DE CANVI

"Hi ha acord sobre el fet que els paràmetres tradicionals de normes, lleis i usos del comerç deixen de ser vàlids en una economia digital definida pel seu caràcter explosiu: per la rapidesa d'implantació i alteració dels models de negoci, i, alhora, per la rapidesa a fer antiquades les tecnologies i dificultar així l'amortització de les inversions. Amb aquesta música, l'únic ball possible és ser-hi, assajant prova-error amb risc controlat, si això és possible, analitzant les experiències, també les frustrades, dels altres. L'objectiu és tenir presència i identitat digitals, perquè el nou model de negoci, que encara no sabem quin és, exigeix actitud de canvi permanent."

 Marià Marín, Gremi de Llibreters ("Calen, els llibreters?", Avui, 31-V-13)

AJUSTAR PREUS

L'acudit de la setmana. No sabíem que fos tan catxonda...

Alicia Sánchez-Camacho: "Cobro lo que me corresponde".

Y LA DISCIPLINA

Un anunci de modos de bastant abans que J.M. Coetzee escrivís Esperant els bàrbars o que el rei Juan Carlos I digués en cervantino allò tan sentit que "Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro..."

MAGNITUDS

La vida és curta però, gràcies a Déu, la nit és llarga.

 Joe Henry ("Civilians")

DUES (GUITARRES)

A La2, un documental nocturn de bon veure sobre els Eagles. I ara m'adono, tants anys després, que el vers final d'"Hotel California" anava pels catalans: "You can check out any time you want / but you can never leave".

AZZURRO

Aquests cels blaus com d'un fons blau de quadre del Renaixement o de piscina, alhora carnals i intangibles, de primavera.

Que us siguin l'horitzó d'un bon cap de setmana.

NO MOLESTEU

El New and Selected Poems (1962-2012) que acaba de publicar Charles Simic conté, com el seu nom indica, una quinzena de poemes inèdits, un dels quals es titula "Solitude in Hotels".


SOLITUD ALS HOTELS

Allà on vas anar a amagar-te de tothom
en una ciutat que la gent visita per altres motius,
en una habitació amb un "No molesteu"
penjat a la porta dia i nit,
mentre tu seies per allà amb roba interior
mirant durant hores la pantalla morta de la tele.

Esperant fins la mitjanit per escapolir-te
enllà del taulell de recepció al hall per anar
a algun antre mal il·luminat del barri
a fer una cervesa o dues i menjar alguna cosa
i llavors caminar per carrers foscos, deserts,
sense pressa i sense cap destí a la ment.

Tornar a ficar-te al llit cap a trenc d'alba
i estar-t'hi despert escoltant la pluja,
mentre les fulles a l'altra banda de la finestra
es tornen de color de foc, el que llegies
el va començar algun noi a l'església
per impressionar la xicota pàl·lida i callada.

 Charles Simic
 versió de JS

Edward Hopper, Hotel Window

¿VOLVERÁN BANDERAS VICTORIOSAS?

Després d'escoltar les paraules (i de veure el gest) de José Mª Aznar en el seu assaig de retorn, us recomano encara més vivament l'exposició "Barcelona en postguerra 1939-1945. Una crònica fotogràfica", a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (oberta de 10 a 19h, de dilluns a dissabte).

Hi veureu una creu enorme alçada a la plaça de Sant Jaume el 16 de juliol de 1936, tan alta com l'edifici del Palau de la Generalitat (bé, de la Diputación Provincial), en la "Fiesta de la confirmación".

Hi veureu una nena a primera fila mirant-se les restes del bisbe Irurita (que potser no eren d'ell) el dia que les exhumaven, empesa per la seva mare, l'agost de 1943. El governador civil Correa Véglison havia ordenat el tancament de centres oficials i botigues tot al larg del recorregut del fèretre fins a la catedral.

Hi veureu Francisco Franco parlant dret davant de la taula parada del sopar de gala que l'Ajuntament li oferí al Saló de Cent (allà on fa quatre dies es llegien els versos dels Jocs Florals), el gener de 1942.

Hi veureu fotos del primer intercanvi de presoners de guerra alemanys i britànics que es va fer, l'octubre de 1943, precisament al port de Barcelona.

I hi veureu imatges amb un punt d'al·lucinatori, com aquesta de la presidència d'un festival folklòric organitzat al Pueblo Español amb motiu de la visita de Heinrich Himmler, Reichsführer-SS, l'octubre de 1940 (quan va aprofitar per pujar a Montserrat, sí). Foto de Pérez de Rozas, al fons de l'AFB.











MÉS
Enric Juliana, "El profesor Moriarty" (La Vanguardia, 23-V-13)
Vicent Partal, "Aznar o el caol·lapse" (VilaWeb, 23-V-13)

INGORGO O EMBÚS

Diumenge a Venècia hi va haver la Vogalonga, un festival anual del rem popular que se celebra des de mitjans dels anys setanta i que se suposa que assenyala l'arribada de la primavera. La qüestió és que aquest any, a l'alçada del pont de Tre Archi, al Cannaregio, es va organitzar un gran embús que va tenir la circulació aquàtica col·lapsada una bona estona i va fer les delícies de participants i espectadors.

Si teniu molt bona vista, veureu que òbviament la culpa també va ser dels catalans.

SABER DEL LOBBY

"En el marco del sistema educativo actual no se desarrolla, salvo honrosas excepciones, una formación en principios y valores éticos o morales fuera de la asignatura de religión." (#24)

"La enseñanza religiosa escolar ha de hacer presente en la escuela el saber científico, orgánico y estructurado de la fe, en igualdad académica con el resto de los demás saberes." (#73)

"Ponemos este proyecto en manos de la Virgen María, catequista de Jesús en Nazaret, maestra de la fe, animadora de la esperanza y, sobre todo Madre, testimonio vivo del amor de Dios."

Conferencia Episcopal Española, "Orientaciones pastorales para la coordinación de la familia, la parroquia y la escuela en la transmisión de la fe" (2013)

Paràbola del Fariseu i el cobrador d'impostos (J. Schnorr von Carolsfeld, 1750)

L'INNOMBRABLE

O INOMINÁVEL

Nunca
dos nossos lábios aproximaste
o ouvido; nunca
ao nosso ouvido encostaste os lábios;
és o silencio,
o duro espesso impenetrável
silêncio sem figura.
Escutamos, bebemos o silencio
Nas próprias mãos
E nada nos une
—nem sequer sabemos se tens nome.

 Eugénio de Andrade, Ofício de Paciência (1994)


L'INNOMBRABLE

Mai
als nostres llavis no vas acostar
l'orella; mai
a la nostra orella no vas apropar els llavis;
ets el silenci,
el dur espès impenetrable
silenci sense figura.
Escoltem, bevem el silenci
a les pròpies mans
i res no ens uneix
—ni tan sols no sabem si tens nom.

 Versió de JS

TRANSPORT

1 m. [LC] [TRG] Acció de transportar; l’efecte. Un home amb una gran pedra a les mans camina pel voral de l'autovia.

QUI ENS CRIDAVA?

Quantes vegades no vam arribar a malcantar allò de "No ho sents, hi ha algú que està trucant?" Després van arribar el "London Calling" dels Clash i Bagdad Café, que quan hi penses encara fa venir set. Sense saber-ho, tot plegat ho enllaça la veu personalíssima de Jeff Buckley, desaparegut al Wolf River la mateixa primavera que el Barça de Robson, amb Guardiola, Figo, Pizzi i Ronaldo, remuntava a casa 5-4 en quarts amb l'Atlético de Madrid (en un dels millors partits que he vist en ma vida) i al final s'enduia la Copa del Rei, la temporada abans de la primera Lliga de Van Gaal. I never felt so much a' like...

'BON DIA' O ADIÓS

Diu que va ser Josep Pla, l’antítesi del filòleg, qui va proposar el millor mapa de les terres de parla catalana: allà on quan dius “Bon dia” et responen “Bon dia”. Dies enrere, contravenint aquest raonable argument, el punt de vista de tota la comunitat científica sobre la matèria i la demanda de milers de ciutadans, les Cortes aragoneses han creat per decret dues llengües noves, una als Pirineus (l’antic aragonès, ara “Lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica”: lapapyp) i una altra a la frontera amb Catalunya: la “Lengua aragonesa propia del área oriental”, el lapao. Com ja s’ha apuntat, la nova llei va contra les recomanacions de la UNESCO sobre l’aragonès (en clar perill d’extinció), contra la Carta dels Drets Humans i fins i tot contra la Constitució espanyola, però què és tot això davant d’un govern del PP armat amb el trabuc de la majoria i les bales de l’absoluta gràcies al PAR?

Jo també tinc un besavi que va arribar amb tartana de l’Aragó. He preguntat a la seva foto què n’hem de fer ara de dos dels millors narradors catalans actuals, Mercè Ibarz (que obre el seu Vine com estàs amb un conte en autèntic lapao) i Francesc Serés, i si hem d’arrencar les pàgines relatives a Jesús Moncada de les nostres històries de la literatura catalana. El besavi, que era murri a més d’analfabet, m’ha dit que hi ha terres i llengües que acullen i terres i llengües que expulsen els fills d’altres llocs, i que cadascú s’ho faci mirar per la part que li toca. També m’ha demanat que deixem escrit la por i el menyspreu d’aquests parlamentaris aragonesos pel que els és propi. I m’ha recordat que els pobres quan ens donen alguna cosa hem de dir gràcies. Gràcies, doncs, al PP i als defensors de l’Aragó monolingüe amb l’esforç dels quals d’aquí a un parell de generacions la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya ja seran fora del mapa que dibuixà amb dues paraules Josep Pla, com ho serà bona part del País Valencià i qui sap quina part de les Illes. Aquesta aportació a la uniformitat tindrà uns pares amb noms i cognoms: que el mèrit els sigui reconegut (por Dios y por España) en la pau del cementiri de les llengües.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 15-V-13
Versión en castellano
Versió en italìà/In italiano (Col·lectiu Emma)


MÉS
"Aragón contra el món" (F l u x, 8-V-13)
Eulàlia Lledó Cunill, "El peso de las palabras" (El Huffington Post, 24-V-13)
"Primer texto en lapao..." (La Vanguardia. 31-V-13)

TASTAMENT

Sentir ploure dalt de la copa dels arbres, quan la pluja és fina. Sentir les gotes acostar-se tamborinejant al groc i el verd i el blau dels contenidors quan és més forta. Sentir-les als vidres del cotxe, per entre el so del motor que puja i baixa. Imaginar aquestes gotes més grosses i esparses caient mudes a la galta de qui abraçaries, que treu la llengua i en tasta la fredor i somriu.

BARCELONABC

Acabat d'estampar. I sembla que ja és –o és a punt d'arribar– a les llibreries.

Aquella tremolor a les mans. Sospesar-lo. No gosar obrir-lo, encara no. I llavors deixar que s'obri sol, i passar-ne les pàgines de pressa, com d'amagat encara que no hi hagi ningú a prop. Tant de temps a les mans. La ciutat a les mans. La teva, les teves. L'alfabet d'una ciutat. Cent quilòmetres quadrats d'espai d'enunciació, que diu aquell. Tu, d'alguna manera.

MÉS
Un bon tros del llibre, fullejable
La fitxa a Barcelona Llibres
"El diccionari de Barcelona" (El Periódico, 10-VI-13)
Josep M. Fonalleras, "BArCelona" (El Periódico, 24-VI-13)
Al blog de José Luis Regojo (4-VII-13)
"BarcelonABC: alfabet d'una ciutat" (Bereshit, 15-VII-13)

EL BURT BO

L'home que va reconciliar-nos amb Toledo, que va tornar sexi dir una pregària, que ens va avisar del que li passa a qualsevol que tingui cor o quan les gotes de pluja et mullen el cap... Si avui us el trobeu al dial o el xiuleu a la impensada, feliciteu-lo: diumenge va fer vuitanta-cinc anys.

MÉS QUE EL VI

Marc Chagall, "Càntic dels càntics II" (1957)

Que m'ompli de petons la teva boca,
que els teus amors són més dolços que el vi.
Quin perfum més suau els teus ungüents,
un bàlsam que s'escampa és el teu nom.
Totes les noies t'estimen. ¡Atreu-me!
¡Correm darrere teu!
¡Tu, fes-me entrar a la teva cambra, oh rei!
¡Exultarem i junts serem feliços!
El teu amor se m'endú més que el vi.
Amb raó s'enamoren de tu.

¡Sóc negra i sóc bonica, noies de Jerusalem!
Com les tendes del desert de Quedar,
com les cortines de les tendes de Salomó.
No em mireu malament, que sóc tan negra
perquè el sol m'ha embrunit.

Els meus germans s'han enfadat amb mi,
m'han posat a guardar les vinyes;
la meva no l'he guardada.
Digues on, al migdia, fas reposar el ramat,
que jo vaig, com velada,
entre els ramats dels teus companys. (...)

  Càntic dels càntics 1, 1-7


Avui al vespre a la Sala Beckett (de moment encara en seu gracienca) hi ha una presentació "dramatitzada i musical" de la versió que Narcís Comadira i Joan Ferrer han fet del Càntic dels càntics de Salomó (el llibre que alguna gent d'església sembla que no llegeixi) per a Fragmenta Editorial. Jo hi seré, i brindaré per la iniciativa amb editors i traductors. El resultat s'ho val.


MÉS
Miquel Àngel Llauger, "La febrada eròtica del rei Salomó" (Núvol, 13-V-13)
Jordi Llovet, "Eros o teologia?" (El País, Quadern, 4-VI-13)

CARMEN

pica i pica i pica a terra
repica a taula amb els dits
i amb la força que desplega
ens hi fem, els pobres, rics

  Enric Casasses

ONZE MINUTS

Onze minuts de transport. Coses meravelloses que es poden fer en onze minuts amb una trompeta, un baix i una guitarra.

I que tingueu un bon cap de setmana.

PER PESAR MOLT

En un exemple exemplar d'accelerada celeritat l'oficina de Correus de la Ronda Universitat, a Barcelona, lluïa ja aquest matí un cartell en castellà i la traducció al lapolla (la "lengua aragonesa propia de otros lindos lugares de Aragón"). Llàstima que el moderníssim aparell en qüestió i el món tridimensional en general tinguin només dues bandes, dreta i esquerra, i doncs el multilinguïsme doni només per a un cartell en castellà i un altre en lapolla (la versió catalana segurament queda per a més endavant, potser quan hi hagi alguna llei de normalització o tinguem les competències transferides). Però en tot cas em sembla que s'ha d'apreciar el gest d'adaptació-llampec al que diu el parlament aragonès, un gest de bon veïnatge que honora la institució de Correus. El cartell en qüestió, per si no el podeu llegir, diu:

ATENCION NO COLOCAR NINGUN OBJETO EN LA BALANZA "ES PARA PESAR"

I en la seva traducció al lapolla:

ATENCION NO COLOCAR NINGUN OBJETO EN LA BALANZA "ES PARA PESAR"

Certament, fa pensar molt. Perdó, vull dir pesar.

PUERTOS ABIERTOS

La revista Insula, una de les capçaleres literàries deganes d'Espanya (fundada el 1946 per José Luis Cano) acull en el seu número del mes de maig el monogràfic "Letras vascas: Puertos abiertos", fruit del treball del grup d'investigació que dirigeix el professor i crític Jon Kortazar. Busqueu-lo: és una magnífica eina per posar-se al dia sobre una de les altres literatures peninsulars.

ARAGÓN CONTRA EL MÓN

"(...) la ley que presenta la consejera de Cultura aragonesa Dolores Serrat (catalana, para más señas, de Ripoll) elimina cualquier derecho educativo, de representación y cultural de los hablantes de aragonés y catalán. La ley obliga a que todos los pueblos tengan su topónimo en castellano, aunque voluntariamente puedan añadir el tradicional. La ley impide que el aragonés y el catalán tengan presencia sistemática en los medios de comunicación públicos. Impide que ambas dos lenguas puedan ser curriculares, o que se puedan usar para enseñar en las aulas. La ley, en resumen, impone una realidad lingüística castellanohablante que en muchos lugares de Aragón no es la real.
 Y luego, hablan de imposiciones, cuando la imposición de una imposibilidad, la de desarrollar una vida en la lengua materna patrimonio cultural de Aragón y de muchos aragoneses, es la que marca esta ley de no-lenguas. Esta ley que va contra la Carta Europea de las Lenguas Minorizadas, contra la advertencia directa del Consejo de Europa para mantener al menos la ley anterior de 2009. También va contra las recomendaciones de la UNESCO para el aragonés, una de las lenguas con más peligro de desaparición de Europa y el catalán en Aragón, e incluso contra la Carta de los Derechos Humanos y contra la propia Constitución Española."

 Jorge Romance, "Un bodrio de ley para no nombrar las cosas por su nombre" (Dominio Público, 8-V-13)

TRES S'ESBARGEIXEN

Avui us connecto en directe amb tres que pensen i escriuen de primera. La veritat és que el que diuen no fa riure gaire, però la cosa a hores d'ara va així. Que els llegiu de gust. I fins demà.

Marta Rojals, "Viure sense por" (VilaWeb, 6-V-13)

Jordi Amat, "Vuelva, señor Lassalle" (El País, 6-V-13)

Noam Chomsky, "Un abril cruel no només a Boston" (Ara, 4-V-13)

AMB TE

Gin tòntic.

L'ESPANYA DESIGUAL

Ahir Antón Losada, professor a la USC, del compte de tuíter del qual (@antonlosada) sempre en treus coses sàvies, cabrejades o divertides, Losada piulava des de Santiago que "Si una comunidad no quiere autonomía, que la liquide. Los que la queremos no se lo vamos a impedir". I vaig pensar que, en la claredat del plantejament, la veritat de fons que hi batega és encara més evident però no sol dir-se amb totes les lletres, perquè l'hem assumida (que vol dir integrada, que vol dir d'alguna forma acceptada) de fa anys: les comunitats i els espanyols que no volen l'autonomia determinen el que els altres poden o han de fer. Jo no crec en les autonomies i doncs, com que tots hem de ser iguals, si jo no hi crec els altres no poden tenir-ne. Adéu a la tan pregonada igualtat constitucional, doncs: uns quants decideixen per la resta, i doncs la resta no té dret a decidir ni sobre el seu territori ni evidentment sobre tot Espanya. El poder de decisió (la sobirania) a Espanya és intermitent: el té només qui pensa exercir-lo en la direcció correcta per a l'Estat.

CAPITANIA

Si no coneixeu Kasey Chambers però sí la cançó pot ser de sentir-la als crèdits finals d'un dels capítols dels Soprano, o tal vegada us sona la veu a "Not pretty enough" o de la ràdio anant amb cotxe per Austràlia amb les finestres abaixades...

En tot cas: que passeu un bon cap de setmana, capitans.

IMPRESSIÓ

També amb els llibres, la bona serà la segona.

EL JOC

Avui que alguns estem de dol, José Sámano signa a El País una peça esplèndida dient amb elegància i contundència alhora un seguit de veritats sobre qui ha estat l'entrenador d'un gran equip les tres darreres temporades. Amb la vènia dels no futboleros, en reprodueixo un fragment perquè em sembla, precisament, que, com passa amb les coses que valen la pena, no parla només de futbol: "Mourinho es de los que piensan que solo una conchabanza planetaria le aleja del éxito. Quizá, porque por mucho que sepa de fútbol, no sabe que el juego es un juego, algo placentero. (...) Se enfrentó con todo por cumplir una misión. No la ha cumplido, y quizá no sepa que quienes sostiene que le odian, ni le odian ni le culpan del todo. El problema es el juego, el maldito fútbol. Lo único que Mou no puede gobernar a su antojo porque el muy endemoniado es de muchos, el muy réprobo unas veces sonríe y otras no."

PUBLICACIONS

Sembla evident que hi ha més d'un canvi de cicle surant en l'aire... Transcric unes paraules del pare Massot, responsable de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, ahir en l'acte de lliurament dels premis Serra d'Or:

"[...] Tot això, no cal dir-ho, ens preocupa molt i ens obliga a buscar nous camins per poder continuar endavant la tasca cultural que l’Abadia de Montserrat ha dut a terme, d’una manera gairebé ininterrompuda, des del segle XV i que a partir de mitjan segle XX ha anat adquirint un relleu cada cop més considerable. Per circumstàncies de la vida, aquests darrers mesos m’ha tocat de parlar sovint en públic i a través dels diversos mitjans de comunicació, i sempre he insistit en el perill que, tal com van les coses en aquest moment, se’ns esquinci d’una manera irreparable una infraestructura cultural que ha costat molt de construir i que abasta no solament el món del llibre, sinó també el cinema, la televisió, la ràdio, el teatre, la música, l’art, etc. Hi ha, és evident, una bona dosi de responsabilitat de part de les institucions, que haurien de mirar d’optimitzar els escassos recursos de què disposen ara, però també hem d’apel·lar seriosament a la societat civil perquè no pensi que tot es resol sense fer res i que tot funciona per inèrcia i sense la implicació que tantes entitats, tants mecenes i tantes persones normals i corrents han tingut des dels inicis de la Renaixença i que han fet possible que tiréssim endavant moltíssimes iniciatives al marge i sovint en contra de la política oficial de l’Estat." [+]