BUMERANG

I si això del Pedro J. fos cosa d'ETA?

TOVALLOLES BLANQUES

He estat estudiant la diferència
entre solitud i soledat,
explicant la meva vida a les tovalloles
blanques netes, tèbies en sortir de l'assecadora.
Les passejo per la casa
com si fossin els meus fills
que se m'han adormit als braços.

 Richard Jones
 versió de JS

ENFIT

"No em porteu més notícies. Deixeu-les volar totes."

 William Shakespeare, Macbeth
 Traducció de Salvador Oliva

UN EXEMPLE

L'altre dia llegint l'última columna a El Periódico algú em reclamava que donés noms locals argumentant que si no al final semblava que parlés massa en abstracte. I per mi no era així, però la constricció de l'espai t'obliga a anar per feina i els casos particulars, quan no són molt de domini públic, corren el risc de sonar a batalleta privada.

Però avui puc posar un bon exemple d'allò a què em referia. Ahir es va fer lliurament al Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya d'una carta amb tot de signatures de persones del sector que coneixem i apreciem el Centre d'Art i Natura de Farrera, sorprenentment i tristament exclòs enguany dels ajuts del Departament i deixat en una situació que en podria fer perillar la continuïtat. Al CAN de Farrera s'hi fan estades i residències d'artistes, cursos de natura i activitats culturals de tota mena, i la Institució de les Lletres Catalanes hi organitza de fa anys (van per la vintena edició, si no m'erro) els Seminaris de Traducció Poètica de Farrera, un magnífic exemple de feina de formiga feta en xarxa, amb la humilitat i la fragilitat però també amb la persistència i la resistència de les teranyines, gràcies al qual s'ha traduït al català poesia en totes les llengües imaginables i s'ha posat en contacte els traductors catalans amb poetes d'arreu.

Reprodueixo tot seguit (amb el permís dels Amics del CAN) la carta adreçada al Conseller:

Farrera, 25 de gener de 2014

Benvolgut Conseller,

Les persones sotasignades ens adrecem a vós com a coneixedores de la tasca que
du a terme el Centre d'Art i Natura de Farrera, sigui per haver-hi col·laborat en alguna
ocasió, per haver-ne estat residents o bé per haver participat en activitats que organitza.
Ho fem per a demanar-vos que no deixeu sense ajuda econòmica (exercici 2013) a aquesta
singular iniciativa de producció cultural, segons decisió presa per una comissió de valoració
sobre la convocatòria “de projectes que articulin”, amb 4,5 punts. Aprofitant el recurs d'alçada
presentat per l'entitat, el Departament de Cultura que dirigiu té l'oportunitat de reconsiderar
la decisió presa i així assegurar la seva continuïtat.

Estem segurs que aquesta comissió rep moltes més peticions de les que pot atendre
en condicions i, pel fet de no conèixer de primera mà les característiques del CAN i la
seva molt especial localització i singularitat de servei, no l'ha pogut valorar en tota 
la seva complexitat. Sabem també que vos feu tot el que està a les vostres mans per
evitar que el panorama cultural català s'encongeixi i s'empobreixi més del que ja ha fet
els darrers anys. Amb tot, us preguem que reconsidereu aquesta decisió, perquè estem
davant d'un equipament extraordinari, i només cal repassar la seva trajectòria en el camp
de la creació i de la recerca, binomi que el defineix.

Com a creadors i responsables d'equipaments culturals, projectes de recerca, departaments
universitaris i altres iniciatives culturals de Catalunya, coneixem les activitats i la projecció
internacional del Centre d'Art i Natura de Farrera i us assegurem que hi ha pocs casos
a Europa amb un nivell tan alt de qualitat, amb una visió tan oberta i cosmopolita, així com
amb uns efectes directes sobre l'economia i la cultura locals tan palpables en el difícil medi
d'alta muntanya. En resum: es tracta d'un dels equipaments culturals de casa nostra més
coneguts i reconeguts arreu, malgrat el seu petit pressupost i una localització allunyada de
l'àrea metropolitana.

Estem segurs que també en sou conscient i que fareu els possibles per esmenar aquesta
decisió, raó per la qual us estem, ja des d'ara, profundament agraïts.

Rebeu la nostra més cordial salutació i consideració,

I ho signa una seixantena de representants del món de la cultura en el sentit més ampli possible, entre els quals hi ha, per exemple, la científica Josefina Castellví, el poeta i degà de la ILC Francesc Parcerisas, la demògrafa Anna Cabré, el filòsof Xavier Antich, la professora i directora de la Fundació Joan Brossa, Glòria Bordons, l'escriptor Colm Tóibín, la traductora Dolors Udina, la presidenta del PEN Carme Arenas o el geògraf Oriol Nel·lo. Al pot petit hi ha la bona confitura, i a les institucions culturals entusiastes, arrelades, proporcionades i ben gestionades hi ha la llavor per a la continuïtat i la represa, un cop escampi el trist panorama actual. Això és també el que volia dir l'altre dia a la meva columna.

CONCUPISCÈNCIA

Hi ha gent a qui estaria bé aclarir-los que escriure tuits no és exactament treballar, tot i que llavors suposo que es mirarien qui els ho expliqués amb commiseració com si encara no li hagués estat revelat el quid de la Gran Revolució Digital Transmedia. Doncs no, ho sento.

GEOGRAFIA LITERÀRIA

En un cert sentit, el públic sempre té raó. En un altre sentit també l'editor té la seva part de raó. I la té la crítica. I el gremi, és clar. I l'experiència. En cert sentit, tothom l'encerta. Queda llavors el sisè sentit de l'autor, com un mapa gairebé esborrat que no saps d'on ha sortit ni a on et porta, si és que porta enlloc.

HANGING ON

Feliç últim dissabte abans que no arribin les estrelles de febrer, surant en la fosca com cicatrius.

QUAN NO MIREM

Sempre havia sospitat que passaven coses així, quan no ho veiem.

Em conforta saber que era cert.





(via els consultors de l'assignatura "Lletres i sector editorial" al Màster universitari de Gestió Cultural UOC-UdG-UIB)

ANAR CALLANT

Un col·lega de la UOC, el professor Jaume Claret, ha penjat al FB (i després ho ha convertit en una peça al Núvol) aquesta esplèndida revisitació de Martin Niemöller (el poema –originàriament un sermó– s'atribueix sovint a Brecht), i jo no hi puc estar més d'acord:

Quan ells van venir a buscar-los amb el LAPAO,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era de la Franja.

Quan van emmudir l'escola i la ràdio en valencià,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era del País Valencià.

Quan van venir a imposar la Llei de Símbols i el TIL,
no vaig protestar,
perquè jo no era de les Illes.

Quan van venir a perseguir la immersió,
no vaig protestar,
perquè només era política.

Quan van venir a buscar-nos,
no hi havia ningú més que poguera protestar.

DE SINCERITATS

Gent collonuda escrivint, també al seu diari. Vull dir Alan Bennett (sí, el d'Una lectora poc corrent):

"1 de febrer [de 1981]. 'Què és', ha dit avui Ariel C., 'el que ja no cal que faci ara que sóc una dona gran? Ah, sí, ja me'n recordo: dir la veritat.'"

LLINDAR

Emergeixo de la cova
de la ment a la pitjor foscor
exterior, on les coses passen i
el Senyor no és en cap d'elles.

He sentit la veu calma, menuda,
i era la de les bacteries
demolint el meu cosmos. He
romancejat massa temps en

aquest llindar, però a on aniria?
Mirar enrere és perdre l'ànima
que menava amunt cap a
la llum. Mirar endavant? Ah,

quin equilibri es necessita als
límits d'un abisme com aquest.
Estic sol a la superfície
d'un planeta que gira. Què

puc fer que no sigui, com l'Adam
de Miquel Àngel, deixar la mà
a fora en l'espai desconegut,
confiant en el tacte recíproc?

 R.S. Thomas, "Threshold" (Song at the Year's Turning, 1955)
 Versió de JS

AUQUES I VENT

Jordi Nopca i Jaume Coll ens recorden avui al diari Ara que al 2014 fa cent anys de la publicació d'Auques i ventalls de Josep Carner (en edició de tres-cents exemplars pagats per l'autor). Apuntem que 1914 també va ser l'any en què va aparèixer un dels grans llibres de la poesia lírica catalana: La paraula en el vent, complementari (per divers) de les Auques... i, tot i que menys conegut, extensament reeditat d'ençà que va entrar en el circuit de lectura escolar.

Carner té ja trenta anys quan publica La paraula en el vent, i encara és solter (tot i que ho serà per poc temps més). Tal com ha estat apuntat per diverses fonts, darrere de la "història planyívola d'amor" que el llibre recrea d'alguna manera hi ha un enamorament real, diuen que escapçat pel pare d'ella (germà de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner). Enamorat o desenamorat, segons Carles Riba Carner aporta a la poesia catalana amb aquests versos “l'assenyat lirisme de la cançó anglesa”.


Oh Amor, ensenya’m una veu novella
de poesia: no la fressa bella
de l’aigua al vent, o copejant esculls;
seré content de gràcia més senzilla:
dóna’m el so difós de la conquilla
quan serem sols i aclucarem els ulls.

 J. Carner, "Vora la mar és nada", fragm.

OCELLS

"God knows the name of every bird / that fills my mind like angry words"...

I bon cap de setmana a tothom, és clar.

CURIOSITATS

Troba que els llibres són molt cars, i llavors va i es compra una llibreta de la mida d'un llibre amb una tapa dura bellament impresa que li costa el mateix que a mi l'edició de butxaca que he escollit, però és en blanc. De la qual cosa potser n'hem de deduir que per alguns la tinta i l'art no tenen preu.

ELS DOS THOMAS

Al País de Gal·les durant 2013 s'ha celebrat el centenari del naixement de R.S. Thomas (rsthomas.org), el poeta que va escriure: "He mirat aquesta terra llargament / intentant entendre / el lloc que hi tinc". Bé, hi ha qui creu que dir "celebrar" és dir molt, perquè les autoritats gal·leses no han dedicat cap partida a la commemoració. A banda de qüestions estètiques i vagament ideològiques (R.S. Thomas escrivia en anglès però és considerat un nacionalista aferrissat), la raó oficial és que guardaven el pressupost per al 2014, en què es compleix un segle del naixement de Dylan Thomas. Per a ell sí que el govern gal·lès (amb l'ajut del British Council, l'ajuntament de Swansea i altres organismes regionals) té un pressupost de 750.000 lliures que la gent de la cultura considera significatiu. Quan els he dit que l'Any Espriu havia tingut un pressupost d'un milió d'euros comissari a banda a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat m'han fet repetir la xifra, educadament insegurs del meu anglès.

En el nostre cas sembla que la dotació de l'Any Espriu de 2013 ha deixat sense pressupost l'Any Vinyoli de 2014. Talment com el Tricentenari i els seus fastos multiformes han drenat la celebració del centenari de la Mancomunitat de Catalunya, una de les primeres estructures d'estat de què vam ser capaços de dotar-nos els catalans. Dylan Thomas és un personatge famós arreu del món mentre que R.S. Thomas era un capellà esquerp... Què tenia Espriu que no tingui Vinyoli? Què té el 1714 que no tingui el 1914?

Oriol Izquierdo va escriure fa temps advertint del risc que, com passa amb els eucaliptus, l'esplendor dels premis literaris no acabés desertitzant el sòl de la literatura catalana. Ara potser hem de patir que el "celebracionisme" fora d'escala just amb els pressupostos més migrats no enfosqueixi la riquesa i la diversitat del sector i no acabi justificant les retallades en un grapat de petits i mitjans projectes arrelats al territori i duradors enllà de les celebracions. Som en un moment que potser caldria posar-se a parlar de dimensions i direccions, a més de gustos literaris, impactes de premsa i calendaris electorals.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 15-I-14
Versión en castellano

RESTA LA POESIA

Sembla que el premi Nobel Günter Grass ha decidit, per la seva avançada edat, renunciar a escriure més llibres, segons una informació d'EFE que reprodueix La Vanguardia. Però es refereix a les novel·les, no pas al vers: "Su adiós a la novela –dice que a su edad ya no puede planificar un período de trabajo de cinco o seis años que necesitaría para escribir una– puede no significar necesariamente su adiós a la literatura. Le queda la poesía, un género que puede seguir cultivando a corto plazo y que, como él mismo ha dicho en muchas ocasiones, nunca engaña".

D'ALBATROS

"L’albatros no és un ocell qualsevol en la història de la poesia occidental. En un dels seus poemes més famosos, Charles Baudelaire en va fer l’emblema de l’artista romàntic: l’esperit que sap elevar-se majestuosament, però que se sent maldestre i és objecte de menyspreu quan baixa a viure entre els altres homes. Trobam un altre albatros, potser més proper a Snyder, al llarg poema narratiu The rime of the Ancient Mariner, de l’anglès Samuel Taylor Coleridge. Un vaixell pateix una estanya venjança perquè un dels seus mariners havia matat un d’aquests ocells: un acte de crueltat que Coleridge, un dels primers romàntics, ja presenta com una fractura entre home i naturalesa. El més curiós, però, és que Snyder es refereix al gran ocell de l’oceà amb una citació entre cometes que no és ni del poema de Baudelaire ni del de Coleridge: parla dels “distingits estrangers vinguts a visitar-nos d’un altre món”. L’expressió és de Frederick Law Olmsted, un cèlebre arquitecre paisatgístic responsable, entre d’altres coses, del Central Park de Nova York, que la va escriure per parlar… de les sequoies gegants de Yosemite. Els ocells gegantins i els arbres gegantins, molt adequadament, es lliguen en la naturalesa sacralitzada de Snyder."

 Miquel Àngel Llauger, "El món sense albatros de Gary Snyder" (13-I-14)

LLACA

Fico els peus fins als turmells en un toll de fang camuflat per l'herba. "Això és bo o és dolent per a les botes?", pregunto als meus amfitrions. "És brut", em responen.

LLEGENDA

Vaig ascendir la muntanya sagrada
pensant que al capvespre seria
un poeta o un home mort,
però boig no, boig no:
això ja ho era.

Vaig baixar de la muntanya
on el temptador m'havia ofert
a canvi de la meva poesia
el regne d'aquest món.
La follia em va salvar.

 R.S. Thomas, "Legend" (Residues, 2002)
 Versió de JS

ANYS FENT D'EUCALIPTUS

Narcís Comadira fa avui al diari Ara una anàlisi gens pietosa i a grans trets ben afinada de l'Any Espriu, amb una coda sobre l'Any Vinyoli (i, a la resta de l'article, sobre el Tricentenari) que tot just s'inicia:

"Hem enterrat, finalment, l'Any Espriu, que, tot s'ha de dir, ha estat d'una absoluta inanitat. Ens hem gastat més d'un milió d'euros, a més de la generosíssima paga del comissari, i no recordo que s'hagi fet res realment sòlid i seriós. Potser només l'exposició i encara, perquè, no ho hauríem d'amagar, Espriu és un escriptor que no dóna per a gaire. Però, en fi, el país, això que en diem el país, les forces vives que remenen les cireres, tallen el bacallà i tenen la paella pel mànec, han decidit que Espriu és una mena de pare fundador de la pàtria i no han volgut estalviar res. I així hem tingut una frase diària que, treta de context, molts dies no era altra cosa que una sobirana ximpleria. Pobre Espriu! Quina imatge donava! I quin avorriment. ¿No hi havia algú capaç de trobar alguna cosa més substanciosa i plena de sentit? Es veu que no. Això sí, hem tingut un concert a Sinera, un concert on tothom, excepte Marina Rossell, desafinava estrepitosament. Més val oblidar-ho. I actes i actets i lectures i lecturetes. ¿Per què no s'ha fet un muntatge amb tots els ets i uts de Primera història d'Esther, segurament el millor llibre d'Espriu? No em diran que no hi havia diners... I tants com n'hi havia! Tants que l'Any Espriu ha deixat sense ni un euro tots els altres desgraciats que van néixer el 1913. I no solament els nascuts el 1913, sinó també els nascuts el 1914, com ara Joan Vinyoli. Vinyoli, poeta de debò, tindrà el seu any del centenari amb un pressupost zero. Les coses que es facin es faran gràcies a la bona voluntat d'escoles i ajuntaments. I gràcies a alguna institució privada. [...]"

 Narcís Comadira, "Comença l'any" (Ara, 11-I-14)

PAÍS DE CASTELLETS

[Un article antic, de 2006, i una tria d'enllaços en record i homenatge al crític, editor, memorialista i exdegà de la ILC]

JOSEP M. MONZÓ, QUIM CASTELLET

A Catalunya, la mirada desgraciada (si se’m permet la hipèrbole) o desgraciosa (si se’m permet el neologisme) sobre la pròpia cultura té una llarga tradició, i una legió de seguidors entusiastes i remugaires com toca. Afortunadament, també té una bella llista de detractors. I és de dos d’aquests detractors que voldria parlar-los, perquè en pocs dies han ocupat la lletra petita de l’actualitat cultural, i ja se sap que la lletra petita conté la substància de les coses.

Un dia, en una vella sala plena a vessar de gent, s’hi celebraven l’aparició de Josep M. Castellet. Retrat de personatge en grup, de Teresa Muñoz, i els vuitanta anys del crític i editor, primer president de l’AELC, ara degà de la Institució de les Lletres Catalanes. Enmig de l’efusió editorial i sentimental, Castellet ho vivia amb un punt de distanciament alhora formal i cordial, agraït però irònic, intel·ligent i discret. Tant els convidats presents com l’índex onomàstic de la seva biografia li haurien permès mirar-s’ho tot plegat per damunt de l’espatlla, i era en canvi des de la complicitat del company de viatge que ho feia. Chapeau.

Dos dies després, amb un grapat de traductors de l’obra de Monzó i un altre grapat d’editors i agents literaris estrangers convidats a Barcelona per l’Institut Ramon Llull, seguia Xavier Moret que ens guiava en una “Ruta Quim Monzó” de la Catedral i el vell Zeleste al Merbeyé i d’aquí Balmes avall a Sants i a la plaça de Santa Madrona, on per comptes de l’escriptor que volia ser Nobel agenollat davant del rei de Suècia vam trobar Monzó tranquil·lament assegut en un banc, esperant-nos. La llista dels seus llibres ja traduïts fa goig, i l’entusiasme dels seus traductors i còmplices reconforta: ara, de cara al proper Frankfurt, podrà afegir algun volum més al prestatge, inclosa l’edició dels seus contes complets en alemany. I jo me’l mirava mirar-se tímidament les càmeres dels fotògrafs i enretirar-se una mica quan els traductors s’acostaven com en Castellet s’enretirava cap a la gran foto seva i a la paret l’altre dia al Palau Moja, i vaig pensar que aquest és el país pel qual aposto: ambiciós i tímid i somrient i pencaire. Un país de Castellets i Monzós.

 Jaume Subirana, El Periódico, 28-XII-2006


MÉS
Notícia de la seva mort a El País, amb un fragment d'entrevista molt interessant
Jordi Amat, "Capità Castellet" (Núvol, 10-I-14)
Teresa Muñoz Lloret, "Josep M. Castellet, l'escepticisme combatiu" (L'Avenç, 300, març 2005)
Juan Cruz, "Autoretrato del editor bien educado" (El País, 4-VIII-12)
"La vida es un sinsentido", entrevista de Víctor Amela (La Vanguardia, 18-I-08)
Tina Vallès, "Castellet en versaletes"
Enric H. March, "Josep M. Castellet, panegíric i epitafi" (Bereshit)
Antoni Puigverd, "La patria de Castellet" (La Vanguardia, 13-I-14)
Enric Bou, "Castellet, l'àliga literària" (Marjades, 16-I-14)
Jordi Llovet, "Cap altre Castellet?" (El País, Quadern, 16-I-14)
Francesc Arroyo, "El bé i el mal al voltant de Castellet" (El País, Quadern, 16-I-14)
Biel Mesquida, "Per a Castellet en el record (Plagueta de bord, 16-I-14)

CANVI, DESAPARICIÓ & SNIF

El llibreter Josep Cots, de la Documenta del carrer Cardenal Casañas, diu a Montse Serra en una entrevista a VilaWeb Lletres que "Avui les botigues que fan ciutat desapareixen de Barcelona". En el cas de les llibreries això és evident, però tal com apunta Cots el tema va més enlla, és general: només cal tenir uns quants anys i passejar per algun carrer del centre de la ciutat i tancar un moment els ulls i anar fent llista mental dels cafès, colmados, papereries i altres botigues al detall de tota mena que han anat passant a millor vida en els darrers anys, substituïdes per roba, souvenirs i hotels, amb l'afegit darrerament dels paquis de 24h. I això tindrà un súmmum en aquest 2014, per la fi de les pròrrogues de la llei d'arrendament.

Ho sabem, s'ha escrit i tornat a escriure, tothom treu el mocador quan el cas és el d'una hamburgueseria que substitueix una llibreria, tirem una mica d'aquell esprai elegíac que als catalans ens agrada tant i avall que fa baixada. Vull dir que per una banda el canvi és llei de vida i per l'altra sembla que a gairebé ningú (tret dels amos dels locals, que no piulen) no li agraden els efectes combinats de l'èxit turístic i la gentrificació, pero alhora ningú no està disposat a fer-hi res d'efectiu, perquè amb les lleis i els valors actuals a la mà la veritat és no hi ha res a fer, tret del ploricó en què ens sentim tan a recer. Qui parla de canviar les lleis, o les prioritats? De donar més poder (ben supervisat) a l'administració en aquests afers? Perquè si no es qüestiona d'alguna manera el dogma de la propietat privada i l'interès particular i la prioritat absoluta de l'èxit (numèric) i el benefici (empresarial), queixar-se del que passa (i passarà de forma accelerada en els propers mesos) a Barcelona amb les botigues i de la vulgarització (per igualació, per banalització) que representa és ignorància o hipocresia, o ganes de fer un massatge a la mala consciència. Ignorància, hipocresia o massatge per part dels mateixos que amplien les voreres i anul·len els xamfrans de Cerdà per instal·lar-hi terrasses, motos i plafons amb anuncis que no deixen passar els vianants, i dels ciutadans que es queixen i sospirenpel dolç passat i llavors van i voten es ampliadors de voreres i defensors de la marca Barcelona.

D'ELLS AGAFEM LA MESURA

Avui agafo un avió per anar-me a tancar uns dies amb altres col·legues vinguts de diferents països, per gentilesa del Cyfnewidfa Len Cymru (que vol dir Wales Literature Exchange), en un seminari de traducció literària a la terra de R.S. Thomas, de qui espero enllestir unes versions poètiques que fa anys que s'arrosseguen.

I pensant en el seminari i en la meva/nostra feina com a lectors enderiats (també privilegiats) i mediadors, no sé ben bé per què però m'ha vingut al cap aquest poema de Miłosz que el Xavier Farré va penjar a l'estiu a la seva pàgina. "D'ells agafem la mesura", diu. i "Amb el temps, o en transcórrer aquests temps nostres / l'ofrena de la saviesa i la simple bondat embelleixen" (si l'aneu a buscar a abcd xavier farré el poema té a més una bella torna de Julia Hartwig):


CAFFÈ GRECO

Als anys vuitanta del segle XX, a Roma, a la via Condotti,
seia amb Turowicz al Caffè Greco
i m'hi vaig adreçar, més o menys, amb aquestes paraules:
- Hem vist molt, hem conegut molt.
Han caigut estats, s'han succeït els països,
les quimeres de la ment humana ens han assetjat,
la gent ha desaparegut o s'ha enfonsat en l'esclavitud.
Les orenetes de Roma em desperten al matí
i aleshores sento la brevetat, la lleugeresa
d'allunyar-me de mi mateix. Qui sóc, qui he estat,
ja no és tan important. Perquè altres,
nobles, grans, em donen fermesa
quan penso en ells. En la jerarquia dels éssers.
Aquells, els que donaren testimoni a la seva fe,
als qui esborraren i trepitjaren els noms,
segueixen visitant-nos. D'ells agafem la mesura
diria que estètica, de l'obra, de les esperances, dels plans.

Amb què es redimeix la literatura
si no és amb una melopea laudatòria, amb un himne
encara que sigui a contracor? Tu tens la meva admiració
perquè has fet molt més que no tots aquests genials, vanitosos
companys meus que també van seure aquí.
No entenia per què els corsecava la manca de virtut,
d'on els venia el pesar de la consciència, ara ja ho entenc.
Amb el temps, o en transcórrer aquests temps nostres
l'ofrena de la saviesa i la simple bondat embelleixen.
Maritain, que vam llegir tots dos fa temps,
tindria motius d'estar orgullós. Però per a mi: l'estranyesa
que segueix la ciutat de Roma, que ens trobem de nou,
que encara seguim existint un instant, jo i l'oreneta.

 Czesław Miłosz(1986)

REPRESA

Com els REM, pujo un elefant per les escales.

EL BESTIARI BARCELONÍ

Triangle Postals acaba de publicar en triple edició catalana, castellana (amb versions de Fernando Beltrán) i anglesa (amb versions de Mary Ann Newman) un Barcelona Bestiari que aplega poemes animalístics de Josep Carner i una tria d'imatges de bèsties escampades per tota la ciutat retratades per Pere Vivas.

El llibre té un esplèndid complement digital en forma de web participativa on es convida tothom a completar l'àlbum de representacions d'animals de la ciutat penjant a l'adreça www.barcelonabestiari.cat/ fotografies d'altres criatures que trobeu a les façanes, places, fonts o jardins de Barcelona.

Com que jo no faig fotos, deixo aquí la meva aportació a la iniciativa en forma del principi del pròleg (sobre bèsties i llibres, i sobre les bèsties als llibres de Carner) que vaig escriure per a Barcelona bestiari.















BÈSTIES, LLIBRES I CIUTAT

Ciutat i llibres són, per definició, entorns humans, però això no vol dir que la natura i les seves criatures no humanes en siguin absents. Reals o imaginaris, vius o “representats”, els animals comparteixen amb nosaltres els carrers, places i jardins urbans i les pàgines de molts llibres.

Bestiaris literaris
Fer servir les característiques físiques i els costums o el comportament dels animals per parlar sobre la conducta humana té una llarga tradició literària, que s’inicia amb les faules d’Isop a la Grècia del segle VII aC i que, passant pels bestiaris medievals i la fabulística del segle XVII (amb La Fontaine al capdavant), arriba fins a la literatura contemporània amb poetes com Apollinaire (que signà Le Bestiaire el 1911), novel·listes com George Orwell (autor de La rebel·lió dels animals, aparegut el 1945) o bona part de l’univers cinematogràfic d’un Walt Disney (que presentà Mickey Mouse l’any 1928).

Si ens referim específicament als bestiaris (denominació que vol dir “recull de bèsties”), el seu origen és medieval, però el gruix dels bestiaris literaris medievals, sovint il·lustrats, s’inspiren en un text comú anterior: l’anomenat Physiologus o Physiologos, un bestiari cristià antic escrit originalment en grec cap al segle III o IV i després traduït a moltes llengües europees. Als bestiaris medievals, com al Physiologus (atribuït durant molt de temps a sant Ambròs de Milà, un dels quatre primers Doctors de l’Església), el text sobre cada animal sol cloure’s amb una conclusió al·legòrica o didàctica, subratllant així la funció moralitzant del text o la voluntat de mostrar la diversitat i l’abast de les meravelles de la Creació.

En català, Ramon Llull fou el primer a sumar-se en aquesta tradició literària amb el seu Llibre de les bèsties ―inclòs al Fèlix o Llibre de meravelles (escrit a París entre 1287 i 1289)―, on Na Renard (la guineu) maquina per aconseguir el poder a la cort al preu que calgui. Després de Llull, val la pena destacar en la literatura catalana llibres com Els ocells amics, de Josep M. de Sagarra (1922), el Bestiari de Pere Quart (1937) i l’altre Bestiari de Josep Carner (1963) i obres d’altres autors com Apel·les Mestres o Prudenci Bertrana. (...)

 J. Subirana, "Bèsties, llibres i ciutat", pròleg a Barcelona Bestiari (Triangle Postals, 2013)

FOSCA

M'agrada el pis a les fosques només amb la mica de llum de l'estel encès a l'entrada, escoltant la veu fina d'Eva Cassidy, escrivint al quadern gairebé a les palpentes amb lletra grossa i segurament mal lligada, amb uns quants gots d'esperits amables, amb moltes hores de molta gent junta al damunt, i tancar els ulls i encara estar més bé, que vol dir més ple d'aquest estar suspès, distès, i evocar així estirat el poema de la Sexton amb l'arbre de Nadal i el retrat de sa mare pregant que no s'obri la porta, que no es trenqui l'encanteri.

PRESENTS

El diccionari conté tots els poemes, per peces.

GENARA

"Potser simplement hauria de deixar que passi, i potser algun dia tornarà..."