PERDRE O SER

"La poesia no és el que es perd en la traducció: la poesia és traducció".

Peter Cole replica Robert Frost en una entrevista a The Paris Review, de la sèrie "The Art of Translation". (I encara una mica més sobre el tema: "At this point, when I’m writing a poem, I feel like I’m translating. And when I’m translating, I feel like I’m writing").

TASQUES

Tu muntes, i Déu duu les regnes.

 Proverbi jiddisch

VACANÇA

BY SONDHEIM

Gràcies a l'avorriment d'un vol llarg, fa uns dies vaig poder veure un dels millors documentals de fa molts mesos: Six by Sondheim, de HBO. Us en tornaré a parlar, perquè conté teca per a estona. Ara, però, d'entre les sis cançons que s'hi posen en escena, em ve de gust compartir aquesta versió del "I'm still here" de Follies a càrrec de Jarvis Cocker (uau, sí: el mateix que vaig pensar jo).

I bon cap de setmana i bona Pasqua fins i tot als que no us agradin els musicals.



"I'm Still Here" from Miky Wolf on Vimeo.


MÉS
La cançó cantada (i interpretada) per Elaine Stritch, habitual de Sondheim, a "The Birthday Concert" (2010). Cinc minuts i mig de barretada.
Una altra cançó del documental: "Opening doors", amb Sondheim fent-hi una mena de cameo com a productor: "I'll let you know when Stravinsky has a hit".

CAUSES TROBADES

Malgrat l’escepticisme de molta gent, al llarg dels mesos se succeeixen els “dies de”, i any rere any el cicle es repeteix i va consolidant una llista de causes diguem-ne perdudes o obviades, en general amables, amb clares dificultats per ocupar el primer pla de l’actualitat: allò que se’n deia causes perdudes. Abans d’ahir, 21 de març, era el Dia Mundial de la Poesia (també de l’Eliminació de la Discriminació Racial), proposat per la UNESCO l’any 1999, al qual a hores d’ara se sumen centenars d’organitzacions amb milers d’iniciatives arreu del món, dels més o menys tronadets recitals de poetes del lloc a idees més innovadores com la convocatòria digital #jollegeixo del portal Lletra o com el “Pay With a Poem”, que fa que bars i cafès de més de trenta ciutats d'arreu del món ofereixin cafè de franc a qui els dugui un poema manuscrit. Com que no era a cap d'aquests ciutats, jo ho vaig celebrar a la perifèria de la perifèria: llegint poesia traduïda.

Va ser l’historiador, teòric i traductor Lawrence Venuti qui va escriure que la traducció és sempre ideològica (perquè els seus resultats arrosseguen valors i imatges de la llengua a què es tradueix) i és, alhora, utòpica, perquè es fa amb l’esperança de crear una comunitat al voltant del text traduït. Jo imagino, en la distància, com deurà ser la comunitat que creï per exemple Rufaga d’un, el llibre amb què Mark Strand es va endur el premi Pulitzer l’any que es posava en marxa el Dia Mundial de la Poesia, traduït per Joan Todó per a Godall Edicions. I qui diu Todó i Strand podria dir Josep M. Jaumà i W.B. Yeats, Miquel Àngel Llauger i Edward Lear, Marta Pera i Charles Simic, Marcel Riera i Edward Thomas... Gent que cada dia fan (fem) allò de què els altres se’n recorden el 21 de març. Ells i tots els que els acompanyen, tots que els agombolen: els editors i llibreters i bibliotecaris i programadors i crítics i els clients dels cafès de Dubai o de Dublín i tots els lectors que aquests dies tuitejaven versos. Perquè cada comunitat és, també, sempre, l’origen possible d’una genealogia. I és de refer genealogies, del que es tracta.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 23-III-16
Versión en castellano

COM AIXÒ, ALLÒ

[una entrada de fa vuit anys, en homenatge]













"Em rebel·la. Em posa nerviós. I no perquè no sàpiga de què va la història. Em refereixo a aquesta capacitat autodestructiva que té Catalunya i tot el que l'envolta. Em refereixo a aquesta mala virtut no ja de creure, sinó d'estar convençut que els altres tenen alguna cosa que nosaltres no tenim".

Ho admeto, el text ha estat lleugerament tunejat: allà on hi diu Catalunya poseu-hi FC Barcelona i recuperareu l'original de Johann Cruyff. D'un temps ençà, els dilluns toca comprar El Periódico només per poder llegir (com anys enrere ho havíem fet amb les tires de Jordi Culé) "Les claus de Cruyff" a la contraportada del diari. Però abans d'ahir semblava que ens havíem equivocat i que per comptes de parlar de la maregassa prèvia al partit amb l'Osasuna llegíem un article a la secció d'opinió de l'Avui o escoltàvem algú als passadissos d'un congrés de sociòlegs nacionals. Potser no era per casualitat que Cadalso, ja a finals del segle XVIII, sostingués que els catalans som una mena d'holandesos d'Espanya. Dilluns, l'exfutbolista acabava dient (i ara sóc literal): "En aquest sentit, jo no veig tan diferent l'entorn del València del del Barcelona. Ni els uns ni els altres sembla que valorin el que tenen fins que ja no ho tenen". Jo tampoc no l'hi veig, admirat amic... Potser sí que haurem de començar per analitzar (i relativitzar, desargumentar) l'entorn, quan parlem de Catalunya. Si l'entorn no se'ns menja a tots abans.

AL MUSEU

Ja he vist el "Retrat d'un vell" de Rembrandt. Per què hauria de continuar mirant altres quadres?

Rembrandt, "Retrat d'un vell" (1632).
Museu d'Art de Harvard

JE SUIS RÉFUGIÉ

(via Kenneth Roth, director executiu de Human Rights Watch)

PLATAFORMES

Per recomanació del Jordi Puntí, he descobert i escolto de gust The Delines. Us en poso aquí un tast tranquil, a les fosques. I bon cap de setmana, com sempre.

SORT, TRONXO

"El cel és un lloc on el Barça li fa un gol al Madrid cada minut". Bona golejada, mossèn Ballarín.

LLAMPS I TRONS

Menys trons a la boca, més llamps a les mans.

 Proverbi apatxe, via @NativAmProverbs

WE, EUROPEANS

La principal lliço dels esdeveniments de Síria primer i, ara, de Turquia és que si la població civil d'algun lloc d'Europa espera que la UE la protegeixi de l'actuació lesiva d'un govern arbitrari, anem apanyats.









MÉS
El tuit (d'Albert Benzekry) que m'agradaria haver escrit a mi, sobre això.

LICEU LLARG

Quan arriben al Valhalla la gent ja deu deixar de tossir, oi?




MÉS
"What's behind coughing at classical concerts?" (a partir del punt de vista sobre el tema d'Andreas Wagener).

GÖTTERDÄMMERUNG

A la tercera escena del primer acte, quan Brünnhilde rep la visita de Waltraute per demanar-li en nom del déu Wotan que retorni l'anell, la valquíria protagonista d'El capvespre dels déus diu a la seva germana, parlant del seu exili en una roca pelada: "El càstig m'ha fet benaurada" ("Dolç i bell / m'ha semblat aquest càstig", en la versió d'Anna d'Ax). I jo vaig pensar: ves, com a Catalunya.

Bon cap de setmana a tothom, fins i tot als que castiguen.

RESUM DEL RESUM

Confondre l'important i el notori.

ESPAI PER ALS CONFLICTES

Jo no sé si Catalunya podrà arribar a tenir algun dia una diplomàcia com Déu o Maquiavel o les teories sobre l'estat manen, però sí sé que de fa anys el nostre país ha anat posant aquí i allà persones significatives i significades en organitzacions internacionals que no arrufaven el nas pel fet que aquella gent vingués d'on venia. En aquests moments, el Director Executiu del PEN Internacional és en Carles Torner, "Catalan writer", i amb aquest motiu el corresponsal de l'Ara a Londres, Quim Aranda, li ha fet una extensa entrevista ("Els estats cometen el 90% d'atacs contra la paraula lliure") que el diari va publicar abans d'ahir i que recomano a tothom que cregui que el fet d'escriure arriba una mica més enllà de Salses o Guardamar, per una banda, i del nostre bell ego per l'altra. L'inquietant panorama que Torner dibuixa (per als drets individuals i col·lectius, amb el de la llibertat d'expressió al capdavant) no afecta només els escriptors.

#VEUSdeDONES

SAN ANTOLÍN DE BEÓN

Quin material estrany i absurd ets, poesia:
desveles amb detall les tenebres de l'ànima
i no arribes a dir el color en què es congria
la pàtina del mar als seus ulls a la tarda.

                           Berta Piñán. Versió lliure de JS

VANITAS

Puix volen just el contrari, concedeix-los la teva ignorància.

Anònim, Doble retrat macabre de Hieronymus Tschekkenbürlin (1487)

ON CAURE

El country és com els torrons o com certs coneguts: un cop o dos a l'any, et ve molt de gust.

Bon diumenge, companyia.

1459

Em fan gràcia els que pregunten per què alguns catalans tenim aquesta obsessió amb el País Valencià (o amb les Illes), si no som d'allà. És que també som d'allà. Un dia com avui, per exemple, però de fa sis segles (sis segles, senyor Wert) moria a València un dels cappares de la meva poesia, de la literatura de tots plegats (també dels que no ho saben): Ausiàs March.

A la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives hi podeu trobar informació exhaustiva (inclosos catàleg, imatges, fonoteca i concordances) sobre March i la seva obra, i al RIALC (ja l'useu, aquest recurs meravellós?) hi ha la poesia completa, en edició fiable. El portal lletrA, a més, enllaça avui per celebrar-ho amb set versions musicades de poemes seus a l'espai "Música de poetes".


       ENTRE ELS ULLS I LES ORELLES

    1      Entre·ls ulls y les orelles
    2      yo·m trob un contrast molt gran,
    3      e d’aquell jutgessa us fan,
    4      parlant de vos maravelles.
    5      Dien los ulls que val mes
    6      de vos lo veure que l’oir;
    7      elles no y volen consentir,
    8      dient que lo contrari es.

    9      Vos qui de totes valeu mes,
    10     axi de fora com de dins,
    11     d’aquests dos senys mirau les fins
    12     e no l’esguart que propi·ls es.

Ed. Pere Bohigas: Ausiàs March, Poesies, rev. Amadeu Soberanas e Noemi Espinàs, Barcelona, Barcino («ENC»), 2000.

JUST ARRIVED

Un d'aquells moments en què dónes per bons seminaris i congressos, informes, reunions, correus, avaluacions, excels, doodles, prezis, terminis, pressupostos, paginades i projectes.

Els editors ens l'acaben de dur, embolcallat amb cartrons i cel·lofana. Tres anys de feina i una quinzena de veus agombolats en tres-centes deu pàgines.