diumenge, 8 de juliol de 2018

PERLES DE RUMI, MANENT, SHAKESPEARE I VINYOLI






Tot és u: l'onada i la perla, la mar i la pedra.
 Rumi


Alguna cosa em ressona dins del cap, i deixo que ressoni. Hi ha aquella quasi-cançó de Marià Manent amb el mar i enmig una perla, com una rosa al mig de la terra trista... Pot ser que Manent hagués llegit Rumi? O tots dos van somiar coses similars?

DIUEN: LA MAR ÉS TRISTA 
Diuen: la mar és trista. Quin trepig
fa cada onada, quan s'esberla!
I veig una mar trista, però, al mig,

tu, com una perla.
Diuen: la terra és trista. Quin trepig

fa cada fulla! Mig no gosa.
I veig la terra trista, però, al mig,

tu, com una rosa.

Sabia res Manent del sufisme? El que havia llegit segur és Shakespeare i La tempesta, com Joan Vinyoli. Aquí, la traducció d'aquest de la "Cançó d'Ariel" shakespeariana:



Ben bé cinc braces fondo jeu ton pare:
dels ossos seus se n’està fent coral,
el que eren els seus ulls són perles ara,
ni una mica del que és en ell mortal
no s’ha perdut; una mudança clara
de mar el torna en cosa rica i rara.
Nimfes toquen a morts per ell cada hora: el dring
escolta!, ara les sento, ning-nang-ning.


Vinyoli havia escrit una "Cançó de mar" que acaba amb el vers "i se m'han fet totes les perles ulls", i llavors va adonar-se que allò



era una rèplica gairebé literal del tercer vers de la cançó d'Ariel --el que eren els meus ulls són perles ara-- (escena segona, acte primer de La tempesta, de Shakespeare). Va meravellar-me que el meu poema, nascut arran d'un somni, fos tot ell com preparat per arribar al "màgic" vers final, que li dóna, al meu entendre, un peculiar encís i entitat, gràcies a la referència al de Shakespeare. No em va sorprendre, però, que fos així, perquè l'extraordinària cançó d'Ariel em va colpir ja a la primera lectura i me l'he repetit de memòria moltes vegades, tantes almenys com m'he interrogat sobre l'"essència" de la poesia lírica". Aquest senzill i breu poema deixa l'ànim en suspens, fascinat per la simple descripció lírica de les mutacions que sofreix el cos d'un negat, el qual, tanmateix, no s'altera, ans solament es transforma en una cosa rica i rara.

[J. Vinyoli, "Nota a 'Cançó de mar' i a 'Cançó d'Ariel'"]




MÉS
Miquel Àngel Llauger fa la llista de les diverses versions catalanes de la "Cançó d'Ariel" de Shakespeare (a partir d'aquest article acadèmic de Dídac Pujol).


1 comentari:

Gràcies per la vostra opinió