LLENGÜES, PELLS, PETONS

Una hora llarga d'espera a les arribades internacionals de l'aeroport de Boston és com anar a veure una exposició de llengües i colors de pell del món, taral·larejant per dins "City of immigrants" de Steve Earle: africans, eslaus, hindús, nordamericans jubilats que sembla que baixin del creuer, japonesos, alemanys (un dels vols ve de Frankfurt), francesos, llatinoamericans, uns italians amb accent com de Mallorca, una parella d'espanyols vestits estil Fuengirola, una família de samoans, més eslaus, dues dones amb jihab, nordamericans joves amb motxilla i, de tant en tant, una tripulació que surten junts i riallers i esperitats com escapats d'un conte del Ken i la Barbie.

Catàleg, també, de petons i abraçades: de maneres de donar-se la benvinguda en públic, del més formal o més fred al més intens i desinhibit. Cartells escrits a mà, rams de flors, carros buits. I enmig de tot, com a contrapunt, un pobre home aquí al costat que de fa estona intenta aclarir per telèfon com és que no funciona la targeta o la màquina que li hauria de donar accés al cotxe de lloguer, i ara (Are you familiar with the machine?) acaba d'esbrinar que està parlant amb algú a l'Índia. I es mira els que surten de les portes opaques que s'obren i es tanquen en silenci com si no els veiés, i renega en anglès.