COQUETA, SALVATGE

"Dickinson, l'escriptora. Com la caracteritzem? És epigramàtica, lacònica, brusca, sorprenent, pertorbadora, coqueta, salvatge, encisadora, metafísica, provocadora, blasfema, tràgica, divertida -i la llista d'adjectius podria ser més llarga, ja que tenim gairebé 1.800 poemes on recórrer. El que va sorprendre (i encara sol sorprendre) els lectors era que els poemes de la seva maduresa eren tots molt breus. Molts dels escriptors admirats per Dickinson s'havien embarcat de manera ambiciosa en epopeies, drames, narracions llargues, sèries de sonets i monòlegs teatrals, però Dickinson mai no va provar aquests gèneres. La seva tenacitat per conservar una forma en miniatura va fer que alguns lectors, fins i tot al segle vint, fossin condescendents amb la seva obra. Sembla com si ella mateixa s'hagués fet aquesta pregunta fonamental sobre l'elecció de la mida -per què uns poemes tan breus?- i hagués respost amb un poema excepcional, 'Ashes denote that Fire was' (1097). Els seus poemes, afirmava -tot defensant la seva reduïda forma- són les Cendres d'una conflagració prèvia que va destruir 'la Criatura Partida' (the Departed Creature) ara morta (encara que aquesta Criatura, en la mort, 'planava' breument per sobre les Cendres del seu jo interior). Per entendre la desapareguda Criatura de la qual les cendres són el residu, un s'ha de convertir en Químic, i deduir quina és la naturalesa de la persona consumida pel Foc a partir dels Carbonats restants."

  Helen Vendler, "Dickinson, l'escriptora" (a Emily Dickinson, Quaderns de Versàlia, 2012)