FINIS SENTÍS

Ara que comptem amb una nova eina esplèndida, en línia i d'accés obert, per a la recerca històrica, l'Hemeroteca de La Vanguardia, sembla curiós que en donar notícia la setmana passada de la mort de Carles Sentís el diari no fes la cerca corresponent i no enllacessin amb aquest vell article de Sentís aparegut el 17 de febrer de 1939. Es deia (es diu: els escriptors sabem que allò que s'ha publicat resta escrit i es fa present, amb les contextualitzacions que vulgueu, en cada nova lectura) "¿Finis Cataloniae?", i ha esdevingut una de les peces periodístiques de referència per parlar de la immediatíssima postguerra a Catalunya.

Entre els comentaristes actuals, Vicent Partal va ser dels primers a saltar-se el políticament correcte evocant a "Jueus!" l'epítet de gàngster aplicat per Sentís en un moment prou delicat al president Companys. A l'altre extrem, Pilar Rahola demanava disculpes (sota un títol no se sap si irònic o inhàbil) per haver estat antiSentís de jove. Mentrestant, des d'un punt de vista més literari, Jordi Galves reprenia al seu bloc apunts de lectura (publicats precisament a La Vanguardia) sobre el Sentís periodista i estilista (o no), i finalment Enric Vila n'ha escrit i penjat una necrològica esmolada com un estilet que us recomano vivament.

És sobre aquesta dialèctica, en aquesta ambigüitat, que s'ha anat construint el país que tenim. Tant la vida com el final d'algú com Carles Sentís (o mesos enrere la de Samaranch) ens ho recorden, i deurà ser bo que fem l'esforç de mirar-nos-ho, d'intentar escoltar-ho, de llegir-hi entre línies. Sense apriorismes i sense beneiteria.















MÉS
"La mort de Carlos Sentís als mitjans de comunicació catalans" (Enfocant)