FOIX NO ESTÀ SOL

Diumenge 29 de gener va fer vint-i-cinc anys de la mort de Josep Vicenç Foix, un clàssic de la literatura catalana, i inevitablement vam sentir algunes veus parlant d’oblit institucional. Tots els escriptors a totes les literatures passen després de morts uns anys d’incertesa en la seva memòria pública, fins que el temps va emetent el seu judici (i sempre a l’espera d’eclipsis o resurreccions segles després). Però nosaltres hem afegit a la dieta del nostre ecosistema literari el celebracionisme, i aquesta substància crea addicció.

La discreta remembrança del poeta de Sol, i de dol (bàsicament, a Internet i als mitjans) contrasta amb el recent desplegament oficial pels cinquanta anys de la mort de Josep M. de Sagarra. És clar que no tots els escriptors tenen la sort de tenir un fill contumaç amb columna en un mitjà de primer rengle. No el té òbviament mossèn Antoni M. Alcover, l’iniciador del Diccionari català valencià balear, que va néixer fa cent-cinquanta anys; no té fills tampoc Gabriel Ferrater, ara que es compliran noranta anys del seu naixement i els quaranta de la seva mort; ni en té Salvador Espriu, el centenari del qual ja escalfa motors de cara a 2013. Sí que va tenir fills en canvi Pere Calders, i no hem vist que cap surti a tocar la campana del greuge en el centenari –enguany– del naixement de son pare. Cal doncs concloure que els escriptors depenen dels fills, per passar a la posteritat? Jo més aviat apostaria pel fet que els calen hereus, en el sentit més ampli possible del mot. El poeta de Sarrià té al darrere la Fundació J.V. Foix, que enguany ha dut a les llibreries un preciós Cada poeta és ell amb dinou poemes, un cd amb recitats, traduccions al castellà i estudi introductori de Ramon Salvo. A més, hi som els lectors (els que després fem classes i els que simplement llegeixen i recomanen).

És donant suport a les entitats privades, promovent edicions ben fetes i ben distribuïdes i apostant pels lectors que les institucions públiques fan la seva feina amb la memòria dels escriptors. Si no, si hem de tenir un Any i hem de llogar el Palau per cada xifra rodona a partir d’ara, donat que la literatura catalana floreix a principis del segle XX ja cal que a Cultura fitxin un guàrdia urbà i li facin fer un curset d’Excel.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 1-II-12
Versión en castellano









MÉS
Conversa amb Jaume Vallcorba (VilaWeb, 29-I-12)
Jordi Galves, "L'aventura de J.V. Foix" (Un dia en les carreres)

CONVITS

Ara fa cent anys, un 18 d'octubre com avui, potser també amb aquesta pluja a mig caure-o-no-caure, es clausurava a Barcelona el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Antoni M. Alcover n'havia encès la foganya cinc anys abans amb la seva "Lletra de convit", i no havia parat d'atiar-la amb el desplegament d'una colossal energia involucradora i amb bona part de les eixides per les terres de parla comuna que havien de servir després de base per a la redacció de l'impressionant diccionari adjectivat català-valencià-balear. L'agost de 1906, Alcover apuntava per exemple, "Cap a la Torre de Cabdella": El Jaume té una partida d’infants, vuit o nou, tots molt agradables i simpàtics. Els explicam el nostre objecte, i se’n fan càrrec tot d’una, perquè ja estan alliçonats de Mr. Saroïhandy. Van a cercar quatre o cinc nois i noies, i amb uns i altres començam l’estudi de la fonètica i de la conjugació. Aviat se distingeix per eixerida i entesa la Marieta, una filla de la casa, d’una tretzena d’anys. Conjuga els verbs amb una seguretat i un aplom admirables; no baubeja gens ni s’embulla cap mica i respon a l’acte. El Dr. Schädel també li demana moltes de coses de fonètica, i li respon tot d’una, fent un breu parèntesis a la conjugació. I llavò que no es cansa gota...

Ahir ens en va parlar Aina Moll a la sessió inaugural del cicle de conferències de commemoració del I Congrés, el de la magnífica foto que donava la benvinguda a l'exposició sobre Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera, asseguts al davant de tot, a primera fila... Escriptors, lingüistes i promotors culturals vinguts d'arreu conjurats per una cosa tan bàsica, tan simple, tan embolicada avui (i aleshores): dir que la llengua de Llull és una i comuna i que vol ser gran i rica contra ningú.











[PD. Ah, si em disculpeu un consell, no us perdeu les cròniques que subal ha anat fent de la darrera Fira de Frankfurt: la d'avui mateix és reconfortant per als amics dels llibres i les lletres.]