diumenge, 9 d’octubre de 2011

L'OLOR DE CARN CREMADA














Amb estudiants de tres continents llegim en castellà A lingua das volvoretas de Manuel Rivas (el relat en què es basa la pel·lícula de José Luis Cuerda), i l'altre dia vaig aprofitar per recomanar-los que anessin a veure Pa negre dient-los que així tindrien dues visions "perifèriques" de la postguerra espanyola. Avui veig també a El País que Gerardo Iglesias ha recollit una vintena d'històries de la repressió a Astúries (al nostre curs d'aquí a unes setmanes hem de llegir La història universal de Paniceiros).

Trobo que el títol que Iglesias ha posat al seu llibre, Por qué estorba la memoria, està prou bé: enllà de simplificacions i mistificacions, la guerra civil espanyola i la llarga postguerra són com una mena de mirall en què durant anys i anys i encara avui molts s'esforcen a no mirar-se. Un mirall (o una finestra, o una tribuna) que mostra fins a quin punt la crueltat (i el seu germà bessò, l'abús de poder), la violència, el complex d'inferioritat i la tergiversació de les paraules han estat un paisatge habitual a Espanya. Han estat i són. No parlo de bons i dolents, de dretes o esquerres, de nacionals o nacionalistes: parlo dels que en volen parlar i ho volen documentar (amb l'esperança d'assumir-ho i superar-ho algun dia) i els que no: aquesta és la línia de front real. Una línia més o menys clara si ens referim avui a l'expulsió dels jueus o a la Inquisició però que es desdibuixa a mesura que ens acostem al segle XX. Perquè obviar que la violència de tota mena hi va ser (a un bàndol i a l'altre, sí, en proporcions i circumstàncies diferents) i que no ha estat públicament assumida i no se n'ha demanat públicament perdó ni se n'han exorcitzat les causes, acceptar que la societat espanyola de la postguerra és una societat construïda sobre la desposessió, els abusos i el silenci imposat, tot plegat pot semblar senzill i fins i tot pràctic però té un cost.

Veure les pel·lícules de Cuerda o Villaronga i llegir el que Iglesias retreu és trist, desagradable, però a mi em fa venir esgarrifances sobretot pel poc que costa fer-ne paral·lelismes (no en els fets, sí en la retòrica i les actituds) amb el que vivim avui. Episodis com els pals a les rodes de la llei de la memòria històrica (i la impossible votació de disculpa del Congrés dels Diputats), l'avís de reobertura del Valle de los Caídos, els homenatges i les lloes a Fraga, els comentaris als mitjans digitals sobre qualsevol notícia que implica bascos o catalans, la reaparició aquests dies d'aquell jove falangista dels anys setanta reloaded o fins i tot bona part de la retòrica antiestatutària del 2006 al 2010 avisen que quan governin els que segons les enquestes tindran majoria absoluta hi ha ben poques possibilitats d'anar en la direcció de posar-nos per fi, cinc-cents o sis-cents anys després, davant del mirall i acceptar alguna de les tristes tares celtibèriques. Els camperols i els mestres afusellats sense judici a Andalusia, les milicianes violades a Mallorca, els passejats a l'Arrabassada, els cremats vius asturians continuaran doncs pudint, tot i que molts no ho sàpiguen. I nosaltres ens preguntarem per què aquesta obsessió amb la unitat i la grandesa, com se'n pot dir igualtat de l'espoli i la institucionalització dels privilegis, d'on ve l'al·lèrgia a la diferència, com es pot enaltir amb tant d'orgull les tares.

1 comentari:

  1. Belchite. Un home gran vol fer-nos de guia. Comença a parlar de pobles i trinxeres. El guia defensava la ciutat. L'avi del meu marit l'atacava des de fora. La conversa es va aturar allà, per sempre.

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió