divendres, 17 de novembre de 2006

PERSISTÈNCIA, SAVIESA, CONHORT











Amb la recuperació de la democràcia i de la Generalitat, algunes persones i algunes institucions van haver d’exercir el difícil i essencial paper de passera per sobre de quatre dècades de persecució i oprobi. En aquest sentit, l’any 1987 es posa en marxa la Institució de les Lletres Catalanes, reivindicant el fil que anava enrere fins a l’entitat del mateix nom creada al 1937 per la Generalitat republicana, amb Carles Pi Sunyer com a Conseller de Cultura. I amb la represa de la Institució, Jordi Sarsanedas va ser-ne escollit el primer degà, en representació dels escriptors i escriptores catalans. La tria no podia haver estat més pertinent: tant amb la seva obra com amb la seva persona Sarsanedas exemplificava –exemplifica– la continuïtat, el salt per damunt de la foscor, la persistència d’allò més remarcable de la literatura dels anys trenta (quan per un instant semblà que tot era possible per al nostre país) i dels dos exilis, l’exterior i l’interior.

Sarsanedas escrivia prosa i poesia des de la saviesa i l’elegància, des d’un profund coneixement del català orejat a França, a Itàlia i al Regne Unit, però també havia fet teatre, havia ensenyat, havia vetllat revistes i institucions benemèrites, havia escoltat i somrigut amb aquella paciència i aquella discreció dignes potser de millor causa. Val a dir que, a mesura que el país anava normalitzant-se, ell va anar obtenint també el migrat salari del reconeixement gremial i institucional, però em sembla que el que cal subratllar ara és sobretot que gaudia de ple de la millor recompensa a què es pot aspirar: l’estima i l’admiració d’aquells amb qui coincidí a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, a Serra d’Or, al PEN Català, a l’Ateneu Barcelonès, a l’IEC i, és clar, a la Institució. Abocat a tants requeriments, feliç d’obstinar-se en aquella persistència que només els miops confonen amb la tossuderia, Sarsanedas i el seu gest encalmat i els seus llibres plens de picades d’ullet cultes i populars alhora es convertiren en referent de la millor manera possible: sense voler.

Ell ha estat mestre i conhort per a molts dels que li anem al darrere, més encara havent tingut el privilegi de compartir-hi taula. Ara diuen que ha mort. Em miro els lloms dels seus quatre darrers llibres de poesia, Cor meu, el món, L’enlluernament, al cap del carrer, Com una tornada, sí i Silenci, respostes, variacions: quin prodigi en només set anys! I a ell m’acullo:

Com si morir fos saviesa, conhort,
en la ruïna i la persistència d’un temple
.

[Avui també parlen d'ell: Dolors Oller en nom del PEN, Els dies i les dones, El violinista celest, Oi?, Plagueta de Bord, Puig d'en Cama, Totxanes, totxos i maons, VilaWeb.]

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió