dilluns, 11 de juliol de 2011

PINASSA

Aquests dies que hem entrat ja de ple a l'estiu, si surto de la feina avançada la tarda miro d'aturar-me un moment just en una cantonada, a tocar d'una vella tanca de maons i forja a l'altra banda de la qual hi ha un jardí. Ombregen el jardí uns pins prou alts per a la zona, i com passa en aquests casos el terra, aquí de sorra allà de pedres, és tot cobert de pinassa. L'olor de la pinassa a l'estiu a la tarda, encara millor al vespre, després de tot un dia de sol escalfant-la, és una d'aquestes coses que em retorna. No sé gaire a on, però em retorna. És el Vallès, és llum endolcida, és alguna mena de benestar domèstic, nostrat però envejable. Olor de pinassa a l'altra banda de les tanques i tu sense pressa, la feina feta o abandonada, l'aire embaumat i amb aquell punt de densitat ni humida ni ofegadora. Olorar, tancar una mica els ulls, avançar distret i olorar encara.

3 comentaris:

  1. A fi d'aconseguir el fragant benestar que dius mantinc el costum de disposar, a l'ampit de la finestra de l'estudi, d'una plàtera plena de fullatges diversos. Pot ser de pinassa, de càdec o ginebre..., fins i tot d'amargós llentiscle.
    També m'has fet rememorar el gust acerb d'un parell d'agulles de pi, indolents a flor de llavis.

    ResponElimina
  2. Em passa el mateix, sortint de la feina.
    Com que surto a mitja tarda, encara se sent l'olor calenta,...que fa pensar en les caminades pel bosc...a l'estiu. Només hi manca el cantar de les cigales...
    (la "meva pinassa" és a la Dexeus)

    ResponElimina
  3. La meva a l'Avinguda del Tibidabo, Anònim, no pas gaire lluny.

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió