divendres, 4 de setembre de 2015

I SEGUESC EL CAMÍ

Aquests versos ja els vaig posar aquí anys enrere, quan ella morí, però no m'importa gens tornar-hi. Perquè avui, fa mil anys o fa quatre dies, ha nascut Vicent Andrés Estellés.

Aquí els podeu escoltar a més, mentre llegiu, dits i musicats per Ovidi Montllor i Toti Soler. Feliç ram convuls de síl·labes de vidre.










SONATA D'ISABEL

He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, damunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any quaranta-vuit.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amants per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredat i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.

 Vicent Andrés Estellés (fragm.)


MÉS
El mateix fragment del Mural del País Valencià, recitat ara per Pau Alabajos.
Entrevista de Montserrat Roig a Estellés al programa "Personatges", de TVE (1978).
Josep M. Espinàs entrevista Estellés al programa "Identitats" (TV3, 1987).

2 comentaris:

  1. No et puc dir moltes gràcies. Sempre en serien poques per tu, el missatger, d'un poema que emmudeix la meva ànima i m'humiteja els ulls.

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu per un comentari tan amable, Glòria. El mèrit és tot d'Estellés (i d'Ovidi i Toti Soler, en aquest cas).

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió