Què feu que no seguiu a twitter @stjohnsphoto, el compte sobre fotografia de la St John's International Academy, una escola secundària "with academy status" de Marlborough, UK?
Avui, per exemple, hi han penjat "The Flatiron" (1904), d'Edward Steichen, amb l'edifici acabat de construir, i m'agradaria que em diguéssiu així en una mirada ràpida si és una foto, un quadre, un conte, una cançó de Joe Henry o una escena d'una pel·lícula de Jim Jarmusch o James Ivory. Per exemple.
Mentre ens dediquem a ser, de tant en tant alguna cosa s'il·lumina. Quan ens dediquem o ens centrem a dir que som, fem mitja pena i avorrim les pedres.
Tal dia com avui de l'any 1821 va morir a Roma John Keats, aquell el nom del qual fou escrit en l'aigua. Aquesta és la seva làpida al cementiri protestant de la capital italiana, on l'enterraren.
Joan Garí, "Notes —estrictament— per a adults" (Posdata, Levante, 9-IX-17)
"Què som, els escriptors, sinó continuadors?". Entrevista a VilaWeb Lletres (23-III-17)
Miquel Àngel Llauger, "Jaume Subirana, escriptor i badoc" (AraBalears, 17-III-17)
Montse Serra, "Les propostes literàries de Bromera per a aquest Sant Jordi" (VilaWeb, 22-II-17)
Bernat Puigtobella, "Jaume Subirana. Pensar en adagio, actuar en scherzo" (Núvol, 21-II-2017)
Presentació a la llibreria Altaïr, dimarts 21 de febrer (gràcies, Pep Bernadas!)
Alguns aforismes destacats: #Cafarnaüm
Cafarnaüm al catàleg d'Edicions Bromera
XVIII Premi d'assaig Mancomunitat de la Ribera Alta
Parlant del fet de fer-se vell (de fer-nos vells), diu que el poeta George Oppen va dir un dia al seu amic Paul Auster, sent tots dos ja granadets: "Quina cosa més estranya, que li passi això a un nen".
Quantes coses arribarem a fer que algun dia vam dir-nos que mai dels mais? Com ara penjar una cançó de Justin Bieber. Però mira, mireu-la: és Jamie Cullum fent de les seves, en estat pur.
Apa, bon darrer cap de setmana de qui això escriu al vell continent, per una llarga temporada.
"La flexibilitat no és el teu do", em diu l'osteòpata. I vull pensar que parla en el sentit literal del terme.
Per circumstàncies que ara no vénen al cas, estic llegint un munt de novel·les recents en anglès destacades pels lectors. Això em complica seguir les novetats en català, però puc afirmar que Joan-Lluís Lluís i Assiscle Xatot, el protagonista d’El navegant, no tenen res a envejar a molt del que em passa per les mans amb etiqueta de “shortlisted” a premis internacionals. Per això, l’altre dia vaig voler recomanar a una col·lega nord-americana un llibre de Lluís en anglès... i no vaig poder, perquè no n’hi ha cap traducció a la llengua de Paul Auster i Alice Munro. Una llengua que tradueix molt poc i a la qual és molt difícil accedir, ho sé (la feliç excepció recent és The Boys, de Toni Sala)... Però és que tampoc n’hi ha un sol títol traduït al castellà, i mira que els agradaria llegir El dia de l’ós o les Cròniques del déu coix.
Enguany farà deu anys de la presència de la cultura catalana com a convidada d’honor a la Fira de Frankfurt, tretze de l’anada a la de Guadalajara, a Mèxic, i quinze de la fundació de l’Institut Ramon Llull, l’organisme que projecta la cultura (i doncs la literatura) catalana a l’exterior. Poca broma: a l’abril serem el país convidat a la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya. Vull dir que s’ha fet feina i s’ha fet ben feta: hi ha un abans i un després per a la promoció internacional de la literatura catalana des que l’IRL existeix, amb tarannàs diversos segons els governs i els directors però amb el denominador comú de bons professionals i feina articulada. Dit això, potser sigui l’hora (i més en aquest context d’escanyament pressupostari) de passar de la promoció universal (d’ajudar la traducció de tot llibre que interessi a algun editor estranger) a la introducció d’elements discrecionals: empènyer per corregir l’anomalia evident que Joan-Lluís Lluís no estigui traduït, per exemple. Concentrar esforços a col·locar certes peces, per comptes d’esperar que ens vinguin a comprar qualsevol cosa. Fa dos-cents anys Charles Darwin ja va argumentar que les espècies que sobreviuen no són les més fortes, ni les més intel·ligents, sinó les que millor s’adapten als canvis.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 15-II-17
Versión en castellano
Deu anys de columnes, triats
A nosaltres ens afona la inseguretat. A ells, la prepotència. Parlo de futbol, i de política. O de tot alhora.
Tir i Sidó, 'pals de cedre, veles de lli, rems de roure de Llevant': la veu del profeta Ezequiel ressona encara als ports. Hi ha càrregues precioses enfonsades en aquelles aigües. Les seves ombres són encara al fons, entre les restes del passat.
Ho escriu a "Ombres de ciutats mediterrànies" l'assagista Predrag Matvejević, nascut a Mostar i naturalitzat italià, autor del Breviari mediterrani (pot ser que no estigui traduït al català?). Les "Ombres..." són el text que clou un llibre de bandera, L'altra Venècia, i aquesta hi és la primera d'una sèrie de breus evocacions de ciutats històriques a la vora del mar que a tots ens va fer. Després vénen Atenes, Alexandria, Siracusa, Jerusalem, Roma, Cartago, Leptis Magna, Nàpols, Gènova, Marsella, Beirut, Barcelona (sí, Barcelona: "El mar ha empès la ciutat cap a terra, la terra ha empès la ciutat cap al mar. [...] En l'endemig, la ciutat ha buscat un destí català"), Dubrovnik/Ragusa, Sevilla, Salònica i Istambul.
MÉS
Podeu llegir La otra Venecia en castellà a Pre-Textos (2004), el Breviario mediterráneo a Destino (2008) i una meravella que es diu Nuestro pan de cada dia a Acantilado (2013).
El 5 de febrer de 1899 va néixer a Terrassa Joaquim Ventalló.
Ventalló, mort a Barcelona el 1996, era el periodista i traductor que hi havia darrere de les sigles J.V. que signaven les poques (i breus) notes sobre llibres en català en aquella Vanguardia Española amb les pàgines de hueco que el pare comprava cada dia, i el responsable de les versions catalanes dels Tintín amb llom de roba atresorats a casa, on vam aprendre a insultar d'una manera tan divertida com inútil.
No és Doris Day, sinó Lisa Ekdahl, que millora substancialment la cançó.
Bon cap de setmana a tots i totes, amb una infusió fumejant entre les palmes obertes en el moment més adient.
Això, en canvi, sonant radicalment diferent, és una altra cosa. Bé, més que una cosa un monument. Però és que parlem d'Anita O'Day (al festival de Newport, el 1958).
Coneixeu el blog Veu Lliure, del PEN Català? Hi acaben de penjar una entrevista (que si tinguéssim diaris de referència obriria secció) amb Carles Torner, director executiu del PEN Internacional i membre de la delegació que l'organització d'escriptors ha enviat fa pocs dies a Turquia. Hi podreu llegir coses com aquestes:
Per què aquesta atenció singular a la situació de Turquia?
Això ens ho han demanat alguns periodistes: “Per què Turquia, i no altres països on hi ha molts de problemes de llibertat d’expressió?” Primer de tot, diem que aquesta visita no l’hem pogut fer abans a la Xina o a Iran. A Turquia, per tant, encara hi queda prou democràcia per poder fer aquest viatge i per poder mirar d’intercedir davant les autoritats.
També expliquem que no hi ha hagut una decisió formal de fer una delegació de vint-i-tres membres, sinó que hi ha hagut una crida que ha tingut una extraordinària resposta per part de la comunitat internacional del PEN.
Llavors caldria preguntar per l’especial sensibilitat de la comunitat internacional del PEN cap a la situació turca.
Turquia ha passat, de manera molt ràpida, en els sis mesos des de l’intent de cop d’estat de juliol fins ara, a ser la presó d’escriptors i periodistes més gran del món, per davant de la Xina. I això ha creat, ja des del primer moment, una resposta molt viva. És molt significatiu, per exemple, el fet que hi hagués, en un moment molt inicial, una declaració del Cercle d’Editors del PEN protestant pel tancament de vint-i-nou editorials, i que dos editors internacionals molt destacats, com Ronald Blunden (del grup Hachette) i l’editora sueca Eva Bonnier, hagin participat en la delegació. Això parla de l’impacte de la situació turca en la comunitat literària global.
Ara sí, explica’ns coses de la delegació. Vau poder fer la feina?
Sí, tot ha sortit molt bé. Ha estat una missió amb moltes mesures de seguretat. Per exemple, no vam fer actes públics, només actes als quals s’accedia per invitació. Però, dins d’aquests límits, el que s’ha fet ha estat molt important. Vam fer una reunió amb més de cinquanta escriptors i periodistes. Vam fer una reunió amb editors. I vam fer una reunió amb dirigents de la comunitat kurda, a la qual va assistir Samî Tan, president de l’Institut de la Llengua Kurda d’Istanbul, una entitat que havia estat tancada quinze dies abans. També vam fer una reunió amb ONGs que treballen el tema de la llibertat d’expressió, directors de diari i organitzacions de defensa dels drets humans.
Hi ha un acte que voldria destacar de forma especial. Va ser un acte literari, a Istambul, en què se succeïen les intervencions més pròpiament literàries i les de testimoni. Hi vam posar dues cadires buides: una per a Tahir Elçi, un advocat defensor dels kurds que va ser assassinat a Diyarbakir, al sud-est de Turquia, el novembre de 2015, i una per a Hrant Dink, el periodista d’origen armeni assassinat el 2007. L’acte el va obrir Per Wätsberg amb una frase de Heinrich Böll, que deia, citada de memòria, que la literatura no necessita llibertat, que la literatura és llibertat. També hi va intervenir Asli Erdogan. I Peter Schneider. Va ser un dels actes de més densitat moral i literària que jo he viscut al PEN.
I la part de contactes amb les autoritats?
La vam fer els primers dies a Ankara, mentre que tota la part amb escriptors i activistes va ser després a Istanbul. Havíem cursat moltes peticions i finalment ens vam reunir amb un dels assessors del president (i en un règim autocràtic, els homes del cercle del president poden ser més importants que els ministres) i amb el ministre de Cultura. Van ser converses llargues i crec que els vam poder explicar la nostra posició i fer arribar al govern la llista dels cent cinquanta-un periodistes empresonats que demanem que siguin alliberats immediatament i sense condicions.
Llegiu aquí l'entrevista sencera.
Aquell moment en què un dia o una setmana canvien de color.
Hi va haver un punt que ja l'havia donat per perdut, aquest llibre. Gràcies a @bromera i a @asteriscagents ara hi és i és millor que tres, cinc anys enrere.
Amb una mica de sort en sentireu a parlar.
Entrades
Comentaris
