D'ELLS AGAFEM LA MESURA

Avui agafo un avió per anar-me a tancar uns dies amb altres col·legues vinguts de diferents països, per gentilesa del Cyfnewidfa Len Cymru (que vol dir Wales Literature Exchange), en un seminari de traducció literària a la terra de R.S. Thomas, de qui espero enllestir unes versions poètiques que fa anys que s'arrosseguen.

I pensant en el seminari i en la meva/nostra feina com a lectors enderiats (també privilegiats) i mediadors, no sé ben bé per què però m'ha vingut al cap aquest poema de Miłosz que el Xavier Farré va penjar a l'estiu a la seva pàgina. "D'ells agafem la mesura", diu. i "Amb el temps, o en transcórrer aquests temps nostres / l'ofrena de la saviesa i la simple bondat embelleixen" (si l'aneu a buscar a abcd xavier farré el poema té a més una bella torna de Julia Hartwig):


CAFFÈ GRECO

Als anys vuitanta del segle XX, a Roma, a la via Condotti,
seia amb Turowicz al Caffè Greco
i m'hi vaig adreçar, més o menys, amb aquestes paraules:
- Hem vist molt, hem conegut molt.
Han caigut estats, s'han succeït els països,
les quimeres de la ment humana ens han assetjat,
la gent ha desaparegut o s'ha enfonsat en l'esclavitud.
Les orenetes de Roma em desperten al matí
i aleshores sento la brevetat, la lleugeresa
d'allunyar-me de mi mateix. Qui sóc, qui he estat,
ja no és tan important. Perquè altres,
nobles, grans, em donen fermesa
quan penso en ells. En la jerarquia dels éssers.
Aquells, els que donaren testimoni a la seva fe,
als qui esborraren i trepitjaren els noms,
segueixen visitant-nos. D'ells agafem la mesura
diria que estètica, de l'obra, de les esperances, dels plans.

Amb què es redimeix la literatura
si no és amb una melopea laudatòria, amb un himne
encara que sigui a contracor? Tu tens la meva admiració
perquè has fet molt més que no tots aquests genials, vanitosos
companys meus que també van seure aquí.
No entenia per què els corsecava la manca de virtut,
d'on els venia el pesar de la consciència, ara ja ho entenc.
Amb el temps, o en transcórrer aquests temps nostres
l'ofrena de la saviesa i la simple bondat embelleixen.
Maritain, que vam llegir tots dos fa temps,
tindria motius d'estar orgullós. Però per a mi: l'estranyesa
que segueix la ciutat de Roma, que ens trobem de nou,
que encara seguim existint un instant, jo i l'oreneta.

 Czesław Miłosz(1986)

DE REFLEXIÓ

POSTDATA ADVERSATIVA. Rellegeixo el que escrit abans en aquesta entrada al costat d'algunes perles antireflexives de les darreres hores i em fa por que tot plegat no soni massa boniquet i, doncs, inerme. Que quedi constància, ni que sigui en postdata, que la reflexió possible proposada també té les seves antítesis, potser poc importants però punyents i molestes com mosques borineres: una (aneu al 29 d'octubre, 3r. paràgraf: impagable), dues (punxeu al vídeo), tres, tantes com poemes serens i il·luminadors vulguem citar.
(...)



Cadascú reflexiona com li ve més de gust, o potser com pot. A mi m'agrada reservar-me una hora llarga, o una mica més i tot, apagar el mòbil, deixar a terra tot el que s'acumula a sobre del sofà, al racó de l'estudi, i seure-hi a repassar sense buscar res en concret algun almanac de saviesa i distància i paraules ben dites (per compensar). Avui tinc a sobre de la tauleta De tots els vents, selecció de versions poètiques de Miquel Desclot magníficament editada per Angle el 2004, i A book of luminous things, una antologia de poesia internacional a cura de Czeslaw Milosz. I me'n vaig a voltar, turista sense campanya, del Japó del segle VIII a l'Europa més propera...


Jo prou voldria
estar quiet per sempre,
com una roca.
Però aquest nostre viure
no admet que res s'aturi.

                             Yamanoe Okura (versió de M. Desclot)


BEAUVAIS

Veig al retrovisor, tot d'una,
la mola de la catedral:
les coses grans habiten les petites
per un instant.

                             Adam Zagajewski (versió lliure de JS)


L'esperança és en l'obra.
Jo sóc un cínic a qui per la meva fe
resta aquest més enllà.
Jo sóc un cínic que té fe en allò que fa.

                             Vincenzo Cardarelli (versió de M. Desclot)

AMB MILOSZ

Tu, a qui no vaig poder salvar,
Escolta'm.
Comprèn aquesta parla senzilla, perquè m'avergonyeixo d'altra.
Ho prometo, no hi ha en mi la màgia de les paraules.
Et parlo callant, com el núvol o l'arbre. [...]

Visc des de fa uns dies en un país d'on no cal tornar, perquè és el meu país i és, de fet, al mig de l'altre país de tots del cada dia. De tant en tant es publica un llibre d'aquells que ens dóna corda per a anys: parlant de poesia traduïda, a mi em va passar amb Vista amb un gra de sorra, l'antologia de Wislawa Szymborska a càrrec de Josep M. de Sagarra (nét) editada per Columna l'any 1997; després, amb Clavats a la carn del món, de Iehuda Amikhai, traduït per Manuel Forcano, i ara hi torno amb Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000, on Xavier Farré tradueix una generosa tria de l'obra de Czeslaw Milosz, un dels grans escriptors del segle XX. Per què?, et demanen sempre, de seguida, quan dius o escrius una cosa així. Obre els seus llibres i llegeix.

Obro Travessant fronteres i he de llegir a poc a poc, tancant el llibre de tant en tant per respirar a fons, o per mirar enllà, i he d'anar a buscar el llapis per subratllar un vers, un final de poema, una imatge simple i original (la terra vista pels ocells com un "llac de foscor") o una estratègia admirable (tants segles després de tot), com la dels cavallets infantils i el mercat per parlar-nos del ghetto de Varsòvia i del pes de les paraules dels poetes. Milosz és una escola, un col·lega i un plaer, tot alhora: fa gran el que és petit i dóna forma abastable a l'immens. Com el núvol o l'arbre.