ÚS I RELECTURA DEL "CANT ESPIRITUAL"

Què podem dir del "Cant espiritual" de Maragall? Què més en podem dir? L’hem vist imprès tantes vegades en tants recordatoris (sempre amb alguna errata, per subratllar que som mortals), l’hem escoltat tants cops mal declamat (amb somiqueig contingut o llàgrimes als ulls del lector) darrere d’un faristol, n’hem evocat l’últim vers tantes vegades en públic o en el recolliment d’alguna estona de silenci, l’hem citat a classe, l’hem comparat amb els homònims de March i de Palau i Fabre, el vam obliterar, més tard el vam recuperar, l’hem mal recitat, l’hem recomanat, l’hem antologat... Què més n’hem de fer o se’n pot fer, encara, del "Cant espiritual"?

Hi ha uns quants textos literaris, sobretot certs poemes, que duen la corona brillant de ser usats públicament fins a l’extenuació (si és que s’extenuen, les paraules). Passa amb el Virolai, amb "El Noi de la Mare", amb "La pàtria", amb l’"Assaig de càntic en el temple". I passa (o com a mínim passava) amb el "Cant espiritual" de Joan Maragall. Però la familiaritat té una altra cara, que és l’emboirament. Perquè en el fons aquests textos els evoquem, més que no els llegim, i quan tornen a aparèixer davant nostre sovint pesa més la idea que en tenim que no pas les paraules concretes que els formen. Creiem que els rellegim, quan de fet moltes vegades tot just hi passem la ment de pressa pel damunt. Cal aturar-se i fer una passa enrere, tornar al bell començament. Cal desfamiliaritzar-s’hi: tornar a llegir-los com si els llegíssim per primera vegada. Només així podrem pensar com respondre la pregunta inicial.

De fet, una cosa semblant a això que explico no passa amb els Evangelis? Doncs fem amb el "Cant espiritual" com amb els Evangelis.











-------------------------------
Publicat a Foc Nou, núm. 433 (agost-setembre 2010)