d’Anna Politkovskaia
Amb Josep M. Huertas, Vicent Partal, Carles Torner, Marta Ter i Dolors Oller

POTÈNCIA

Com les gallines, no sabem volar però tenim ales.

CANTARELLA DELS DOS AMICS

Tinc dos amics que mirant el mateix paisatge són capaços de veure-hi postals diferents. N’hi ha un que diu que la rearticulació del Grup 62 sumant-hi Planeta i Enciclopèdia obre un ventall d’oportunitats i fa possible un canvi d’escenari sense les excuses que ens coarten de fa anys. És el mateix que va ser a la Fira de Frankfurt i en va tornar impressionat pel que representarà la nostra presència el 2007, i content que la invitació sigui precisament a la cultura catalana, per evitar exclusivismes i poder donar una imatge més atractiva en què les marques catalanes que ja venen i que tenen (sovint desprovistes d’adjectiu) reconeixement internacional ajudin a fer més coneguts els autors i editors en la llengua que no era la de García Márquez o Gil de Biedma però que aquests llegien sense problemes. És també l’amic que fa uns dies em trucava emocionat d’haver anat a escoltar Enric Casasses i Miguel Poveda a Sant Cugat i d’haver-me fet (per fi!) cas i haver comprat Desglaç i La manera més salvatge: "Quina passada, tio, no m’ho esperava!". Això ens passa, que no ens acabem d’esperar a nosaltres mateixos.

Després hi ha el segon amic, que encara no s’acaba de creure que l’any vinent al Metropolitan de Nova York hi hagi de veritat una exposició d’art català ("Segur que l’hem pagada nosaltres", remuga), que quan llegeix els bons llibres de narrativa de gent de la nostra quinta que li recomano sempre em pregunta a on són els poetes, que diu que comença a haver-hi massa quartos per a les nostres lletres, que inevitablement sap de bona tinta que algun editor està a punt de plegar i que quan anem junts a la Casa del Llibre, a la FNAC, a La Central o a Laie i trobem cua per pagar diu que segur que són lectures obligatòries. "Si l’any passat te’m queixaves que les haguessin suprimit!", li vaig etzibar l’última vegada.

I mentre seiem a fer un cafè li allargo el diari esportiu del dia, obert en una entrevista amb Rijkaard en què aquest fa de Conseller de Cultura: "Si funciones bé com a conjunt, sovint ve la qualitat individual a marcar la diferència". Amb tots dos som bons amics. Gairebé diria que, sovint, els tres anem tan de tronc que és com si fóssim u. Potser es tracta només, també aquí, d’aprendre a conviure.

                                      Publicat al suplement "Èxit", El Periódico, 26-X-06

NOMBRE

Sempre havia sentit a dir que la política és l'art del possible. Ara veig que és també el dels (i les) possibles.

SERRA DIXIT

Ho diu Toni Serra (Abu Ali), flamant guanyador del premi Nam June Paik de la Fundació NRW: "Més que no de les noves tecnologies, jo veig el vídeo a prop de l'escriptura, la poesia o la filosofia".

ENVOL DE CAMPANA

Quadern de sons, de Ricard Casals Alexandri, empaitador de sorolls i d'enregistraments (no us perdeu els poemes a la secció "Veus"), és un d'aquells blogs llunyans per temàtica però d'on no surto mai amb les mans buides. Avui hi he trobat una història amb campana menuda i al punt, tant que diríeu que potser sí que és verídica...

A MOS BESCANTADORS

Posats a destacar frases encertades, avui em topo al "Nulla dies sine linea" de la UOC una perla treta de la darrera novel·la de Jordi Cabré: "La millor manera de carregar-se un enemic és abraçar-lo i distreure'l amb altres coses". Diguem que una versió actualitzada de l'Amadíssims enemics... verdaguerià recentment reprès per Miguel Poveda i ara penjat a YouTube, com ens avisaven l'altre dia des de L'efecte Jauss:


Amadíssims enemics,
si algun me'n vol ser encara,
guardians del meu honor,
mirall de les meves taques,
herbejadors de mon camp,
traieu-me'n les herbes males,
traieu-ne espines i tot;
jo us daré foc per cremar-les.
Si flors hi arribo a collir
les guardaré per vosaltres.
Lo bé que m'heu fet és gran;
de genolls a vostres plantes
jo us ne dono grans mercès;
Déu vos ne done la paga.

PASSAR

Magnífiques, les paraules d'Ivri Gitlis a The art of violin adduïdes ahir en un suplement cultural sobre luthiers amb obertura de Ramón Andrés: "Tinc un violí construït l'any 1713. Va ser creat molt abans que jo nasqués i espero que visqui molt temps després de mi. No el considero el meu violí, més aviat jo sóc el seu violinista. Passo per la seva vida."

[Per cert, parlant de Luthiers: del 14 al 19 d'aquest mes són a Barcelona!]

DE REFLEXIÓ

POSTDATA ADVERSATIVA. Rellegeixo el que escrit abans en aquesta entrada al costat d'algunes perles antireflexives de les darreres hores i em fa por que tot plegat no soni massa boniquet i, doncs, inerme. Que quedi constància, ni que sigui en postdata, que la reflexió possible proposada també té les seves antítesis, potser poc importants però punyents i molestes com mosques borineres: una (aneu al 29 d'octubre, 3r. paràgraf: impagable), dues (punxeu al vídeo), tres, tantes com poemes serens i il·luminadors vulguem citar.
(...)



Cadascú reflexiona com li ve més de gust, o potser com pot. A mi m'agrada reservar-me una hora llarga, o una mica més i tot, apagar el mòbil, deixar a terra tot el que s'acumula a sobre del sofà, al racó de l'estudi, i seure-hi a repassar sense buscar res en concret algun almanac de saviesa i distància i paraules ben dites (per compensar). Avui tinc a sobre de la tauleta De tots els vents, selecció de versions poètiques de Miquel Desclot magníficament editada per Angle el 2004, i A book of luminous things, una antologia de poesia internacional a cura de Czeslaw Milosz. I me'n vaig a voltar, turista sense campanya, del Japó del segle VIII a l'Europa més propera...


Jo prou voldria
estar quiet per sempre,
com una roca.
Però aquest nostre viure
no admet que res s'aturi.

                             Yamanoe Okura (versió de M. Desclot)


BEAUVAIS

Veig al retrovisor, tot d'una,
la mola de la catedral:
les coses grans habiten les petites
per un instant.

                             Adam Zagajewski (versió lliure de JS)


L'esperança és en l'obra.
Jo sóc un cínic a qui per la meva fe
resta aquest més enllà.
Jo sóc un cínic que té fe en allò que fa.

                             Vincenzo Cardarelli (versió de M. Desclot)

TRADUCCIÓ, LECTURA

Torno de les sessions del "Cafè Europa" i del segon seminari de patrimoni literari i territori amb tot de dades i frases i idees escampades en llibretes, moleskines i fulls solts. Penso que hauria de ser capaç de garbellar-ho i enfilar amb tot plegat un parell de posts llarguets i el proper article per al Periódico, o com a mínim relligar-ho per a mi al quadern de tapa dura, abans que no se'n vagi avall amb la bufada del cada dia.

En tot cas, de moment, apunto ara i aquí en brut dues qüestions que no se me'n van del cap des que les vaig sentir. La primera, les dades que Andrej Blatnik va posar damunt de la taula al CCCB i després a Girona: als Estats Units són traduccions el 3% dels llibres publicats, a Anglaterra el 2%, a Turquia el 40%, a Eslovènia el 70%. Blatnik recollia l'obvietat que hi ha literatura que viatja i altra que no: la pregunta pertinent, és clar, és per què.

La segona qüestió, una frase breu, simplíssima però enlluernadora i, doncs, perillosa: l'afirmació d'Òscar Pujol embolcallat pel suposat modernisme barroc i bigarrat del palau Maricel, a Sitges: nosaltres llegim massa. I si resultés que sempre hem estat pocs (i ara no pas menys), els lectors? I si arribéssim a la conclusió que el foment de la lectura té més a veure amb la intensitat o l'aprofundiment que no amb l'acceleració i l'expandiment?

VE LA FI

FI

Ve la fi de tota cosa:
malaurat el que se'n tem.

La corranda se l'emporta
una mena de gemec,
la mirada, un punt de fosca,
la besada, un poc de fred;

la mirada, un punt de fosca
i l'amor, un fil de vent.

                                   JC

MEDIOCRITAS

Dijous a la nit escoltava Enric Casasses amb un narrador català de primera que no l'havia vist mai en directe i que va quedar literalment trasbalsat. Divendres a la nit, assegut a tocar del monument musical que es diu Maria del Mar Bonet, mentre Miguel Poveda desgranava les seves impressionants versions de Comadira, Ferrater o Marçal, a més d'un tema inèdit a partir d'un poema de Montserrat Abelló, Biel Mesquida em mormolava a l'orella, enriolat, que algú havia deixat escrit en un comentari anònim al seu bloc que "els Manzanos, Subiranes, Mesquides i tutti quanti" no som sinó uns mediocres amb data de caducitat. A la nit, a casa, entro a llegir l'anònim i per comptes d'enfadar-me penso que potser hi estic d'acord i tot: és clar que som mediocres, al costat dels Casasses, Bonets, Povedes, Comadires, Ferraters o Marçals en acció. El final del missatge em sembla entranyable: "Temps nous amb gent nova. S'ha acabat la mediocritat!". No sé de què em sona, aquest titanisme perdonavides de pati de batxillerat. L'endemà, encara, al CCCB, Adam Zagajewski m'acotxava, em confirmava en la meva daurada vulgaritat de lector, d'espectador admirat. Tots som mediocres, benvolgut Antes Muerta, segons cap a on mirem. I sort que en tenim. Passa només que alguns encara no se n'han assabentat, segurament perquè no miren enlloc que no sigui al mirall. Però això no és nou: és tan vell com l'enveja.

CONVITS

Ara fa cent anys, un 18 d'octubre com avui, potser també amb aquesta pluja a mig caure-o-no-caure, es clausurava a Barcelona el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Antoni M. Alcover n'havia encès la foganya cinc anys abans amb la seva "Lletra de convit", i no havia parat d'atiar-la amb el desplegament d'una colossal energia involucradora i amb bona part de les eixides per les terres de parla comuna que havien de servir després de base per a la redacció de l'impressionant diccionari adjectivat català-valencià-balear. L'agost de 1906, Alcover apuntava per exemple, "Cap a la Torre de Cabdella": El Jaume té una partida d’infants, vuit o nou, tots molt agradables i simpàtics. Els explicam el nostre objecte, i se’n fan càrrec tot d’una, perquè ja estan alliçonats de Mr. Saroïhandy. Van a cercar quatre o cinc nois i noies, i amb uns i altres començam l’estudi de la fonètica i de la conjugació. Aviat se distingeix per eixerida i entesa la Marieta, una filla de la casa, d’una tretzena d’anys. Conjuga els verbs amb una seguretat i un aplom admirables; no baubeja gens ni s’embulla cap mica i respon a l’acte. El Dr. Schädel també li demana moltes de coses de fonètica, i li respon tot d’una, fent un breu parèntesis a la conjugació. I llavò que no es cansa gota...

Ahir ens en va parlar Aina Moll a la sessió inaugural del cicle de conferències de commemoració del I Congrés, el de la magnífica foto que donava la benvinguda a l'exposició sobre Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera, asseguts al davant de tot, a primera fila... Escriptors, lingüistes i promotors culturals vinguts d'arreu conjurats per una cosa tan bàsica, tan simple, tan embolicada avui (i aleshores): dir que la llengua de Llull és una i comuna i que vol ser gran i rica contra ningú.











[PD. Ah, si em disculpeu un consell, no us perdeu les cròniques que subal ha anat fent de la darrera Fira de Frankfurt: la d'avui mateix és reconfortant per als amics dels llibres i les lletres.]

ENDEMISMES

Basta amb una sola puça, un poll, un musclo zebrat: arriben a un hàbitat i en canvien l'equilibri, n'alteren per sempre l'ecosistema. Són espècies puixants que a partir de la seva aparició obliguen a invertir recursos i més recursos en una improbable eradicació. El primer que crida, el primer que esgarrapa, el que porta el primer musclo enganxat a la proa sempre troba després que els altres no haurien de fer-ho, i som la resta els que acabem gratant-nos. Demà, si baixo a comprar el diari, no podré evitar que em donin el vídeo en qüestió. Benvinguts a la trista província dels nous hàbits. Al sanedrí, algú somriu amb suficiència, qui sap si fins i tot convençut d'arribar a expulsar els romans. Mentrestant, potser encara ínfima i invisible, com les puces i els musclos, s'escampa la descreença: som cada vegada més nosaltres mateixos, que ens creiem menys el nostre vell, brut, dissortat hàbitat.

REGAL D'ANIVERSARI

(. . .)

PD. Mentre escolto la quinzena pista a I'm Your Man, la banda sonora de la pel·lícula-homenatge a Leonard Cohem, em trobo recitant amb Perla Batalla i Julie Christensen, com en un himne, We asked for signs, the signs were sent: vam demanar senyals i van arribar els senyals. I un calfred trist i fred em recorre l'espinada. Elles continuen:

I can't run no more
with that lawless crowd
while the killers in high places
say their prayers out loud.
But they've summoned, they've summoned up
a thundercloud
and they're going to hear from me.

I després enfilen amb força la tornada:

Ring the bells that still can ring
Forget your perfect offering
There is a crack in everything
That's how the light gets in.

SINGULARS I UNIVERSALS

Ja hi ha logo i lema per a la participació com a convidats d'honor a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 (i ara fa una estona, en entrar al metro a l'estació de la Messe, ja he vist el primer cartell en alemany anunciant-ho).

En paral·lel, avui també obrim aquesta porta de presentació (de moment en tres llengües, aviat en deu) de la literatura catalana.

FUTBOL I SUPERIORITATS

"El futbol és superior a totes les altres arts". I no ho dic jo (ni tan sols Lolita Bosch, Josep M. Fonalleras, Sergi Pàmies, Jordi Puntí, Màrius Serra o Ramon Solsona): són paraules de Chico Buarque, músic i novel·lista de llarg recorregut. Per això, n'estic segur, a protocol del Futbol Club Barcelona fa dies que miren de fer entrar el clau multitudinari i expansiu dels autoconvidats per la cabota tristament realista de la capacitat de la llotja del Camp Nou la nit del proper 31 d'octubre. "Res no es pot comparar a un regat de Garrincha", sosté Buarque. Doncs mira, em temo que sí: uns quants centenars de càmeres enfocant-te, per exemple.

EL DIA

HERBSTTAG

Herr, es ist Zeit. Der Sommer war sehr groß.
Leg deinen Schatten auf die Sonnenuhren,
und auf den Fluren laß die Winde los.

Befiehl den letzten Früchten, voll zu sein;
gib ihnen noch zwei südlichere Tage,
dränge sie zur Vollendung hin, und jage
die letzte Süße in den schweren Wein.

Wer jetzt kein Haus hat, baut sich keines mehr.
Wer jetzt allein ist, wird es lange bleiben,
wird wachen, lesen, lange Briefe schreiben
und wird in den Alleen hin und her
unruhig wandern, wenn die Blätter treiben.

                                 Rainer M. Rilke


DIA DE TARDOR

Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l'estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.

Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dóna'ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort la suprema dolçor.

Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d'aquí d'allà, mentre les fulles giravolten.

                                 (traducció de Joan Vinyoli)

TOT ( O RES)

"Tot el que tenim..." Ho diu llepant les tes amb delectança. Tenir, no tenim res. Si de cas, tot allò amb què coincidim.

UN DE TRENTA-DOS

Montserrat Abelló, D. Sam Abrams, Roser Amills, Maria Cabrera, J.M. Calleja, Enric Casasses, Narcís Comadira, Anna Enrich, Josep M. Fonalleras, Francesc Gelonch, Àngels Gregori, Carles Hac Mor, Núria Martínez Vernis, Biel Mesquida, Dolors Miquel, Santiago Montobbio, Perejaume, Sebastià Perelló, Marta Pessarrodona, Miguel Poveda, Ponç Puigdevall, Susanna Rafart, Carles Rebassa, Carme Riera, Albert Roig, Isabel Ruiz, Gabriel de la S.T. Sampol, Sílvia Servan, Tantàgora, Jordi Van Campen, Jordi Virallonga, Ester Xargay. Del 18 al 21 d'octubre a Sant Cugat.

COSMOLOGIA

D'acord, el món és molt gran. Però la mida de tot plegat ni la perspectiva no les altera la llengua en què ho escriguis.

FESTA MAJOR

AL SENY ULTRATGES

Una de les meves faules predilectes podria haver estat escrita per La Fontaine pensant en l'expresident de Quintanilla de Onésimo, aquell inspector d'Hisenda pura sang que posa valent les sabates damunt de la taula i desbrida el seu jo més pregon quan el conviden a cal cosí gran...

La Grenouille qui se veut faire aussi grosse que le Boeuf

Une grenouille vit un Boeuf.
Qui lui sembla de belle taille.
Elle, qui n'était pas grosse en tout comme un oeuf,
Envieuse, s'étend, et s'enfle, et se travaille,
Pour égaler l'animal en grosseur,
Disant : "Regardez bien, ma soeur ;
Est-ce assez ? Dites-moi ; n'y suis-je point encore ?
Nenni. - M'y voici donc ? - Point du tout. M'y voilà ?
- Vous n'en approchez point." La chétive pécore
S'enfla si bien qu'elle creva.

Le monde est plein de gens qui ne sont plus sages :
Tout bourgeois veut bâtir comme les grands seigneurs,
Tout petit prince a des ambassadeurs,
Tout marquis veut avoir des pages.

Que l'any 1921, abans que ni José María ni George W. no haguessin nascut, ja venia a dir en traducció de Josep Carner (a l'Editorial Catalana, reeditada per Destino):

La Granota que vol fer-se tan gran com el Bou

Una granota veié un bou
que li semblà de bella alçada.
Ella, que tot plegat, no era gran com un ou,
envejosa, s'estén, i s'infla, atrafegada
per no restar, com a gruix, sota peu,
dient: ―Ma germana, mireu:
que n'hi ha prou així? Dec ser bastant pleneta.
―No gens. ―Ara potser? ―Tampoc. ―Ara serà!
―No vos hi acosteu pas.― L'encesa bestioleta
s'inflà tan bé, que va esclatar.

El món és ple de gent que fan al seny ultratges.
El burgès vol casal com el dels grans senyors.
Tot principal té els seus ambaixadors
i tot marquès vol tenir patges.