MEMÒRIA D'UN ESCENARI

Com en una mena de pàgines blanques de la literatura local (en el sentit ample del terme), proveu a aplegar els cognoms Arenas, Azúa, Badosa, Balcells, Bastardes, Benet i Jornet, Bohigas, Broggi, Capdevila, Carnero, Carreté, Casacuberta, Chordà, Coca, Cornudella, Cullell, Espasa, Fèrriz, Folch, Fonalleras, Gimferrer, Giner, Goytisolo, Guardiola, Herralde, Manent, Manzano, Márquez, Martos, Mascarell, Moix, Molas, Moret, Muñoz, Oller, Pèlach, Pelegrí, Pellejero, Piñol, Piquer, Porcel, Portabella, Prats, Pujol, Reverter, Rigol, Rubert de Ventós, Serra, Straufeld i Yvars (a banda dels Barral, Espriu, Ferrater, Gil de Biedma, Pla o Vázquez Montalbán presents en esperit)... No hi ha gaire gent que en sigui capaç. De provocar-ho, vull dir. Però és que l'endemà, divendres passat, Josep Maria Castellet feia vuitanta anys.

Sembla lògic (tot i que ell insisteixi que el que és lògic és no entendre les coses) que en la celebració d'una vida viscuda en grup, plena de gent i d'amistat, la sala s'ompli de forma significativa, i subratllem l'adjectiu. El protagonista, llegit, viatjat, simpàtic, irònic, s'ho mirava tot allà al mig però des d'una certa distància: la de la catàstrofe (són paraules seves) de l'edat, però també la de la calidesa i l'agraïment d'una intel·ligència celebrada i compartida. Des d'aquí toca afegir-se al brindis: felicitats, mestre!