dissabte, 9 de febrer de 2008

NOTES ROMPUDES







Un parell d'emails d'amics insistents i l'amable referència a la meva prèvia a l'espectacle del Josep Duran al seu bloc, m'empenyen a no deixar passar més dies esperant l'estona tranquil·la per escriure un text raonat i raonable sobre l'anada a veure el Coral romput de Joan Ollé al Lliure: sé per experiència que això sol ser la porta al silenci (com a molt, al silenci amb mala consciència). Agafo doncs la llibreta i miro de transcriure —i reprendre, ep— les notes apuntades a les fosques (ho heu provat mai, d'escriure sense veure-hi? La sensació és curiosa). Som-hi...

Per què tanta gent a escena? La coralitat del text és de veus, no de gent junta. De veus successives, no simultànies. Però m'agrada el joc de les tres (de vegades quatre, quan hi afegeix la Carulla, que no sembla però cridada a encarnar-se en aquest text) personificacions de la veu del poema.

Veient l'espectacle i aquesta sala gran plena cada dia et vénen unes ganes també grans d'escopir al plat (per ser educat) dels gestors i governants valencians que no només renuncien a aquest patrimoni, sinó que el silencien. O n'abominen.

Què hi pinta aquesta noia despullada de cos impressionant que es va passejant per les escenes sense badar boca?

En un país una mica més espaviladet, a la sortida (o dilluns a la llibreria) el públic podria comprar una edició del llarg poema per rabejar-s'hi. Ni els que ens en sabem trossos de memòria, podem dir que el tenim al cap. Ara, sortint d'aquí, em tocarà fotocopiar un cop més "la lletra" per a un grapat de gent.

El millor que puc dir del muntatge (a banda del seu ressò públic, miraculós): et fa percebre coses noves a l'obra, tantes lectures després.

La proposta escènica d'Ollé potencia o subratlla aspectes del text original que als dos discs d'Ovidi Montllor queden una mica aplanats o confusos sota el pes de la veu d'ell, de la llengua dita. El trenat de les diverses fibres amb què l'obra és construïda, per exemple: Itàlia, l'ascensor (i altres vehicles de tracció: el tramvia, el tren), la revetlla al carrer, l'interior del pis, els records personals, l'escriptura. L'aparent (en una lectura o escolta ràpida, o fragmentada) acumulació desendreçada de l'obra té molt, de fet, de trena, de successió, d'ensamblatge.

Quina capacitat per evocar temps i ambients, la de la bona poesia!

M'havien dit que el final era de calfred i públic dempeus, però jo m'he quedat assegut, incòmode, a la cadira. A qui se li ha acudit la idea suïcida de recuperar-hi la veu de l'Ovidi? És com fer un remake de Citizen Kane i acabar amb els cinc darrers minuts del metratge de Welles. L'homenatge (impressionant homenatge) al doble elapé de 1979 ja és haver aixecat aquest espectacle, estrenar-lo, omplir la sala, tornar a fer parlar els mitjans de la tríade Estellés/Montllor/Soler. Aquest homenatge dins l'homenatge final apunyala la intensitat, el clima lentament construït durant cent minuts.

I per damunt de tot aquest Coral romput el que ens diu és que Estellés i la seva obra volen sols. Que la bona poesia té molt de camp per córrer. Que a la nostra literatura el que li calen són sobretot bons bussos, bons lectors. Com ho era Ovidi Montllor. Com ho és Joan Ollé.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió