RODOREDA I SALES: REGANT AMB TRANQUIL·LITAT

Avui que fa just cent anys del naixement de Mercè Rodoreda, a més d'una columna discreta i emocionant de Josep M. Fonalleras, teniu a la xarxa una entrevista magnífica amb Maria Bohigas, actual responsable de Club Editor, sobre la correspondència (d'aparició imminent) i la relació entre Rodoreda i Joan Sales. Aquest luxe d'editor i de narradora en els pitjors temps possibles podria fer reflexionar els evolucionistes irredempts del món de la cultura.

Explica, per exemple, Maria Bohigas: Aquest epistolari és com una gran novel·la. Comença amb una batalla campal: la Rodoreda està desfeta, perquè el seu ingrés a les lletres catalanes fracassa (no ha aconseguit el Sant Jordi). I rep una carta de salvació: en Sales vol llegir la Colometa! I, tot seguit, la reacció entusiasta del Sales dient-li: 'Arribo al despatx mort de son, per culpa de vostè. M'he passat la nit en blanc llegint la seva novel·la.' I a partir d'aquí comencen a barallar-se com gat i gos, perquè en Sales li diu que hi ha una sèrie de paraules que li fan nosa. Tot l'any 1961 (la primera carta és de final de desembre del 1960) s'esbatussen com desesperats. Veus que aquella relació no és de cortesia i de professionalitat, sinó que és una relació apassionada, perquè tots dos s'abranden pel llibre i el volen com ells el veuen. Fins al punt que en Sales acaba dient a la Rodoreda: 'El que passa és que jo m'he enamorat de la Colometa i vós, encara que no em sigueu gaire més gran, sou com una mare amb el seu gendre.' I aquest moment inicial dura els primers anys seixanta. 'La plaça del Diamant' es publica el 1962, i llavors veus que, tot seguit, en Sales es preocupa de traduir-la i fa moltes gestions perquè voli fora d'aquí. I vas veient que, d'aquest caminar plegats i d'aquesta relació de gat i gos, en neix una d'aquelles amistats antigues: amb els anys i a mesura que es fan vells, veus com s'entendreixen i es tornen en certa manera més trivials, però amb una dolçor... Veus que simplement s'escriuen una carta perquè s'acaba l'any, i ella li diu: 'No esteu pas malalt?, fa molt de temps que no sé res de vós.'

Per a uns quants que sense ser vells compartim, ai las, el problema de la gran narradora el millor és cap a mitja entrevista quan la néta de Sales parla del temps de Romanyà: En una de les últimes cartes de l'any 1982 [Rodoreda] explica a Sales, en un paràgraf brevíssim, que li costava treballar. I en Sales li diu: 'La mandra és la cosa més respectable del món. Regueu amb tota tranquil·litat.'