ANITA, OH ANITA

Passant pàgines del diari de dissabte trobo sense esperar-m'ho la necrològica d'Anita O'Day, morta aquest dijous a prop de la frontera dels noranta. Sense ser la meva cantant predilecta, O'Day té etiqueta pròpia al record per l'arxiconeguda conversa amb Roy Eldridge i la seva trompeta a "Let me off uptown", i remenant cds i antologies retrobo el seu swing lleuger a l'inici de la versió de "One of those things" (en un disc de versions de Cole Porter de 1959) o un excel·lent "Tea for two" a tota pastilla amb baix, piano i platets, a banda d'una gràcia innegable per jugar amb els canvis de ritme al "Sweet Georgia Brown" que comença amb aquells timbals de fons a pèl... Mai no m'ha convençut gaire, en canvi, el seu "Bewitched, bothered and bewildered" (regne d'Ella per excel·lència), mancat de la tensió dramàtica que sí que sap en canvi incorporar a un altre gran Rodgers&Hart, "Ten cents a dance", malgrat la big band de fons. Perquè Anita O'Day és cantant de big band, o cantant amb big band, alhora que Verve lady. Per al meu gust, gairebé sempre sembla que vagi un pèl massa accelerada, però segurament això ha estat part de la gràcia d'una de les carreres més llargues i prolífiques del jazz vocal, recorreguda de la mà de la popularitat i els èxits però també, com manen certs cànons, de la lluita contra addiccions diverses i contra la fera frívola del gust canviant dels temps.

Aquí podeu escoltar-la (i veure-la!) interpretant dos temes memorables al Festival de Jazz de Newport de 1958.