CENT RODOREDES

L’impagable diccionari Alcover-Moll explica que un rodor (o roldor) és un arbust molt ramós, i doncs per evocar una rodoreda hauríem d’imaginar-nos un munt de petites branques entrellaçades, superposades, bifurcades, un joc de fugues enlaire i de línies lleugerament divergents però sempre unides pels tanys comuns.

¿Coneixien vostès, per exemple, la imatgeria potent i inquietant sorgida de les mans (i els pinzells) de Rodoreda al seu exili europeu, la interiorització i la devastació d’aquestes pintures i collages tan del seu moment i tan reveladores avui que encara són a temps d’anar a veure (fins a l’1 de febrer) a la Pedrera, en una bella exposició comissariada per Mercè Ibarz? S’esperaven vostès que la barreja de melodrama, força narrativa i mestratge formal de la gran narradora donaria tant de si adaptada dalt de l’escenari com s’ha pogut veure enguany al TNC? Han llegit “El món d’Ulisses” i la resta de l’excel·lent poesia de l’autora, rescatada per Abraham Mohino al volum Agonia de llum? S’imaginaven vostès la dona tossuda (o ferma, segons el punt de vista), dubitativa per moments, desplaçada, tirant a conservadora que sorgeix de la llarga correspondència intercanviada amb l’editor Joan Sales? No se’ls fan ja les dents llargues a l’espera de l’edició dels epistolaris amb Armand Obiols i Josep Carner?

Han passat els dotze mesos dels actes pel centenari del naixement de Mercè Rodoreda i el balanç general convida a la satisfacció perquè, enllà dels inevitables actes més o menys institucionals i de les previsibles (i esperades!) edicions, la imatge de l’autora en surt enriquida i potenciada, com ja va passar el 1997 amb l’Any Pla o el 2002 amb l’Any Verdaguer. El centenari de la mort o el naixement d’un escriptor és sempre una oportunitat per a la divulgació o la reivindicació. Només en el cas dels grans noms acaba representant a més, passats cent anys, un engrandiment de la seva imatge, una intensificació del seu llegat literari. Vull dir que, parlar, podem parlar de (gairebé) tothom, però que se n’engrandeixin i revaloritzin i es facin més densos i intensos i més atractius nom i obra només passa amb els grans petits autors ramosos, resistents, arboris. Els de fruits negres, lluents, verinosos. Com una rodoreda.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 21-I-09
Versión en castellano

Més botànica literària: sobre verdeguers i roldors a ca l'Erraté