MARAGALL, CARNER, RODOREDA I...?

Tot just una passa enfora de la llinda de l’Any Rodoreda, ens arriba la bona nova que s’ha posat en marxa una oficina per coordinar un doble Any Maragall (doble perquè el 2010 farà segle i mig que Joan Maragall va néixer i el 2011 un segle que va morir, el desembre de 1911, poc després d’enllestir Nausica). La planificació i la coordinació, en cultura sempre celebrades, venint del món institucional fan un bon efecte també doble. La notícia ha coincidit, a més, amb la celebració a la Universitat de Barcelona d’un seminari acadèmic sobre Josep Carner amb l’excusa (o el motiu, diguem-me com vulguem) que fa 125 anys l’escriptor va néixer allà on ara hi ha un edifici que duu el seu nom: durant uns dies el blanc esclatant d’uns lliris recordava a l’entrada del carrer Aribau l’alt valor de la paraula, quan sabem subratllar-la.

De tota manera, Rodoreda, Maragall i Carner són apostes de risc tirant a zero: tots tres noms –centenaris– formen part del canon consolidat d’una literatura més fibrosa que frondosa que, potser per això, ha anat agafant-li el gust a treure a passejar els gegants. Res a dir-hi. Però estaria bé, també, mirar de deixar les tres xifres al pastís d’aniversari en només dues, i esprémer una mica la imaginació amb el que entenem per homenatge –com han fet a internet uns particulars sense pressupost amb el recent Ablogcedari en record de Joan Brossa. I estaria bé no obviar grans noms que la falta de distància no deixa veure en tota la seva magnitud (com ara el de Jordi Sarsanedas) i, sobretot, no haver d’esperar que els escriptors hagin passat el tràmit empipador del tanatori per dedicar-los les nostres saturnals. Diu que Quim Monzó (amb exposició en marxa al nou Santa Mònica) i Baltasar Porcel (“Escriptor de l’any” a les Illes) passen al davant en aquest sentit. Molt bona notícia. També hem celebrat fa poc Montserrat Abelló i Màrius Sampere. Però és que la nòmina de festejables vius demanaria una altra columna. Perquè és de vida, que parlem. Com deia fa uns dies Jaume Cabré: darrere de la celebració dels aniversaris d’escriptors hi batega el concepte clau del patrimoni col·lectiu. I el patrimoni, si no és viu, fa una nosa trista, empolsegada i cara.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 18-II-09
Versión en castellano