MEDIOCRITAS

Dijous a la nit escoltava Enric Casasses amb un narrador català de primera que no l'havia vist mai en directe i que va quedar literalment trasbalsat. Divendres a la nit, assegut a tocar del monument musical que es diu Maria del Mar Bonet, mentre Miguel Poveda desgranava les seves impressionants versions de Comadira, Ferrater o Marçal, a més d'un tema inèdit a partir d'un poema de Montserrat Abelló, Biel Mesquida em mormolava a l'orella, enriolat, que algú havia deixat escrit en un comentari anònim al seu bloc que "els Manzanos, Subiranes, Mesquides i tutti quanti" no som sinó uns mediocres amb data de caducitat. A la nit, a casa, entro a llegir l'anònim i per comptes d'enfadar-me penso que potser hi estic d'acord i tot: és clar que som mediocres, al costat dels Casasses, Bonets, Povedes, Comadires, Ferraters o Marçals en acció. El final del missatge em sembla entranyable: "Temps nous amb gent nova. S'ha acabat la mediocritat!". No sé de què em sona, aquest titanisme perdonavides de pati de batxillerat. L'endemà, encara, al CCCB, Adam Zagajewski m'acotxava, em confirmava en la meva daurada vulgaritat de lector, d'espectador admirat. Tots som mediocres, benvolgut Antes Muerta, segons cap a on mirem. I sort que en tenim. Passa només que alguns encara no se n'han assabentat, segurament perquè no miren enlloc que no sigui al mirall. Però això no és nou: és tan vell com l'enveja.