XIMPLES IBÈRICS

Quin món tan absurd (o ximple, o idiota) que per ser-hi esclau has d'haver estudiat... Un col·lega i tanmateix amic atent i savi i amb arrels galaicoportugueses em passa l'enllaç a aquesta cançó dels Deolinda en la llengua d'Eugénio de Andrade, "Parva que sou". Podria servir com a himne de bona part dels fills, nebots i estudiants pels volts de la vintena que conec. Més avall en teniu la versió catalana.





XIMPLE QUE SÓC

Sóc de la generació sense remuneració
i no em molesta aquesta condició.
Que ximple que sóc!

Perquè això va malament i continuarà així,
ja és una sort que pugui fer pràctiques.
Que ximple que sóc!
I em poso a pensar,
quin món tan ximple
on per ser esclau has d'haver estudiat.

Sóc de la generació de "a casa dels pares”,
si ja tinc de tot per què voler més?
Que ximple que sóc!
Fills, marit, sempre ho posposo
i encara em falta pagar el cotxe,
que ximple que sóc!
I em poso a pensar,
quin món tan ximple
on per ser esclau has d'haver estudiat.

Sóc de la generació de "per què m’he de queixar?”
A la tele surt algú que està molt pitjor.
Que ximple que sóc!
Sóc de la generació de "jo ja no puc més",
que aquesta situació fa massa que dura
i jo no sóc ximple!
I em poso a pensar:
quin món tan ximple
on per ser esclau has d'haver estudiat.

 Versió de Jaume Claret i JS


MÉS
La cançó versionada en català.
Al blog de Pol Bolíbar.

POPCORN

Ahir va caure un tirà, i el mateix dia un president mundial indultava dos galls dindi i la majoria absoluta corrupta d'un parlament local tancava l'única televisió en la llengua pròpia. Ja sabem que la història no fa mai justícia, però de tant en tant se li escapen regals així, arrebossats amb absurd, amargor i espectacle.

FUTBOL

"La més important de les coses menys importants de la vida". M'agrada, sobretot avui, el plantejament de Nils Liedholm, (el de "L'ofici d'entrenador és el millor del món, llàstima dels partits"). Potser només hi afegiria un toc meridional: la cosa més important de les menys importants... que de fet són les que compten.

LICORS

(...)
Fins que barrets de neu els serafins agitin
i a les finestres vagin els Sants, en gran estol,
per veure la noieta embriagada,
que es recolza en el Sol.

 Emily Dickinson, "Tasto un licor com mai ningú no el feia..."
 Versió de Marià Manent
 Publicat a 50 poemes amb àngel (Ara Llibres, 2013)

LLEGINT

Sovint (o en algun punt entre sovint i de tant en tant) em penso que entenc alguna cosa de pes, de fons. I llavors de seguida m'adono de fins a quin punt ens podem arribar a enganyar. Des dels altaveus, Allyson Morris (que diu "Windmills" per boca de Dusty Springfield, que la cantava per boca de Michel Legrand) ho acota a peu de pàgina: "Com el túnel que segueixes fins al túnel de veritat".

IL·LUSIÓ

Aquell moment, quan obres un pot de melmelada o una llauna de cafè, que sembla que n'hi haurà per sempre.

TOTI

Si no vau veure el documental "Toti Soler. D'una manera silenciosa", presentat al festival In-Edit d'enguany i emès fa uns dies al programa Sputnik, ara el podeu recuperar aquí, i no us en penedireu. Hi surten, a més del protagonista i la seva filla, Jeanette (sí, Jeanette), Om, Jordi Sabatés, Pau Riba, Diego del Gastor, Bach, Ovidi Montllor, un Empordà omnipresent...

Com aperitiu de cap de setmana (què seria el cap de setmana, sense aperitius?), us deixo amb la guitarra de Toti Soler i la veu de Sílvia Pérez Cruz interpretant la "Cançó de suburbi" de Josep Maria de Sagarra (amb una variació menor, ai, a la darrera estrofa), datada l'estiu d'ara fa com qui diu cent anys, l'agost de 1917.





    CANÇÓ DE SUBURBI

    M'estimo l'horta escanyolida
    que de la fàbrica es ressent,
    i em plau voltar la meva vida
    d'aquest paisatge indiferent.

    I em plau l'estona virolada:
    gent d'amanida i berenar.
    Una donzella espitregada
    i una cançó que fa plorar.

    I l'home humil que a l'aire ensenya
    un front valent i un ull esclau,
    i va amb la gorra i l'espardenya
    i el farcellet i el vestit blau.

    Aquí jo veig que el món se m'obre
    fred i terrible com la mort.
    I és tan mesquina i és tan pobra
    la campaneta del meu cor!

    Dels llagoters fuig la corrua
    i en el meu rostre no hi ha vel
    i em puc mirar l'ànima nua
    sense cap mica de recel.

    Estimo l'horta desolada;
    el presseguer ensopit que es mor,
    i l'arengada platejada,
    porró de sang, tomàquet d'or.

    Jo vaig seguint la vostra dèria,
    homes estranys de bones dents,
    que tornareu a la misèria
    una miqueta més contents!

    Durin els mals, durin les penes,
    llàgrima, rosa, perla i bes.
    Duri aquest cor i aquestes venes,
    duri aquest ull que no veu res.

    Vestit encès que el goig estripa,
    dansa per mi! Home lleial,
    vine, fumem la nostra pipa
    damunt de l'herba virginal.

    Digue'm les vives meravelles
    del teu treball, del teu turment.
    Sota el concert de les estrelles
    anem fumant tranquil·lament.

       Josep M. de Sagarra

IDIOTES

De com certs aparells i il·lusions i sorollets ens fan actuar com si fóssim...
(via @paualsina)



IDIOTS from BLR_VFX on Vimeo.

VERMELL, VERD

Trobo que és preocupant, l'esclat de daltonisme dels últims anys entre els ciclistes de vorera barcelonins. ¿Serà un virus, la mutació d'un cromosoma, un dèficit d'ordenança? En tot cas, algú hauria d'oferir ajuda als afectats.

NO EN VA

Avui fa cent cinquanta anys, l'endemà que a Barcelona obrís les portes el Teatre Romea, a l'altra banda de l'Atlàntic va pronunciar-se una de les al·locucions claus de la nació nord-americana i una de les millors peces de retòrica política de l'època moderna: el discurs de Gettysburg (Gettysburg address, als Estats Units), fet per Abraham Lincoln el 19 de novembre de 1863 a l'escenari d'una de les batalles de la Guerra Civil.

Ara fa tres anys, Julià Guillamon em va encarregar per a La Vanguardia una peça sobre la religiositat de Joan Maragall, i després de llegir i repassar i subratllar em vaig trobar lligant-la, d'alguna manera, a les paraules de Lincoln a Gettysburg: potser no sigui, doncs, un mal moment per tornar-hi. Aquí en teniu l'entrada al Flux, i aquí la versió castellana de l'article al suplement Cultura/s, "Que no hay tal muerte".

The Bachrach photo. Source: Library of Congress

A FAVOR DE LA NATURA

Premi Pulitzer, company de Ginsberg i Kerouac, monjo zen, ecologista, manobre, poeta llorejat: Gary Snyder ja és entre nosaltres. Vull dir que ja el tenim en català. Els que passeu per aquí de tant en tant sabeu que us n'havia parlat i que ja havia penjat algun tast de les versions que anàvem enllestint amb el José Luis Regojo, però ara, de la mà de Tushita Edicions, Les muntanyes són la teva ment ja és a les llibreries. I no me'n sé estar de recomanar-vos descobrir tant Gary Snyder com la seva poesia.



The Practice of the Wild (Trailer) from San Simeon Films on FORA.tv

MÉS
Per comprar el llibre a La Central
Fitxa editorial del llibre
J.L. Regojo, "Gary Snyder, poeta de la generació beat, en català"
Una entrevista recent a Polònia
Fragment d'una lectura al Berkeley Watershed Poetry Festival (2013)

CARRETERA I DESVIAMENT

L'INDICADOR

Hi deia Casgob, 2
milles. Però mai no hi vaig
anar: m’era com un bibelot
a la lleixa de la ment, cobert

amb la pols dels
estius; un lloc a règim
d’ecos de campanes
immòbils i veus d’infants;

blanca l’arquitectura
dels seus núvols, immòbil
la llum del sol. Valia més
així. Em cal un museu

per desar-hi les partícules
més fràgils del somni. El temps
és una carretera; l’eternitat,
el desviament que no agafem.

 R.S. Thomas ("The Signpost", Frequencies, 1978)
 versió de JS

DEMÀ?

Com si avui fos el Dia Internacional del Poca-solta Enyorat (DIPE). Del disc Lioness: Hidden Treasures. Que bé que cantava, la punyetera.

I bon cap de setmana, amb una abraçada digital subratllada als que el passin entrant i sortint d'un hospital.

RACIOCINIO COMO FORMA DE CONTROL DE LA FUERZA BRUTA

La Tauromaquia forma parte del patrimonio histórico y cultural común de todos los españoles, en cuanto actividad enraizada en nuestra historia y en nuestro acervo cultural común, como así lo demuestran las partidas de Alfonso X el Sabio, que ya en el siglo XIII contemplaban y regulaban esta materia.

Las fiestas o espectáculos taurinos, incluyen no sólo a las corridas de toros sino un numeroso conjunto de tradiciones y festejos populares vinculados al mundo del toro, que a su vez comprenden lo que hoy entendemos por «Tauromaquia». Todo esto es signo de identidad colectiva, y ello justifica que su preservación corresponda y competa a todos los poderes públicos.

El carácter cultural de la Tauromaquia es indiscutible y merece ser preservado como un tesoro propio de nuestro país, rico en culturas distintas. Esa específica manifestación cultural ha sido, incluso, exportada a otros países que la desarrollan, promocionan y protegen.

La Tauromaquia es una manifestación artística en sí misma desvinculada de ideologías en la que se resaltan valores profundamente humanos como puedan ser la inteligencia, el valor, la estética, la solidaridad, o el raciocinio como forma de control de la fuerza bruta. A ello hay que añadir que forma parte de la cultura tradicional y popular,
como conjunto de las manifestaciones, conocimientos, actividades y creencias pasados y presentes de la memoria colectiva, siendo uno de los puntos de referencia a partir del cual las iniciativas de la sociedad se enmarcan en un contexto configurador de la identidad nacional propia, arraigada en una pluralidad de formas de expresión popular.

La sociedad española es muy diversa y dentro de esa diversidad encontramos grandes aficionados y a su vez muchos ciudadanos que han manifestado su preocupación por el trato que reciben los animales durante los espectáculos taurinos. Conscientes de la heterogeneidad de la sociedad, también debemos admitir que, actualmente, existe un consenso en la aceptación mayoritaria del carácter cultural, histórico y tradicional de la Tauromaquia como parte esencial del Patrimonio Histórico, Artístico, Cultural y Etnográfico de España. Como tal, es responsabilidad de los poderes públicos asegurar la libertad del creador y, en este caso, del desarrollo de cualquier expresión artística, como es la Tauromaquia, y el respeto hacia ella. (...)

[Del "Preámbulo" a la llei 18/2013, de 12 de novembre "para la regulación de la Tauromaquia como patrimonio cultural", acabat de publicar al BOE. Una peça d'antologia que podeu consultar i descarregar-vos aquí. Bon profit.]

ENS HI SAP

El mateix dia m’arriben a les mans el nou llibre de poemes d’Enric Casasses i una llastimosa peça periodística que vol ser un panorama de la poesia catalana actual plena d’obvietats adverbialitzades i de llargues llistes de noms on se’l redueix a un simple dinamitzador de recitals.

El nou llibre de Casasses es diu T’hi sé, i el publica Edicions de 1984 a la seva sèrie de Poesia, allà on recentment van aparèixer els Poemes escollits de Joseph Brodsky traduïts per Judit Díaz Barneda (una joia que tota sola justificaria la col·lecció). Suposo que hem d’entendre que el Casasses poeta (descobert i divulgat per Empúries) ja no interessa al Grup 62, o que la deriva editorial del Grup 62 pel que fa a la poesia i a d’altres gèneres ja no interessa a Casasses: totes dues coses són ben comprensibles.

I el cas és que obres T’hi sé i tornes a trobar-te de cara amb el do de la llengua en estat pur. El do de la llengua, sí: allò que alguns (pocs) tenen, altres percacem i molts ni saben que existeix, o es pensen que és un joc banal o un simple peatge antropològic. Hi ha qui parla de Casasses i només hi veu un hippy sènior, qui no sap no evocar el copalta, la cullera de fusta. Però jo he estat en un recital seu amb un dels millors narradors del país, que no l’havia escoltat mai en directe, i l’he vist quedar literalment (i envejosament) trasbalsat. Perquè el copalta d’Enric Casasses és com la barretina de mossèn Cinto als Jocs Florals de 1865, i la seva cullera de fusta remena les paraules a l’olla barrejada del català com molt pocs escriptors vius ho saben fer. Casasses té alguna cosa nostra que ve de fa temps i que ningú no pot retenir, alguna cosa que també té Roger Mas cantant els poemes de Verdaguer i que tenien Ovidi Montllor dient Vicent Andrés Estellés i Joan Manuel Serrat cantant Salvat-Papasseit, o Joan Maragall donant veu al Comte Arnau: parla amb la veu de la llengua que es diu a ella mateixa, el català es diu en ell. Potser ni n’és conscient (tot i que jo crec que sí), però en qualsevol cas Casasses ens hi sap, i això reconforta. I ens honora.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 13-XI-13
Versión en castellano












MÉS
Una entrevista amb Enric Casasses sobre T'hi sé (VilaWeb, 19-XI-13)

CRISTÓBAL DESCUBRE LA RELATIVIDAD

La paga extra de Navidad de 2012... "No se quitó, se llevó adelante en el tiempo".

 Cristóbal Montoro, Ministro de Hacienda y Administraciones Públicas del Reino de España

FLÂNEUR

Acabo de creuar-me amb unes cames més llargues que una reunió plenària. I molt més interessants.

NÚVOLS TARDANS

L'altre dia vaig entrar a la llibreria a recollir un encàrrec antic i vaig sortir-ne amb tres llibres de versos nous: T'hi sé, d'Enric Casasses (1984 Poesia); Rendezvous, de Jordi Larios (Jardins de Samarcanda) i les Versions de Bai Juyi que ha publicat el Marcel Riera a Alabatre. Suposo que ja us n'aniré parlant, de tot plegat. De moment, transcric aquest poema breu d'un funcionari imperial xinès de fa molt de temps, de quan entre els funcionaris hi havia grans poetes...










AMB FLORS O SENSE FLORS

Amb flors o sense flors, amb boira o sense boira,
la mitjanit arriba i l'alba la segueix.
Arribem com si fóssim somnis de primavera,
ens esvanim com núvols tardans, buscant no res.

 Bai Juyi
 Versió de Marcel Riera

DUBTES DE FE

Es pot creure en Déu o no creure-hi, però si hi és, si hi fos, el que no es pot negar és que sigui de la broma, un catxondo (o un sàdic, però això m'agrada bastant menys), refregant-nos com ens refrega per la cara i els mitjans tothora aquesta caterva limitada i repetitiva de triomfadors i triomfadores buits, falsaris. Senyor! Veure el corrupte, la mentidera o l'egolàtra donar lliçons i ser aplaudits i acaparar micròfons i recursos: això sí que és una prova en el camí de perfecció de l'ataràxia. I diu que el Buda va dir: "Prengui cadascú en consideració el que ell mateix fa i no el que els altres fan o deixen de fer".

SAMBA BARCELONINA

I bon cap de setmana.

PARAULES I BARROTS

Bon programa, divers i escampat (a Santa Coloma, Barcelona, Agramunt, Mallorca i Eivissa), del PEN Català per commemorar el Dia Internacional de l'Escriptor Perseguit. Perquè hi ha problemes literaris enllà del "No ha sortit ni una ressenya de la meva novel·la" i el "No trobo qui em publiqui el meu poemari".

INTIMITAT

"Els dubtes, el més íntim que tenim."

 Albert Camus

TAZZA

LA LEVA CALCISTICA DEL '68

Sole sul tetto dei palazzi in costruzione,
sole che batte sul campo di pallone e terra
e polvere che tira vento e poi magari piove.
Nino cammina che sembra un uomo,
con le scarpette di gomma dura,
dodici anni e il cuore pieno di paura.
Ma Nino non aver paura a sbagliare un calcio di rigore,
non è mica da questi particolari che si giudica un giocatore,
un giocatore lo vedi dal coraggio, dall'altruismo e dalla fantasia.
E chissà quanti ne hai visti e quanti ne vedrai di giocatori
che non hanno vinto mai
ed hanno appeso le scarpe a qualche tipo di muro
e adesso ridono dentro a un bar,
e sono innamorati da dieci anni
con una donna che non hanno amato mai.
Chissà quanti ne hai veduti, chissà quanti ne vedrai.
Nino capì fin dal primo momento,
l'allenatore sembrava contento
e allora mise il cuore dentro alle scarpe
e corse più veloce del vento.
Prese un pallone che sembrava stregato,
accanto al piede rimaneva incollato,
entrò nell'area, tirò senza guardare
ed il portiere lo fece passare.
Ma Nino non aver paura di sbagliare un calcio di rigore,
non è mica da questi particolari che si giudica un giocatore,
un giocatore lo vedi dal coraggio, dall'altruismo e dalla fantasia.
Il ragazzo si farà, anche se ha le spalle strette,
questo altro anno giocherà con la maglia numero sette.

 Francesco De Gregori

REFLEXOS I DERROTES

No només el protagonista de Climent, va a la casa de Keats a Roma. Tal dia com avui va morir a l'exili, a Mèxic, un gran poeta i assagista, un dels grans.

Juan Luis Panero, recentment desaparegut, ho recordava anys enrere: la literatura és un esplèndid podrimener.










LUIS CERNUDA

En Madrid, donde me dieron la noticia de tu muerte,
en Sevilla, años después, en una extraña primavera,
en Londres, repitiendo tantas veces
el sonido de tu voz, el roce de tu mano.
En Nueva York, mirando caer la nieve
—junto a aquel cuerpo que tanto quise—,
y en México, bajo la lluvia, frente a la piedra rajada,
que nada guarda sino tu nombre y la ceniza de un recuerdo,
has estado conmigo, fantasma de un fantasma.
Y esta tarde de Roma —en la casa en que muriera Keats—,
bajo la luz transparente de principios de otoño,
he vuelto a sentir, casi un temblor, tu presencia,
la terca pasión de tu memoria,
algo remoto y familiar como tu fotografía.
Que esa presencia, esa memoria me acompañen
hasta el día en que sean reflejo fiel,
testimonio inútil de un sueño derrotado
y una mano cierre mis ojos para siempre.

 Juan Luis Panero, Desapariciones y fracasos (1978)

ENTORN 1900

Dimecres al vespre, a les set, s'inaugura a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB, un molt bon equipament diria que no gaire conegut ni prou valorat) l'exposició "Entorn 1900", amb una esplèndida selecció d'imatges recuperades d'un parell de fotògrafs amateurs de fa dos tombants de segle (entorn de 1900), fotografies fetes en excursions de cap de setmana a la serra de Collserola, amb corriols i turons i atzavares, masies, ermites, aplecs, nens afaitats de cap i parelles ballant a només uns centenars de metres d'allà on la ciutat acabava, d'allà on ara alguns compren el diari, van al metge, posen benzina o porten els nanos a escola.

Una mirada (moltes mirades) a la muntanya que encara hi és, si ens deixem mirar-la amb ulls de llavors.

TREBALL POSTMODERN

—He estat fent reunions...

(algú a les escales de la universitat)

OMBRES

Un dels poemes més coneguts de Rosalía, musicat llavors per Xoán Montes Capón, i cent cops interpretat, entre d'altres per Maria del Mar Bonet (sí, també per Luz Casal) i, en una versió esplèndida que és la meva preferida però que no trobo a Internet, per Amancio Prada.

Bon cap de setmana.

[PD. En Jaume de Son Vives em recorda (i em sap greu no haver-hi pensat) aquesta altra versió de la cançó/poema a càrrec de Roger Mas (cantant a més en gallec) i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona, certament excel·lent.]





NEGRA SOMBRA

Cando penso que te fuches,
negra sombra que me asombras,
ó pé dos meus cabezales
tornas facéndome mofa.

Cando maxino que es ida,
no mesmo sol te me amostras,
i eres a estrela que brila,
i eres o vento que zoa.

Si cantan, es ti que cantas,
si choran, es ti que choras,
i es o marmurio do río
i es a noite i es a aurora.

En todo estás e ti es todo,
pra min i en min mesma moras,
nin me abandonarás nunca,
sombra que sempre me asombras.

 Rosalía de Castro (Follas novas, 1880)

SILENCI

"A veces, antes de entrar en la habitación y antes que ninguna de aquellas mujeres de compañía advirtiera mi presencia en el umbral, las sorprendía en silencio, junto al lecho de la enferma. Era un silencio impactante, el de aquellas mujeres –la de la mañana, la de la tarde–, un silencio que parecía estar muy lleno y al que yo podía acceder únicamente desde lejos. Yo sabía que cuando mis nudillos tocaran esa puerta, ese silencio mágico se rompería, que se perdería la suave tensión que reinaba en aquel cuarto, que el ángel que allí aleteaba se esfumaría en cuanto yo entrase.

La estampa de aquellas mujeres –la de la mañana, la de la tarde– junto al lecho de Sendino es de las más conmovedoras que guardo de todo este episodio en el archivo de mi corazón. ¿Cómo se puede callar tanto tiempo junto a un enfermo?, me preguntaba yo al verlas. ¿Qué tienen estos silencios que yo desconozco y que tanto me atraen? Y todavía: ¿No podría sentarme yo junto a ellas del mismo modo, tan silencioso? Las mujeres –la de la mañana, la de la tarde– se percataban al cabo de mi presencia. Se incorporaban. Sonreían. Daban una última caricia a Sendino y me dejaban a solas con ella, para nuestra entrevista. Como había supuesto, el ángel no tardó en esfumarse con las palabras. La mujer que me hablaba era ya distinta a la que yo había visto con la cabeza suavemente hundida en la almohada."

 Pablo d'Ors, Sendino se muere (Fragmenta Editorial, 2012)