divendres, 30 de novembre de 2012

METATUIT

Breu (brevíssim), directe, brillant i fàcil d'entendre. Si no compleixes totes quatre condicions malament rai. Una cultura comunicativa (un mitjà) que deixa continents a fora i no para de créixer, sempre en petit.



dijous, 29 de novembre de 2012

D'ENLLOC: D'AQUÍ













LLEGEIXO EL ZHUANGZI

Marxo a l'exili, lluny de casa.
El cor s'estranya de la poca tristor.
Potser amb Zhuangzi he après a saber d'on sóc:
del meu país, la terra d'enlloc
.


Hi ressona (bé, hi pressona: mil dos-cents anys abans) el "país natal: exili" de Maria-Mercè Marçal, però són versos de Bai Juyi, que va viure a la Xina dels Tang del 772 al 846. És un dels poemes inclosos al que promet ser un dels títols de la temporada (bé, de moltes temporades, perquè és d'aquella mena de llibres que van fora del temps): Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica, de l'editorial Alpha, a càrrec del poeta i professor Manel Ollé.

L'antòleg i traductor (que ha escrit sobre l'interès i la pràctica de Carner, Manent i Joan Ferraté per la poesia xinesa) reivindica en aquesta tria, segons deia ahir a VilaWeb Lletres, "la idea del clàssic que no estableix distància, sinó que pot ser contemporani d'un hom mateix. Per mi, és possible la traducció que acosti el poema. És possible adreçar-se al lector des del poema i no tant des del xinès. Hi ha uns temes més representats que no uns altres, perquè són els que m'interessen: una part de poemes amorosos, una altra part de poemes més filosòfics, de sentiment del tot, i uns altres que són més de detall..."

dimecres, 28 de novembre de 2012

MIRACOLI

El Renaixement italià (que vol dir el Renaixement), com segles després el nostre Noucentisme, és tot ell una violència contra la inèrcia. És artificial en el sentit de no natural, de conscient i arbitrari, de programàtic (i, de fet, platònic). En arquitectura, és pur geometrisme a escala, meravella dels marbres com un immens joc d'estampats sempre dins, però, de la combinació de formes geomètriques bàsiques. A la recerca d'un equilibri que és mental, imaginat, que al món no hi és. O sí, ara sí: gràcies a aquests edificis.




dimarts, 27 de novembre de 2012

TOCAR, VEURE

"Yo no había venido a visitar esta ciudad, sino a tocarla."

  Ramón Gaya
















Ramón Gaya, "Homenaje a Tiziano", 1972. Detall

dilluns, 26 de novembre de 2012

UN CRIPTOJUEU A VALLCARCA

El segon acte de la inacabada Moses und Aron i la darrera peça per a piano publicada per Arnold Schönberg van ser compostos a Barcelona, en una torreta del barri de Vallcarca al carrer que ara duu el seu nom, llavors als afores i ara encaixada entre cases més altes, on el compositor austríac havia vingut a refugiar-se del clima polític del seu país acceptant la invitació del deixeble i amic Robert Gerhard. A Vallcarca, Schönberg s'hi va estar de l'octubre de 1931 fins al juny de 1932: el poeta Carles Sindreu, vinculat al Club de Tennis La Salut, l'hi feia classes de tennis, i allà va néixer la seva filla Núria. El 1933, mentre era a París de vacances, va saber que tornar a Berlín amb el recentment escollit Adolf Hitler al poder podia ser-li perillós, i decidí (després d'anar a una sinagoga a demanar ser reconegut com a jueu) anar-se'n als Estats Units, on passà a dir-se Schoenberg. Adéu doncs per sempre Viena, l'Acadèmia Prusiana de les Arts, Vallcarca i París...

Ara m'assabento amb alegria que la col·lecció Sagrats i Clàssics de Fragmenta Editorial publica el llibret (ells ho escriuen libretto) de Moses und Aron, amb traducció (i llarga presentació) del teòleg i antropòleg Lluís Duch, amb l'ajut de Josep Barcons. Un altre Moisès que la nostra cultura acollirà.


diumenge, 25 de novembre de 2012

UN ORGULL PROPI

"Els catalans, acostumats sota els reis d'Aragó a compartir el poder legislatiu amb el sobirà, a no reconèixer el príncep més que com a comte de Barcelona, a pagar només els impostos que acceptaven pagar, subministrar només les tropes que volien concedir, es consideraven tots participants de l'autoritat sobirana i tenien, per aquest motiu, una idea d'independència que s'ha perpetuat durant molt de temps. Deriven d'això un orgull propi d'aquesta província i un to antigament imperatiu, del qual encara queden alguns rastres. Aquests lleugers defectes potser han contribuït a més a encoratjar les seves grans empreses. Sovint fa falta tenir l'orgull de no poder ser vençut per arribar a la victòria; i quan s'està dotat, com els catalans, d'una activitat infatigable i d'una paciència a tota prova, s'havia de tenir èxit, com han fet ells, en les aventures més arriscades."

 Alexandre de Laborde, Voyage pittoresque et historique en Espagne (1806-1820)


dissabte, 24 de novembre de 2012

PENITENTIATE!

Potser sí, que al final algun dia veurem coses que no esperàvem veure mai...

Bon cap de setmana, bona tria demà i paciència a partir de dilluns.

[I gràcies al Xavier per passar-me'n l'enllaç]


divendres, 23 de novembre de 2012

COMPARATA

Una de les coses que fa gràcia a molts peninsulars (aquella gràcia socarrona tan de turista acabat d'arribar) és que a Itàlia de la mantega en diguin "burro". De fet la paraula prové del grec (de la combinació de βούς: bus i τυρός: tyros), a diferència de l'espanyol, en què prové del burricus del baix llatí. Però vaja, és cert: els italians de la mantega en diuen burro. Passa llavors que el burro que compres al súper és de la marca Virgilio. Vull dir que n'hi ha que al pa s'hi posen mantega o mantequilla i llavors el burro el tenen a les monedes d'euro, que aquí en canvi duen un dibuix de Da Vinci i un perfil del Dant... Pot ser que avui la crisi sigui arreu la mateixa, però les formes amb què s'il·lustren les coses no, de cap manera.


dijous, 22 de novembre de 2012

QUÈ ÉS PITJOR?

Quin desastre (per a nosaltres, però també per a ells) i quina llàstima que a hores d'ara sembli que només es pot defensar Espanya des del catastrofisme o bé des de l'energumenisme. Ja se sap, què neix de l'amenaça.




dimarts, 20 de novembre de 2012

PROPIETAT COMMUTATIVA

Tota aquesta gent tan somrient mirant a càmera que diu que escriu perquè el (o la) llegeixin... ja llegeix?

dilluns, 19 de novembre de 2012

SERPS D'ESTANY

Ahir va fer sis anys de la mort de Jordi Sarsanedas.

Al Núvol Bernat Puigtobella ho recordava reproduint una llarga i interessant entrevista de 2004 al narrador i poeta i durant anys degà de la ILC i president del PEN Català, on alguns vam tenir la sort d'aprendre a admirar i estimar no només l'escriptor (enllà d'altres títols més coneguts, els seus quatre darrers poemaris, publicats en un lapse de tan sols sis anys, són senzillament extraordinaris) sinó també la persona. D'un llibre antic (Postal d'Itàlia, de 1965), aquest poema:











TORCELLO

S'ha esborrat el vaixell. Només l'aigua cendrosa,
que solquen serps d'estany fins al canyar imprecís,
parteix els camps.
No calen barques per a avançar
per la plana mirada somiosa,
pel record infecciós d'una ciutat
d'antigues morts sota lentes metzines
de l'àvid fang de la palut,
pel vel que aombra encara,
almenys d'un lleu calfred,
el color de la fruita entre les fulles.

Fins a la conca d'or on de sobte retruny,
tan alta com estesa és l'albufera,
la icona solitària, negra de tots els dols.

 Jordi Sarsanedas

dissabte, 17 de novembre de 2012

CANÇÓ I CAMÍ

Francesco de Gregori té disc nou (ell encara parla de discos) al carrer: "Sulla strada". I per tal d'acompanyar-ho ha penjat al seu lloc web un llarg videoreportatge que s'ho val.

Us deixo amb ell, perquè ens acompanyi durant un bon cap de setmana.


divendres, 16 de novembre de 2012

CONTRA TI PORQUE TE QUIERO

"L’amor del poble espanyol als catalans ha sigut sempre, i és, tal com vostès poden comprovar llegint la premsa, mirant la tele o escoltant la ràdio, un amor entranyable i profund. Ara, per cert, més que mai, segons van repetint sobretot els polítics del partit més popular que representa aquest poble. Tan fort i profund és aquest amor, tan intens, que s’assembla moltíssim al sentiment del marit del qual vol separar-se la dona i llavors amenaça que li farà tot el mal possible abans de consentir-ho: et quedaràs sense casa (la casa europea), et portaré a la ruïna, et pegaré una pallissa, et mataré. T’estime tant, que et considere meua: tan meua, que no podràs mai separar-te de mi. És un amor, per tant, de qualitat dubtosa, un sentiment suspicaç, invasor. [...]"

 Joan-Francesc Mira, "Una firma contra els catalans" (El País, Quadern, 13-X-2012)














MÉS
"El exilio de las firmas de Rajoy" (El Público, 18-VII-2010)

dijous, 15 de novembre de 2012

VIATGET

Seria un detall que fessin callar el nen o com a mínim que el collissin de terra, però entenc que es tracta d'un objectiu molt ambiciós. Potser n'hi hauria prou llançant-lo per la borda.




dimecres, 14 de novembre de 2012

dimarts, 13 de novembre de 2012

UN ROTHKO

El llum blau intermitent de la llanxa de la policia travessant de nit la llacuna. Com en una pel·lícula muda, però en color. En dos colors.

dilluns, 12 de novembre de 2012

DISCRECIÓ

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.
        Pere Calders

Discretament, gairebé com un homenatge a l'autor, un dels grups universitaris d'investigació sobre literatura catalana contemporània amb més energia del país convoca el II Simposi internacional "Pere Calders i el seu temps", aquest dijous (a la Fundació Tàpies) i divendres (a la UAB). L'assistència és gratuïta, i si us hi inscriviu obtindreu a més un llibre sobre el gran contista barceloní (i vallesà, d'acord).




diumenge, 11 de novembre de 2012

PRESIDENT LOREDAN

Ara que ha començat la campanya i hem vist els diversos cartells i ja sabem el que dóna de si l'imaginari dels dissenyadors i publicistes locals, us confesso que a mi m'agradava més el cartellisme del segle XVI. La imatge que us adjunto, per exemple, del dux Leonardo Loredan (president de la república de Venècia entre 1501 i 1521), és d'un tal Giovanni Bellini.


dissabte, 10 de novembre de 2012

VERSIÓ DE VERSIÓ: DIVERSIÓ

Una de les coses bones de fer-se gran i tenir talent i prou cara dura deu ser poder fer animalades com aquesta sobre imitacions (every time he kisses you it leaves behind the bitter taste of saccharine) i tristos segons intents (like the Stones since the Eighties). Bé, segur que també hi ajuda viure a Londres... Atenció al Brian May de pega de l'última escena, que és el culpable de tot plegat.

Que passeu un bon cap de setmana.


divendres, 9 de novembre de 2012

LA FAMÍLIA MAS



La foto és reveladora: Susanna, Borràs, Bertran, Fonoll, Oranich... Amb aquesta aposta intel·lectual, amb aquest nou horitzó nacional per a les nostres arts i les nostres lletres, espero que el dret a decidir inclogui una clàusula d'objecció de consciència.

OFERTA DE TEMPORADA

Aquestes setmanes, donar suport a la coalició que ha votat més lleis econòmiques i socials amb el PP (a Madrid i a Barcelona) és progressisme. Si a més t'apuntes a allò de la Casa Gran del Catalanisme igual ja deus poder ser considerat un/a bolxevic. Gran oferta. Visca el roig!







dijous, 8 de novembre de 2012

ATTENTION AL CLIENT











O "T'ho diré en anglès perquè m'entenguis". O "Matxuca el client que sempre n'hi ha d'altres". La caixera (l'única caixera en cap de setmana, en una de les millors pinacoteques del món) de l'Accademia s'empipa amb uns turistes diria que nord-americans que deuen haver comès l'error d'intentar pagar les entrades (a catorze euros cadascuna) amb un bitllet de cinquanta, i els ho recrimina alçant la veu perquè se n'assabenti la resta de la llarga cua:

– Non ho change! You pay fifty, fifty, fifty e my change finish!

dimecres, 7 de novembre de 2012

MAHÓN SÍ, ESPAI NON











Quan vostè llegeixi aquestes ratlles, a Barcelona ja haurà tancat, si més no oficialment, l'Espai Mallorca, el centre de promoció i difusió de la cultura de les Illes Balears a Catalunya. Dic oficialment perquè el col·lectiu d'usuaris Crits i Renou vol donar continuïtat al projecte de forma autogestionada, i perquè l'Espai era una iniciativa oficial (inspirada pel conseller Damià Pons) posada en marxa el 1998 pel Consell de Mallorca i el Gremi d'Editors de les Balears i ara són aquestes institucions les que han decidit tancar-lo. Han estat catorze anys d'una bona llibreria (l'esclat editorial balear dels últims anys és un secret que molts desconeixen, amb greus problemes de distribució "normal") i d'exposicions i presentacions continuades en un local cèntric i amable.

A l'espera del que diu que serà l'enlluernadora albada del nostre alliberament nacional, que la Generalitat de Catalunya (després de tancar la seva xarxa de llibreries institucionals) calli i miri cap a una altra banda ens hauria de donar pistes sobre alguns dels costos col·laterals de la independència si ve de la mà de Convergència i Unió: els altres territoris de parla catalana fan una nosa incòmoda al projecte, i seran abandonats amb un somriure còmplice i algun gest-barretina, això sempre. No ho escric com un retret: és una constatació. Sé que l'Espai Mallorca era una iniciativa balear i que són les institucions públiques de les Illes les que ara l'han deixat caure. Però ¿què es podia esperar del govern del farmacèutic Bauzá, enderiat a "col·locar" el castellà a les escoles contra la demanda dels pares, o d'un PP que es posiciona contra el dret de les comunitats a expressar-se democràticament en una consulta però en canvi defensa i exerceix el d'ells com a partit a canviar només amb el seu vot el nom de Maó, que des de la setmana passada (i fins que la raó torni a l'illa on va néixer Francesc de Borja Moll) es diu oficialment Maó-Mahón i per a tot el món Mahón, com prova el web de l'Ajuntament, en homenatge no sabem si als anglesos que van fer de Port Mahon la seva capital o al noble i polític francès d'ascendència irlandesa Patrice de Mac Mahon, president de la República d'allà on l'espanyolisme militant beu la seva peculiar forma d'entendré l'egalité i la fraternité?

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 7-XI-12
Versión en castellano

dimarts, 6 de novembre de 2012

RESCAT

Vinc de passar per l'ull de l'agulla, diu el camell. I tampoc no n'hi havia per tant.






dilluns, 5 de novembre de 2012

TESTAMENT OBERT

Si em quedés una hora de vida voldria passar-la a la capella Scrovegni, a Pàdua, amb el Giotto. Però llavors hauria de pensar què feia amb els trenta minuts que em sobrarien perquè les visites tenen només, t'hi posis com t'hi posis, mitja hora de durada.


divendres, 2 de novembre de 2012

SARMIENTO O MÉRIMÉE

Al novembre de 1846 coincideixen a Barcelona (i probablement hi són presentats a casa del cònsol de França, Ferdinand de Lesseps) l'escriptor argentí –i futur president de la República– Domingo Faustino Sarmiento, de viatge per Espanya "para fundar una acusación (...) ante el tribunal de la opinión de América", i Prosper Mérimée, el llibretista de Carmen. Sarmiento troba que l'única ciutat civilitzada de la península és Barcelona (quan hi arriba escriu "Estoy, por fin, fuera de la España"); a Merimée en canvi (que ha vingut a documentar-se a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, on l'ajuda Pròsper de Bofarull) Barcelona li sembla horrible, una "bruta ciutat que es vanta de tenir aires de capital i que s'assembla, com dues gotes d'aigua, a una ciutat de províncies d'un departament industrial". La dualitat de mirades, doncs, no ve d'ara.