RODOREDA, MALGRAT TOT

Em sembla que era Montserrat Roig (de qui es poden veure un bell grapat de fotografies de Pilar Aymerich a la Setmana del Llibre en Català de Barcelona), qui es queixava amb amargor que en aquest nostre país un escriptor sempre està tornant a començar, que tot el que ja has fet és com si fos transparent.










Avui, compro un diari amb redacció a Barcelona i hi llegeixo, amb motiu de la presentació de Mercè Rodoreda i el seu temps (Rosa dels Vents), de Marta Pessarrodona, que "Rodoreda ya tiene una biografía a la altura de su importancia real." Ya? Jo conec com a mínim tres bones biografies de Mercè Rodoreda de principis dels noranta (que van aparèixer, a més, amb molt poca distància temporal i van provocar un interessant debat) de Carme Arnau, Montserrat Casals i Mercè Ibarz, a banda de l'extraordinari àlbum biogràfic i fotogràfic De foc i de seda de Marta Nadal (Edicions 62-Fundació Mercè Rodoreda-IEC, 2000). El periodista rebla l'assumpte amb un magnífic titolet intern: "La Virginia Wolf casera"... Quina manera més esplèndida de tallar-nos les cames! És clar que si pots escriure "Wolf" (també escriu "Sam Abrahams" i rebateja l'autora com "Pessadorrona") i ni tu ni el cap de secció o de tancament no hi veieu un problema, demanar que a més se sàpiga què s'ha publicat fa només uns anys o com consultar Google és anar molt més enllà de l'abecé de l'informador. La qüestió és acabar de pressa i cap a la propera notícia, que si no és bou serà bèstia grossa.

Benvinguda sigui l'aproximació de Marta Pessarrodona, a pocs anys del centenari de la millor novel·lista catalana del segle. I pobres de nosaltres, que d'anar empassant-nos alguns divulgadors acabarem amb la memòria en blanc.