AL DIA

Eternament en retard amb el correu. Tinc la sensació que el dia que em trobi amb Sant Pere encara li hauré de dir: "Pots esperar una estona? És que tinc uns missatges pendents de respondre…"

ATENCIÓ I EXPECTATIVES

A l'hotel, quan fas el check-in, escoltes sobretot a quina hora comença l'esmorzar, i després el problema l'acabes tenint sempre per arribar (a quina hora era?) abans que tanquin.

PERDONEU,

que no som serps. I passeu un bon cap de setmana.

USHER NO CAU

Els que de joves, caragolats al sofà de casa, llegíem Edgar Allan Poe en el castellà de Julio Cortázar en aquells llibres blavosos d'Alianza Editorial i ens vam quedar penjats, per exemple, de "The fall of the House of Usher", mai no vam arribar a imaginar que un dia traspassaríem amb el somriure als llavis el llindar d'una antiga bodega de barri no a Nova Anglaterra sinó a Sant Gervasi de Cassoles convertida en llibreria amb el nom, precisament, de Casa Usher.

Avui a la tarda obre les portes al número 79 del carrer Santaló Casa Usher Llibreters, una aposta digna de treure's el barret a càrrec de tres joves lectors i emprenedors amb el suport d'un grapat de microcòmplices.

Que la hiperestèsia literària local ens sigui lleu, i ens faci a tots plegats una mica més feliços. I que tingui forma de molts, molts llibres més.

CHIERICATI

"En què pensa, quan escriu versos?" Sincerament, no ho sé gaire. Sé, això sí, coses que mai no m'hauria pensat mentre escrivia Rapala o Una pedra sura: per exemple, que en llegiria poemes en un edifici de Palladio. I això passarà dimarts de la setmana vinent a Vicenza. O sigui que, com deia aquell, gairebé tot és possible, i el que no ja veus.

DOLS

Em sembla que un dia com avui poca cosa més hi deu haver a afegir a tot el que ja hem vist i llegit que això d'aquí, de fa uns anys i de sempre.


Outsin (mort al 1807)

A les arrels de l'herba
amagat sento
cucut, cucut.

MAGISTER

 
DIES DE GIRONA
                                  «Dins la nostra fusta mesquina, ressonen homes i ciutats» Carles Riba, Estances

Acabem d’arribar. Baixem del tren que esbufega escandalosament. Som embolicats en una boira trista que bruteja. Veig les figures que es mouen sense deixar-se endevinar. La mare —endolada— es confon al bell mig del carrer, carregada amb un matalàs a coll. Cada vegada ens aturem més sovint per reposar. Ni ens adonem que travessem el Pont de Pedra. La pujada de Sant Martí se’ns fa costeruda. Entrem al Seminari i encara ens falten sis plantes partides pel pati. A dalt de tot hi ha la cel·la. La mare em fa el llit i m’arregla l’armari. Després l’acompanyo fins a la porta i em quedo sol. Vaig sentir que alguns jugaven al pati i hi vaig anar a tirar quatre xuts i a fer els primers companys. Era el dia 15 d’octubre de l’any 1946.

 Modest Prats, Homilies de Medinyà (Empúries, 2011)


Avui a les 12:30 l'Institut d'Estudis Catalans ha programat un acte acadèmic d'homenatge amb motiu del primer aniversari de la mort d'aquest home que seguia la seva mare amb un matalàs a coll, un dels més grans savis de la llengua catalana després de la guerra. Hi haurà Josep M. Nadal, de la Secció Filològica, Francesc Feliu, Xavier Folch, Josep M. Fonalleras, Mariàngela Vilallonga, Teresa Cabré i Narcís Comadira. Justament ahir corregia les proves d'un llibre en què es reprodueix la dedicatòria a Gabriel Ferrater, mort feia poc, amb què Comadira encapçalà Un passeig pels bulevards ardents: "Vita litterisque amico atque magistro. In memoriam". Doncs això.

MÉS
"Modest Prats, l'homenatge" (VilaWeb, 30-X-11)
Josep M. Fonalleras, "Necessari Modest" (El Periódico, 17-IV-09)

ESTRAFOLLA

Samarreta rosa de màniga curta sota un abric blanc de pell, mòbil amb brillantets a la mà com si dugués una llanterna, morè d'UVA i ulleres de sol i somriure d'anunci malgrat la pluja. Algunes turistes eslaves riques superen el paper couché.

PREPARAR-SE O NO

«El que poden esperar els catalans a Espanya no és cap secret, l'hi criden a veus: "No vull que a Andalusia se la mani des de Catalunya, no vull que mani un partit que es diu Ciutadans, que té un president que es diu Albert". Deu ser a això al que es refereix el senyor Francesc de Carreras quan nega l'existència del nacionalisme espanyol: deu voler dir que el que hi ha és xenofòbia pura. Encara que també hi ha polítics que es reconeixen amb naturalitat com a nacionalistes espanyols. "L'altre dia un independentista em va dir: és vostè un nacionalista espanyol. I jo li vaig respondre... Efectivament!". Són declaracions del candidat socialista a l'alcaldia de la capital d'Espanya, que continua: "En aquests moments el nostre país és una nació que volen dissoldre i aquesta dissolució mirarem d'evitar-la cada dia del nostre futur polític. Si per als antiespanyols Espanya és una nació en procés de dissolució, els prometo que la meva tasca política tractarà d'impedir-ho." No es tracta de ser de dretes o d'esquerres però tampoc de no ser ni de dretes ni d'esquerres, ja que un dirigent de Podem acaba de referir-se en la seva visita a Catalunya a Isabel i Fernando i als cinc segles de la unitat d'Espanya per explicar per què tampoc consentiran que els catalans decideixin el seu futur. Del que es tracta és de ser espanyolista. Que es preparin els "antiespanyols" (...) Lliurar-se amb el carnet a la boca i els braços amunt no salvarà ningú en particular i afebleix la posició del conjunt del país. A Catalunya la volen derrotada. Davant d'un conflicte polític plantejat amb la lògica bèl·lica, com és aquest, hi ha tres sortides: guanya un, guanya un altre o es pacta armistici i es negocia. Rendir-se només és rendir-se, ser vençut. Cal tenir força tant per guanyar com per aconseguir un armistici. L'estat espanyol demostra que utilitza tota la força legal i il·legal, no li calen reforços. La societat catalana només té la seva ciutadania, i la necessita tota.»

 Suso de Toro, "Catalunya? Derrotada" (Ara, 20-III-15)

JOE ROBERTS

De vegades et trobes enmig de jocs de veus amb què no comptaves: aquí el Joe Roberts de "Highway Patrolman" diu amb la veu de Dar Williams aquell vers de Bruce Springsteen: Nothin' feels better than blood on blood.

Visca Nebraska. I bon cap de setmana




MÉS
La mateixa cançó versionada per Johnny Cash.
Springsteen interpretant el tema en acústic el 2005.

POSSIBILITATS

Prefereixo el cinema.
Prefereixo els gats.
Prefereixo els roures al llarg del Warta.
Prefereixo Dickens a Dostoievski.
Prefereixo que m’agradi la gent
més que no estimar la humanitat.
Prefereixo tenir fil i agulla a mà, per si de cas.
Prefereixo el color verd.
Prefereixo no mantenir
que la raó té la culpa de tot.
Prefereixo les excepcions.
Prefereixo anar-me’n aviat.
Prefereixo parlar amb els metges d’alguna altra cosa.
Prefereixo les velles il·lustracions de línia clara.
Prefereixo l’absurditat d’escriure poemes
a l’absurditat de no escriure'n.
Prefereixo, en l’amor, dates incertes d'aniversari
que es poden celebrar cada dia.
Prefereixo els moralistes
que no em prometen res.
Prefereixo la bondat maliciosa a la confiada en excés.
Prefereixo la terra vestida de paisà.
Prefereixo els països conquerits als conqueridors.
Prefereixo mantenir certes reserves.
Prefereixo l’infern del caos a l’infern de l’ordre.
Prefereixo els contes de Grimm a les portades dels diaris.
Prefereixo fulles sense flors a flors sense fulles.
Prefereixo els gossos amb la cua sense retallar.
Prefereixo els ulls clars, perquè els meus són foscos.
Prefereixo els calaixos.
Prefereixo moltes coses que aquí no he mencionat
a moltes altres que tampoc no he dit.
Prefereixo els zeros tots sols
als que fan cua darrere d’una xifra.
Prefereixo el temps dels insectes al temps de les estrelles.
Prefereixo tocar fusta.
Prefereixo no preguntar quant temps més i a on.
Prefereixo seguir considerant fins i tot la possibilitat
que l’existència té la seva raó de ser.

  Wislawa Szymborska, Gent dalt del pont (1986)
  Versió (indirecta) de JS, amb l'ajut inestimable de Xavier Farré



MÉS
Amanda Palmer dient el poema en anglès
Wislawa Szymborska a abcd, el blog del poeta i traductor Xavier Farré
Wislawa Szymborska al F l u x

ALGUNES COSES CERTES

Els tertulians mandrosos i els liberals de manual es pensen que l’ecologisme és un luxe, a més d’una pèrdua de temps. Consideren que lluitar per salvar les balenes és poc més que un hobby de diletants. Però les balenes (com els drets humans, com les llengües minoritàries) són un dels termòmetres de la salut de la diversitat al món, a cada país del món, i de la diversitat en depèn el futur de tots plegats. Sense respecte i promoció de la biodiversitat el futur que ens espera és el del màrqueting de les transnacionals.

Els que seguim des de fora la literatura asturiana (vull dir la literatura en llengua asturiana) ens topem sovint amb el mig somriure suficient del menyspreador de l’ecologisme: “Asturià?” Sí senyor, asturià (o asturlleonès, si ens volem posar filològics). Una llengua i una comunitat petites –com a una altra escala ho són tantes altres segons amb què les comparem–, i precisament per això d’un interès excepcional per conèixer la salut cultural i democràtica d’Espanya, com el que passa a la Val d’Aran o als altres territoris (respectem els xantatgistes institucionals valencians i no diguem “país”) de la nostra parla ho és per establir la salut de la cultura catalana.

Què en sabem els catalans de l’asturià? Doncs per poc que volguéssim, d’uns anys ençà, gairebé tot el que ha escrit l’autor més reconegut d’ençà del Surdimientu, Xuan Bello, puntualment traduït a la llengua de Gabriel Ferrater per Adesiara, editorial exemplar que s’està guanyant a pols ser cas d’estudi en algun màster local d’edició. De la mà de Jordi Raventós, responsable d’Adesiara a més de traductor, ens acaba d’arribar Unas poucas cousas guapas, publicat el 2008 i ara convertit en Unes quantes coses boniques. Hi trobaran sarrons, arbres, illes, parcs, viatges, mentides, records... Jo quan llegeixo Xuan Bello mai no acabo de saber si llegeixo ficció, alguna mena de quadern de notes, un fals dietari o unes memòries enriquides. El que sí sé és que mai no m’hi avorreixo, i que en surto sempre una mica més savi i amb un somriure als llavis. Cosa que, ben mirat, em sembla tot un programa vital. O nacional. O editorial.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 18-III-15
Versión en castellano

QUID PRO QUO

Ahir a la sessió del gabinet de lectura de La Central, la convidada, l'editora Donatella Lanuzzi, de Gallo Nero, ho va dir referint-se a altres editors d'aquests que aparentment no tenen temps per a res: "¿Si tú no lees, ¿por qué pretendes que el señor entre en una librería y te compre a ti tus libros?". I jo vaig pensar que, fet i fet, també ho podríem aplicar a un grapadet d'escriptors superestrelles. Enèsima obvietat per a la salmòdia: a la base de l'ofici, de cadascun dels oficis del llibre, hi hauria d'haver sempre la lectura. I quan no, passa el que passa.

VERSOS AMB ENDOLL

Avui 17 de març el portal lletrA i la UOC convoquen el Dia de la Poesia Catalana a Internet per fer visible a la xarxa la qualitat i la vitalitat de la poesia en català.

Col·laboreu-hi enviant el vostre tuit o tuits amb el hashtag #jollegeixo.

ALBIOL VOL SER ESCOMBRIAIRE

Cadascú usa les imatges que Nostre Senyor, Freud o l'assessor de torn li posen a la boca. Xavier García Albiol ("Xavi" per a Alicia Sánchez-Camacho) ha demanat a la seva carta una majoria municipal "que nos permita seguir limpiando Badalona, seguir limpiando aquellos rincones que aún están sucios"... Mireu-li les mans i la cara al vídeo mentre ho diu. I com que vol comunicar bé, ho subratlla: "Supongo que m'habéis entendido" (aquí un adolescent reblaria: "guiño, guiño").

BILL & TONY

L'altre dia parlava d'aquesta parella musical estranya i fascinant a un amic. Els he escoltat i escoltat durant hores, però m'adono que mai no havia vist les pintes de 1975 amb què apareixen al minut 1:30 ("When in Spain, for reasons I don't explain..."). Ho diu un dels convidats al reportatge, abans que hi aparegui Clint Eastwood assegut amb Tony Bennett davant del piano: Bill Evans era ell solet tota una orquestra!

Bon cap de setmana a tothom, als que canten i als que acompanyem.

NOVES ETIQUETES

Us recomano l'entrevista d'ahir a La Contra de La Vanguardia amb Yochai Benkler, un dels directors del Berkman Centre for Internet and Society de Harvard i autor de The Wealth of Networks (2006).

Benkler proposa canviar (o alterar lleument, però radicalment) algunes percepcions relatives a això que anomenem la societat digital, i la manera de veure certs temes. Com ara quan, preguntat sobre què és de dretes i què d'esquerres avui a Internet, respon: "En la societat digital, les etiquetes seran diferents segons si estàs a favor de la jerarquia vertical i rígida de les xarxes o a favor de l'horitzontal i oberta".

IMMERSIÓ PER REITERACIÓ

—Un cafè. Curt.

—¿Sólo?

—Sí.

—¿Corto?

—Sí.

L'OMBRA

Sóc l'ombra que segueix l'any,
l'any de la llum o de les falses ombres,
l'any que il·lumina els dies del perdó.
Ara plovisquejava a la boca del metro
i les clofolles eren plenes de silencis,
o plenes de crits. Ha passat la tardor;
la primavera exulta, entre línies,
com la mà maldestra d'un infant
que viu en una llengua que li roben.
No escrivim per salvar-nos,
o per salvar-la. Dia i tenebra dormen
al fons d'una sola mà, d'una sola cosa.
Salva'ns tu, llengua. Salva'ns
o digue'ns com colgar la felicitat
dels noms —i del dolor dels noms—
sota aquesta vinya que era nostra.

 Francesc Parcerisas, Seixanta-un poemes (Quaderns Crema, 2014)

UNA AMABLE,

una trista, una petita pàtria ("El país que se'ns deu, no et càpiga cap dubte,/ el país del qual som amargs exiliats", VAE).




Perquè pugueu posar en pràctica una idea de @fonalleras

Més
Pere Ballart, "Poesia i modernitat: una lectura de Coral romput" (Els Marges, 56, 1996)
Jordi Sebastià, "Ovidi Montllor recorda Vicent A. Estellés" (El Temps)
Manuel Vázquez Montalbán, "Todos los ovidis" (El País, 11-III-1995)
J. Subirana, "Metamorfosis d'Ovidi" (Avui, 12-III-1995)

COREOGRAFIA PER A INTERIOR DOMÈSTIC

Una dona inclina lleument el cap
sobre la penombra dels fogons,
com en un quadre de Jan Vermeer.
Avesada a calçar-se les sabatilles
del silenci, sap moure's sense rompre
el cordó umbilical que lliga
els objectes a la llum:
vessa resines a l'interior
de vins mediterranis de cos clar,
prem la bava picant i escumosa
de la melmelada, disposa després
una filera d'arengades tristes
en una tina de fusta, seguint sempre
el sentit de les agulles del consol.
Tot a pinzellades petites,
com qui no coneix altra vocació
que la minúcia.

  Gemma Gorga, Mur (Meteora, 2015)

VINT D'OVIDI

Dimarts vinent al vespre, el 33 dedica a la figura d'Ovidi Montllor, en el vintè aniversari de la seva mort, el documental "Ovidi per Ovidi" (mireu-vos el vídeo de promoció i somriureu amb mi).

Aquí al F l u x en som admiradors pertinaços. I no només perquè convertís en una cosa esplèndida i divertida aquells versets adolescents que ara han reprès la gent de Vàlius...

En fi: bon cap de setmana a tothom, inclosos els vegetarians.

CASES D'ALGÚ

NULLI CERTA DOMUS. Ho escriu Virgili, a l'Eneida: ningú no té una casa certa.

Amb tot el carinyo, als pesadets del teu i el meu (i sobretot del seu).

DUSK

Llegim i som llegits
amb una ala de llum
a dins de cada pàgina.
Ocells que no veiem,
marees, abraçades,
perfil de les paraules
a l'alba de paper,
corrent de tinta blava
pel fil de l'horitzó.
Les lletres som nosaltres
surant al panorama.

                          JS

ENTOLLATS

L'altre dia El Roto va clavar la paradoxa que vivim. Així anem fent, amb tribunals i ministeris i tertúlies i ambaixades i càtedres i parlaments on somriuen els que neguen (el passat) i condemnen (els altres). Com a The Walking Dead però en versió castissa i casernària.

El Roto, El País, 21-II-2015

CARNAVALADA

És un consol, constatar que no ets l'únic remugaire a la sala amb problemes per apreciar les virtuts de la carnestolenda oficialitzada:

21.2.15 Avui a la tarda, ensopit per un refredat insidiós, passo l’estona mirant la TV de la Costa Brava. Retransmeten en diferit la rua del Carnaval de Sant Feliu. Tothom disfressat, fins i tot el senyor alcalde. Feia una fred que pelava. I, esclar, els que pensen com aniran guarnits, com que ho pensen a l’estiu, no tenen en compte la meteorologia. I si la disfressa escollida exigeix lluir cuixa, doncs vinga pantis i leggings i el que sigui per protegir les carns esblanqueïdes. Els més feliços eren una colla de criatures vestides de conillets, tots dins d’uns sacs de pell blanca immaculada, confortables i envejables. Dir que tot plegat era un festival del kitsch és dir poc. Però les cares de felicitat dels que desfilaven em porten a pensar que ja no entenc res de res. Ni del país, ni de la seva gent, ni de la seva cultura.

 Narcís Comadira, "Notes disperses", Ara, 27-II-15 (via @SebastiaArquer)