Si a vosaltres també us costa d'entendre què passa amb el dèficit públic i el sostre del deute als Estats Units i l'embolic que tenen muntat en aquests moments entre Congrés, Senat i govern (amb el país a la ratlla per dies de la fallida governamental), Wendy Schiller, professora de Ciències polítiques de Brown, ho explica bastant bé en aquest vídeo breu (en anglès, sorry).
Amb l'arribada del mes d'agost (el lladre de les estadístiques de visites als blogs), aquí al F l u x l'any passat vam fer una tria de posts destacats (us la recomano, és clar) i dos anys abans una selecció de vídeos d'escriptors catalans seguint la sèrie "La paraula viva". Enguany repescarem els millors poemes traduïts que hi han anat apareixent, com una mena d'antologia de poesia d'arreu, contrapuntats de tant en tant per alguna entrada ianqui en viu.
Que ens provi l'aturada.
"L’encant de Stevenson no és fàcil d’explicar però els seus llibres són una forta experiència de felicitat."
Són paraules del crític Jordi Galves parlant de Robert Louis Stevenson, però per felicitat avui la meva en llegir la ressenya del Jardí de versos d'un nen que ha penjat al seu bloc d'opinió i notícia literàries, Un dia en les carreres.
Ho diu el crític i ho signa també el traductor: "Com més gran és un llibre més lectors diferents té".
A la llibreria de la universitat, quan vaig a pagar, s'inicia la conversa natural sobre si ets professor o no, ah, acabes d'arribar, d'on véns?, i llavors, quan dic la paraula màgica ("De Barcelona") a l'home (ganàpia, més gran que jo) se li estova la cara i apunta: "Llavors potser t'agrada el futbol..." Quan responc que sí fa una mena de somriure beatífic i em pregunta, baixet: "No hauràs vist mai jugar Leo Messi al camp?". I llavors ja està, ja enfilem la conversa i ja tinc un aliat per sempre a la caixa de la botiga, amb recomanació que no em perdi els partits de l'equip d'aquí, que l'any passat va guanyar l'Ivy League ("Juguen bé. Al seu nivell, vull dir", i somriu).
Ara que comptem amb una nova eina esplèndida, en línia i d'accés obert, per a la recerca històrica, l'Hemeroteca de La Vanguardia, sembla curiós que en donar notícia la setmana passada de la mort de Carles Sentís el diari no fes la cerca corresponent i no enllacessin amb aquest vell article de Sentís aparegut el 17 de febrer de 1939. Es deia (es diu: els escriptors sabem que allò que s'ha publicat resta escrit i es fa present, amb les contextualitzacions que vulgueu, en cada nova lectura) "¿Finis Cataloniae?", i ha esdevingut una de les peces periodístiques de referència per parlar de la immediatíssima postguerra a Catalunya.
Entre els comentaristes actuals, Vicent Partal va ser dels primers a saltar-se el políticament correcte evocant a "Jueus!" l'epítet de gàngster aplicat per Sentís en un moment prou delicat al president Companys. A l'altre extrem, Pilar Rahola demanava disculpes (sota un títol no se sap si irònic o inhàbil) per haver estat antiSentís de jove. Mentrestant, des d'un punt de vista més literari, Jordi Galves reprenia al seu bloc apunts de lectura (publicats precisament a La Vanguardia) sobre el Sentís periodista i estilista (o no), i finalment Enric Vila n'ha escrit i penjat una necrològica esmolada com un estilet que us recomano vivament.
És sobre aquesta dialèctica, en aquesta ambigüitat, que s'ha anat construint el país que tenim. Tant la vida com el final d'algú com Carles Sentís (o mesos enrere la de Samaranch) ens ho recorden, i deurà ser bo que fem l'esforç de mirar-nos-ho, d'intentar escoltar-ho, de llegir-hi entre línies. Sense apriorismes i sense beneiteria.
MÉS
"La mort de Carlos Sentís als mitjans de comunicació catalans" (Enfocant)
"De la nit, llum endins" (25-XII-11)
"Saldos" (21-XII-11)
"A quina banda" (16-XII-11)
"Vuit anys" (15-XII-11)
"Encara hi ha classes" (13-XII-11)
"Cain estofat" (9-XII-11)
"Neu (Say goodbye)" (8-XII-11)
"Quàntiques" (6-XII-11)
"Amerikanuak" (3-XII-11)
"De les Amèriques" (27-XI-11)
"La maledicció de la benedicció" (18-XI-11)
"Som qui som?" (17-XI-11)
"Tres continents" (14-XI-11)
"Mimus Polyglottos" (5-XI-11)
"Prospect Terrace" (2-XI-11)
"Altars dels morts" (31-X-11)
"Fisterra" (29-X-11)
"I am a Catalan" (25-X-11)
"Al barber (sobre la crítica literària)" (24-X-11)
"Indian summer" (23-X-11)
"El que hagi de venir" (22-X-11)
"Ventall de grocs" (20-X-11)
"No tocar: perill" (18-X-11)
"Window" (17-X-11)
"Tancar els ulls" (15-X-11)
"Waterboarding" (14-X-11)
"Secretaria" (12-X-11)
"L'ull del canari" (4-X-11)
"Llengües, pells, petons" (3-X-11)
"Columnes" (2-X-11)
"Miracle a Harlem" (30-IX-11)
"Inici de tardor a Nova Anglaterra" (27-IX-11)
"S'envola Pan Am" (25-IX-11)
"Monarquia i república" (24-IX-11)
"Humor ianqui" (20-IX-11)
"De museus" (19-IX-11)
"Cecílies" (15-IX-11)
"Mélange" (12-IX-11)
"Onzes" (11-IX-11)
"Amor de pàtria" (10-IX-11)
"Paret de vidre" (7-IX-11)
"Labor Day" (6-IX-11)
Noms de les coses (2-IX-11)
"Deute sota sostre" (31-VII-11)
"Gira americana" (30-VII-11)
"Messilonia" (27-VII-11)
"Calorada" (23-VII-11)
"Lliçons de Borders" (21-VII-11)
"Uruguaià i català" (19-VII-11)
"De desaparicions" (17-VII-11)
"Moses supposes" (16-VII-11)
Una mica de lucidesa educada, ferma i clara no ens deurà anar pas malament, per variar, amb els aires que bufen...
"(...) El català ha nascut aquí i ha configurat el país. Rius i muntanyes, pobles i valls, porten noms catalans. El país està íntimament intricat amb la llengua. Llengua i país s'han format alhora i dir que el català és la llengua natural de Catalunya no em sembla cap disbarat: és innegable perquè és obvi, de la mateixa manera que jo sóc natural de Girona. Ningú no ho pot negar. La llengua catalana ha donat forma al pensament dels homes i les dones d'aquí i aquesta forma ens distingeix dels que han estat pastats en una altra llengua. Jo crec que el fet de ser la llengua natural del país li confereix d'entrada uns privilegis que no pot tenir cap altra llengua que es parli a Catalunya.
De llengua oficial en pot ser qualsevol; de natural, no. Suposo que per això tothom es va posar fet una fera ferotge. Tots els que parlen en espanyol, escriuen en espanyol i pensen en espanyol es van sentir discriminats. Ja ho entenc, però tampoc no els era tan difícil acceptar una evidència i reconèixer aquesta condició de la llengua catalana. Tampoc no els hauria de ser tan difícil aprendre-la. Tal com jo he après l'espanyola i no m'ha pas passat res.
Ara veig que la senyora Alícia Sánchez-Camacho demana que el seu fill pugui anar a classe en espanyol. No sé per què té por de la immersió catalana del seu rebroll, potser pensa que això li pot impedir ser un Torrente Ballester del futur. Que no pateixi. Jo vaig fer immersió espanyola i això no m'ha privat de ser l'escriptor català que sóc. No, el català necessita ser protegit, té dret a ser la llengua vehicular de l'escola, de tot l'ensenyament i de tot el país. És un dret de naixement. I és un deure de respecte i de pietat per part dels parlants de la llengua totpoderosa acceptar-ho. Matar el català, que és el que estan fent a València, a Mallorca i el que volen fer a Catalunya, és un genocidi cultural. (...)"
Narcís Comadira, "La llengua natural" (Ara, 24-VII-11)
Trenta-bastants graus a l'ombra a quarts de sis de la tarda. Sobren les paraules. Però si en voleu més tornades a dir amb un altre ritme, teniu la versió clàssica d'Ella Fitzgerald, la francesa de Stacey Kent i una prou curiosa, molt eighties, dels Erasure al "Red, Hot + Blue" (que admeto que és la que jo recordava).
A Darabuc, un dels blocs de referència sobre literatura per a infants i joves, ha aparegut un apunt sobre "Al llit a l'estiu", la versió catalana del primer poema del Jardí de versos d'un nen de Robert Louis Stevenson.
Tot i coneixent l'estat de prefallida de la companyia, una de les primeres coses que vaig fer en descobrir que al mall local, el Providence Place, hi havia una megabotiga de Borders va ser anar-me-n'hi de cap i, davant de la mirada entre escèptica i encuriosida dels dependents (dels pocs dependents que hi queden), fer-me la targeta de fidelització, que dóna dret a un seguit de descomptes que s'hi haurien d'anar acumulant... si és que triguen prou mesos a fer-los abaixar la persiana. Cadascú inverteix els quartos en les causes que més li vaguen.
Com que si al final Borders tanca del tot (deixant al carrer prop de deu mil persones, diuen) fatalment haurem de llegir alguna peça d'aquestes escrites amb pilot automàtic sobre la incompatibilitat entre cultura en suport físic i societat digital (avui amb la digitalització qualsevol s'hi atreveix, i les banalitats o bestieses sobre el tema surten de franc: la darrera, en veu d'una experta, que les humanitats seran digitals o no seran), us recomano la peça d'ahir d'Edward Nawotka, editor en cap de Publishing Perspectives, que explica d'allò més bé com el problema (els problemes) de Borders no han tingut tant a veure amb Internet com amb una sèrie de males decisions estratègiques, la primera de les quals es remunta al nomenament deu anys enrere com a capitost d'un senyor que venia de vendre begudes i aspirines i estava convençut que això dels llibres anava igual. La crònica és esplèndida i aclaridora, i hauria de servir d'antídot a fer servir el nom d'Internet en va. Amics i amigues llibreters i compradors de llibres: llegiu-vos-ho i pensem entre tots fins a quin punt som a prop o lluny de l'assumpte.
Entre que sóc mig despistat i que encara bado amb l'horari canviat, no he sabut res de la convocatòria de les III Reflexions Crítiques per part del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya fins com qui diu al final de la primera jornada (em consola constatar que no sóc pas l'únic, i llegir un correu d'algú sorprès de rebre la invitació per a la inauguració el mateix dia d'autos). Sense gaire temps doncs per mirar-m'ho amb calma i gens de temps per reflexionar-hi (cosa que segur que no els haurà passat als convidats, que de fa mesos devien preparar les seves intervencions per "enfortir la cultura catalana a partir de les seves especificitats"), no deixa de sorprendre'm la impossibilitat de participar a les Reflexions si un no és a Barcelona (creure que el Twitter compleix aquesta funció és bonic com creure en els àngels), la inexistència de cap mena de material de treball, l'absència de convidats internacionals, la nul·la presència de l'organisme que té per llei el mandat de reflexionar sobre la cultura catalana o la fe absoluta (multiplicada per deu) en un format (taula rodona i moderador) xiruca per definició que no sé si aporta gaire capacitat reflexiva ni crítica a la convocatòria.
Entenc que en aquests moments, vint-i-quatre anys després, tot devia córrer molta pressa i no hi havia temps per perdre amb menudeses, per això deixo aquests suggeriments a hores d'ara ja banals damunt de la taula per si d'aquí a unes quantes legislatures algú altre s'anima a convidar els mateixos comissaris a posar en marxa les IV Reflexions Crítiques, que segur que també permetran "formular un conjunt de conceptes que ajudin a comprendre les funcions de la cultura al segle XXI als països avançats". Segur que sí.
"Primer va pintar remarcant l'aspecte simbòlic del món. Tot seguit, va pintar 'lo temporal'. Va passar, després, per les pures estructures buidades de figuració, per acabar omplint-les d'imatges emblemàtiques. Durant aquest camí, llarg, insistent i molt personal, sempre va retornar a la figuració realista, arcaica o arcàdica. De fet, el seu art mai no va deixar de ser simbòlic i potser per això mai no va ser reconegut del tot dins de les avantguardes, sovint superficials i merament experimentals o decoratives." [+]
Narcís Comadira, "El camí de Torres-Garcia" (Ara, 10-VII-11)
(Sobre l'exposició del MNAC, aneu aquí)
Jo aquí esperant content les darreres proves d'Una pedra sura, amb la mena d'íntima satisfacció que en dies alterns (avui sí, demà no) tenim els autors (o alguns autors) amb llibre nou enllestit ja en mans de l'editor, i llavors ve que entro en una llibreria i en surto amb uns quants llibres d'altri i n'obro un amb un cafè a les mans i a la darrera pàgina llegeixo aquest "A Happy Birthday" i llavors la gran pedra tira avall i torna a ser a la plana, m'adono que hauré de començar un cop més a pujar-la turó amunt, que de fet encara queda tant, molt, per aprendre. Fins demà, i demà passat i l'altre altra vegada.
Ve d'aquí
UN ANIVERSARI FELIÇ
Aquest vespre, m'he assegut vora una finestra oberta
i hi he llegit fins que el sol se n'ha anat i el llibre
ja no era altra cosa que una part de la foscor.
No m'hauria costat gens encendre un llum
però volia conduir el dia fins a la nit,
seure tot sol i allisar la pàgina il·legible
amb el fantasma gris i pàl·lid de la meva mà.
Ted Kooser, Delights & Shadows (2004)
Versió de JS
Bona segona meitat de cap de setmana, i felicitats endarrerides a les Carmes (i avui a les Rufines, ep).
El F l u x i el seu redactor hem canviat per un temps de país i de continent, i com sol passar en aquests casos els primers dies comporten una flotació curiosa entre cansament, exaltació, dubte, gestions, neguit i curiositat. Amb l'afegit que el canvi implica una altra llengua i, doncs, com Moisès i Gene Kelly, no pares de suposar i suposar, de vegades en va. Sort que les roses pertot són roses i que, si no, sempre ens queden els subtítols.
Com altres anys, la gent de la Llibreria 22 fan la seva llista estival de recomanats. Com sol passar, un en trauria i hi afegiria alguna cosa (sobretot us equivoqueu no havent-hi posat el Jardí de versos d'un nen de Stevenson, Guillem!), i fins diria que a "No ficció" se'ls ha esfilagarsat el compte, però la tria és com sempre suggeridora. Aquí la teniu...
Ficció
La nevada del cucut (Premi Llibreter 2011) de Blanca Busquets
Sukkwan Island (Premi Llibreter 2011) de David Vann
Com ella, poemes escollits 1960-1965 d’Anne Sexton
Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants de Mathias Enard
No obris els ulls de John Verdon
La promesa de Friedrich Dürrenmatt
L’educació de l’estoic de Fernando Pessoa
Les causes perdudes de Xevi Sala
Una habitació a Holanda de Pierre Bergounioux
Tramuntana de Xavier Moret
L’últim dia abans de demà d’Eduard Márquez
Dos senyors de Josep Pla
Novotsky d’Helder Farrés
El mundo bajo los párpados de Jacobo Siruela
Un encuentro de dos d’Iris Hanika
Los enamoramientos de Javier Marias
El dia de mañana d’Ignacio Martínez de Pisón
Los detectives salvajes de Roberto Bolaño
Riña de gatos d’Eduardo Mendoza
Fácil de matar de Maruja Torres
Blanco nocturno de Ricardo Piglia
Anna Karénina (traducción de Víctor Gallego) de Lev N. Tolstoi
No ficció
Octubre de Miquel Pairolí
Els mandarins de Rafel Nadal
50 anys de l’Hotel Empordà. Històries del Motel de Miquel Berga
Adéu a la Universitat de Jordi Llovet
Blanc bo busca negre pobre de Gustau Nerín
L’última lliçó de Joan Solà
Engrunes i retalls de Modest Prats
Josep Pla Oral de Josep Valls
Han vingut uns amics d’Antoni Marí
Benvinguts a casa vostra de Manel Fuentes
El món no se’n surt de Tony Judt
Temperaments filosòfics. De Plató a Foucault de Peter Sloterdijk
El naixement de la tragèdia de Friedrich Nietzsche
Breviari dels polítics del Cardenal Mazzarino
Beberse la vida. Ava Gardner en España de Marcos Ordóñez
La Via d’Edgar Morin
Pensar en Europa de Jorge Semprún
Memorias de una viuda de Joyce Carol Oates
Como escribir relatos policiacos de G.K. Chesterton
El amor de mi vida de Rosa Montero
Harpo habla! d’Harpo Marx
Vida, memorias de Keith Richards
Telón de fondo de Marcos Ordóñez
En Xavier m'avisa d'una entrevista esplèndida amb Menotti, l'altre gran fill de Rosario abans del nostre d'ara (tot i que del Rosario Central). I entre d'altres perles potser més circumstancials (també més sucoses), hi salta una frase lacònica, gairebé marmòria: "El fútbol son tres cosas: tiempo, espacio y engaño". I penso que sense esperar-ho m'acosta un mil·límetre més al paral·lel intuït però que encara no sé sostenir del tot entre futbol i lletres. Perquè si hi canviem només una paraula, la frase pel meu gust podria ser tranquil·lament: "La literatura són tres coses: temps, paraules i engany". I tots tan feliços. O més a prop de la felicitat.
Aquests dies que hem entrat ja de ple a l'estiu, si surto de la feina avançada la tarda miro d'aturar-me un moment just en una cantonada, a tocar d'una vella tanca de maons i forja a l'altra banda de la qual hi ha un jardí. Ombregen el jardí uns pins prou alts per a la zona, i com passa en aquests casos el terra, aquí de sorra allà de pedres, és tot cobert de pinassa. L'olor de la pinassa a l'estiu a la tarda, encara millor al vespre, després de tot un dia de sol escalfant-la, és una d'aquestes coses que em retorna. No sé gaire a on, però em retorna. És el Vallès, és llum endolcida, és alguna mena de benestar domèstic, nostrat però envejable. Olor de pinassa a l'altra banda de les tanques i tu sense pressa, la feina feta o abandonada, l'aire embaumat i amb aquell punt de densitat ni humida ni ofegadora. Olorar, tancar una mica els ulls, avançar distret i olorar encara.
Si el nom de Neil Finn no us sona (Nova Zelanda queda prou lluny), potser el dels Crowded House sí. O si no, la cançó: "Fall at your feet". Si tampoc, llavors bingo!: sou a punt de descobrir una joieta, aquí en versió acústica. I teniu tot un cap de setmana per disfrutar-la.
"Sense música, la vida seria un error" (un altre error), Friedrich Nietzsche.
També sense lletres.
Ara que els escriptors hem hagut de tornar a despenjar la lira (o a treure el trabuc, o a esmolar la ploma, escullin la millor imatge) per sortir en defensa de l’element institucional que també té la nostra literatura (que tota literatura té), reconforta veure que no estem sols. Divendres passat, per exemple, l’Ajuntament de Begur va inaugurar una "Ruta poètica Vinyoli" pels carrers, cafès i cales on Joan Vinyoli passava les vacances a partir de 1954; carrers, cafès i cales immortalitzats no pas per cap subvenció ni per cap obra pública sinó gràcies a l’autor de Domini màgic. I demà divendres 8 a la nit, el Festival de Poesia de Caldes d’Estrac ha programat una sessió sobre poemes de Vinyoli a càrrec d’Heura Teatre.
És cert que sempre tenim de fons el cor de ploramiques que diu que ningú es recorda dels poetes, però jo més aviat penso el contrari. De Vinyoli, per exemple, Edicions 62 i la Diputació de Barcelona en publicaren el 2001 una esplèndida Obra poètica completa a càrrec del professor Xavier Macià, i la feina ha servit de base (com ha de ser) per a l’edició "popular" de Poesia completa a la col·lecció labutxaca, amb pròleg d’Enric Casasses. En l’endemig, Núria Candela i Eduard Iniesta van editar un molt recomanable CD de poemes dits i cantats, i Pep Solà ha publicat La bastida dels somnis, original aproximació a la vida i l’obra del poeta.
Vull dir que anem fent més del que sembla, i si en un moment donat l’administració antigament enderiada per la creació i els creadors opta per centrar-se en ella mateixa potser tampoc no acabarà sent tan greu. Perquè quan ens preocupem per una llei, per una institució, per un alt càrrec, tan preocupats correm el risc d’oblidar que la literatura hi senyoreja. Que al final, com va dir aquell, el que roman ho funden els poetes (és a dir, els escriptors). I això no són paraules buides: ho ensenya la història, i ara mateix Vinyoli ho exemplifica. El Vinyoli traductor, per cert, d’uns versos de Rilke que diuen:
Visc la meva vida en cercles creixents
que s’estenen sobre les coses.
Publicat a El Periódico, 6-VII-2011
MÉS
Olga Morote, "Begur i Vinyoli" (Diari de Girona)
Josep M. Fonalleras, "El plor de les coses" (El Periódico)
L´Índia, que va ser convidada d'honor a la Fira del llibre de Frankfurt l'any abans que la cultura catalana, té segons Publishing Perspectives 19.000 editors que publiquen uns 90.000 títols nous cada any.
Segons dades de l'ICIC, l'any 2008 es van publicar a Catalunya 32.741 títols nous, 8.500 dels quals en català.
Segons el Banc Mundial, l'Índia tenia l'any 2009 1.155 milions d'habitants. Catalunya, 7.
El portal dosdoce.com, dirigit per Javier Celaya a la cruïlla entre revista digital i observatori de la digitalització del sector cultural, acaba de penjar una "xuleta" de les xarxes socials (en català) francament aclaridora i, doncs, útil. Sobretot ara que sembla que toca incorporar l'expressió a la meitat dels discursos empresarials, associatius i familiars de la temporada.
Uns altres que toquen com qui diu a dins de casa i s'hi passegen, i en aquest cas també surten amb tota la colla a la platja. Si vau veure el vídeo de dissabte passat, l'enllaç d'avui als Sigur Rós el dec a Coralet.
(Si us agraden i voleu més piano i mar i aquesta veu estranya, aneu també a Sæglópur. Si us sembla que en preferiu una de pocasoltes sense edat, aneu a Hoppípolla)
Entrades
Comentaris
