dijous, 7 de juliol de 2011

VINYOLI, PER EXEMPLE

Ara que els escriptors hem hagut de tornar a despenjar la lira (o a treure el trabuc, o a esmolar la ploma, escullin la millor imatge) per sortir en defensa de l’element institucional que també té la nostra literatura (que tota literatura té), reconforta veure que no estem sols. Divendres passat, per exemple, l’Ajuntament de Begur va inaugurar una "Ruta poètica Vinyoli" pels carrers, cafès i cales on Joan Vinyoli passava les vacances a partir de 1954; carrers, cafès i cales immortalitzats no pas per cap subvenció ni per cap obra pública sinó gràcies a l’autor de Domini màgic. I demà divendres 8 a la nit, el Festival de Poesia de Caldes d’Estrac ha programat una sessió sobre poemes de Vinyoli a càrrec d’Heura Teatre.

És cert que sempre tenim de fons el cor de ploramiques que diu que ningú es recorda dels poetes, però jo més aviat penso el contrari. De Vinyoli, per exemple, Edicions 62 i la Diputació de Barcelona en publicaren el 2001 una esplèndida Obra poètica completa a càrrec del professor Xavier Macià, i la feina ha servit de base (com ha de ser) per a l’edició "popular" de Poesia completa a la col·lecció labutxaca, amb pròleg d’Enric Casasses. En l’endemig, Núria Candela i Eduard Iniesta van editar un molt recomanable CD de poemes dits i cantats, i Pep Solà ha publicat La bastida dels somnis, original aproximació a la vida i l’obra del poeta.

Vull dir que anem fent més del que sembla, i si en un moment donat l’administració antigament enderiada per la creació i els creadors opta per centrar-se en ella mateixa potser tampoc no acabarà sent tan greu. Perquè quan ens preocupem per una llei, per una institució, per un alt càrrec, tan preocupats correm el risc d’oblidar que la literatura hi senyoreja. Que al final, com va dir aquell, el que roman ho funden els poetes (és a dir, els escriptors). I això no són paraules buides: ho ensenya la història, i ara mateix Vinyoli ho exemplifica. El Vinyoli traductor, per cert, d’uns versos de Rilke que diuen:

     Visc la meva vida en cercles creixents
     que s’estenen sobre les coses
.

Publicat a El Periódico, 6-VII-2011











MÉS
Olga Morote,
"Begur i Vinyoli" (Diari de Girona)
Josep M. Fonalleras, "El plor de les coses" (El Periódico)

1 comentari:

  1. Totalment d'acord amb tu.
    Als anys 50 no hi havia subvencions pel català però la creativitat no va deixar d'existir.
    Com deia el poeta de Riells: "podran arranar però No ens desarrelaran "
    La qual cosa ens fa pensar que si l'arrel és viva, som vius.

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió