ALGUNES COSES CERTES

Els tertulians mandrosos i els liberals de manual es pensen que l’ecologisme és un luxe, a més d’una pèrdua de temps. Consideren que lluitar per salvar les balenes és poc més que un hobby de diletants. Però les balenes (com els drets humans, com les llengües minoritàries) són un dels termòmetres de la salut de la diversitat al món, a cada país del món, i de la diversitat en depèn el futur de tots plegats. Sense respecte i promoció de la biodiversitat el futur que ens espera és el del màrqueting de les transnacionals.

Els que seguim des de fora la literatura asturiana (vull dir la literatura en llengua asturiana) ens topem sovint amb el mig somriure suficient del menyspreador de l’ecologisme: “Asturià?” Sí senyor, asturià (o asturlleonès, si ens volem posar filològics). Una llengua i una comunitat petites –com a una altra escala ho són tantes altres segons amb què les comparem–, i precisament per això d’un interès excepcional per conèixer la salut cultural i democràtica d’Espanya, com el que passa a la Val d’Aran o als altres territoris (respectem els xantatgistes institucionals valencians i no diguem “país”) de la nostra parla ho és per establir la salut de la cultura catalana.

Què en sabem els catalans de l’asturià? Doncs per poc que volguéssim, d’uns anys ençà, gairebé tot el que ha escrit l’autor més reconegut d’ençà del Surdimientu, Xuan Bello, puntualment traduït a la llengua de Gabriel Ferrater per Adesiara, editorial exemplar que s’està guanyant a pols ser cas d’estudi en algun màster local d’edició. De la mà de Jordi Raventós, responsable d’Adesiara a més de traductor, ens acaba d’arribar Unas poucas cousas guapas, publicat el 2008 i ara convertit en Unes quantes coses boniques. Hi trobaran sarrons, arbres, illes, parcs, viatges, mentides, records... Jo quan llegeixo Xuan Bello mai no acabo de saber si llegeixo ficció, alguna mena de quadern de notes, un fals dietari o unes memòries enriquides. El que sí sé és que mai no m’hi avorreixo, i que en surto sempre una mica més savi i amb un somriure als llavis. Cosa que, ben mirat, em sembla tot un programa vital. O nacional. O editorial.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 18-III-15
Versión en castellano